"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 d’abril del 2019

Eleccions 28A. Catalonia is not Spain.


Bé, vist els resultats finals de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols celebrades ahir, es confirma a Catalunya la tendència a l'alça de l'independentisme (passa de 17 a 22 representants), i el progressiu descens de les forces espanyolistes (de 30 a 26). Personalment, estic força decebut amb la no entrada del Front Republicà que es va quedar a escasos 5.000 vots d'obtenir un escó. Però ja se sap, aquelles coses del vot útil i tal... bé, i cal afegir-hi l'escassa presència mediàtica, fins i tot dels mitjans catalans, que ha tingut, i les mancances pressupostàries per poder publicitar-se i donar-se a conèixer.

En tot cas, fa temps que tinc clar que la nostra guerra no és al Congreso de los Diputados, si no al nostre Parlament. Si volem ser sobirans i arribar a la llibertat ho haurem de guanyar a casa nostra, ja que no hi ha cap partit espanyol amb possibilitats de governar que estigui disposat a cedir en aquest aspecte. El PSOE ho va dir per activa i per passiva durant la campanya, que mentre ells governessin, no hi hauria referèndum, ni dret a l'autodeterminació, ni hòsties.

Un dels temes que preocupaven abans dels comicis era el possible auge de l'extrema dreta a casa nostra. Finalment, això no ha estat així, i VOX tan sols ha obtingut un escó. I entre aquests, C's i PP sumen tan sols 8 escons. Misèria. Evidentment, els votants d'aquests partits es concentren a l'àrea metropolitana, i en algun barri de la part alta de Barcelona. Bàsicament de comunitat immigrant d'origen espanyol poc, o gens, integrada.

Cal destacar la important davallada del PP, tant a nivell català com espanyol. Bé, a Catalunya ja tenia poc marge per empitjorar... Sembla que el discurs radical de Casado i de la Cayetana Álvarez de Toledo no han convençut els votants, que o bé han girat cap a la moderació del PSOE o han preferit els radicals de C's i VOX que són organitzacions en creixement i sense grans escàndols de corrupció.

També remarcable és la nul·la representativitat dels partits de la dreta més reaccionària al País Basc. Ni el PP, ni C's, ni VOX han obtingut cap escó allà. Sembla que en temps de pau, els bascos no compren discursos d'odi i fractura... A Catalunya en canvi, el conflicte és viu, i hi ha massa colons com per evitar que aquestes forces tinguin representació.

Bé, i ara a esperar esdeveniments i a veure què farà el PSOE. No té majoria absoluta, ni té suficient per pactar amb Unidas Podemos solament. O bé pacta amb C's, cosa gens descartable, o bé ha de tornar a negociar amb les forces nacionalistes o independentistes per formar un govern estable. Facin apostes.

4 comentaris:

  1. El trifatxit no ha sumat.
    Si el PSOE pacta amb C's en podem dir bifatxit?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ho trobo bastant encertat. El PSOE és un partit amb dues ànimes. Una cosa és el seu electorat i militants, i una altra els seus càrrecs dirigents. Els "barons" són una colla d'homes d'estat que han estat crossa del règim del 78 durant tots aquests anys. Ni republicans ni d'esquerres, i molt anticatalans.

      Elimina
  2. La meva aposta és PSOE-Cs, però no faran res fins després de les municipals, perquè si mostren les cartes abans això perjudicarà les seves candidatures a alcaldies. Són així de covards.

    ResponElimina