S'acaba el curs, torna el dabat dels regals als mestres.

 

Arriba el final de curs, i en aquestes dates torna a reactivar-se el debat sobre la idoneïtat o no que les famílies facin regals als mestres. He escoltat tertúlies a la ràdio, a la tele, gags humorístics, llegit articles de premsa, enquestes a favor o en contra...

Ja n'he parlat en altres entrades, i em mantinc en l'opinió que ho trobo una tradició absurda, innecessària, i arcaica. A banda de generar maldecaps (quant no discussions i tensions) a les famílies, i suspicàcies entre docents (per què a tu sí i a mi no; per què a tu això i a mi allò...).

A mi si em volen agrair la feina d'alguna manera, el millor que poden fer és venir a dir-m'ho, i si algú m'ha de fer algun detall que siguin els alumnes i de producció pròpia, no gastant diners. A banda que no necessito res, i si necessités quelcom doncs ja m'ho compraria amb els diners que cobro.

I si hi ha famílies molt il·lusionades amb tenir un detall amb els docents, que es paguin un esmorzar o un pica-pica per a tot el claustre i comunitat educativa, que al final tots posem el nostre gra de sorra en l'educació dels seus fills.  

Barça: contra tot i contra tothom.

 

El Barça d'handbol va perdre ahir a Colònia d'un gol de diferència (30-31) contra el Magdeburg a les semifinals de la Champions. Un partit que portava força controlat al llarg de la primera part mantenint una diferència constant de 2-4 gols, fins que els àrbitres van decidir començar a ajudar els alemanys amb decisions polèmiques que perjudicaven el Barça. L'expulsió injusta del millor defensa de l'equip, Petrus, al minut 26 de la primera part va significa el punt d'inflexió perquè els alemanys entressin al partit, i amb un parell d'expulsions més en els darrers instants del partit van acabar d'enfonsar els blaugranes, que a més havien perdut per lesió el millor atacant de l'equip, Dika Mem.

Com ja va sent habitual en qualsevol de les disciplines esportives en les que competeix el Barça, un cop més els àrbitres van acabar decantant un partit en contra dels interessos blaugranes. Enguany ja ens han atracat al futbol (contra l'Inter), al bàsquet (contra el Mònaco), i ahir va ser el torn de l'equip d'handbol. 

Cada títol culer hauria de valdre per tres com a mínim!  

100 anys xiulant l'himne espanyol.

 

Un dia com avui de fa 100 anys l'afició barcelonista va dedicar una sonora xiulada a la marxa reial espanyola interpretada per la British Royal Marine, en un partit que enfrontava el FC Barcelona al Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català.

Aquella xiulada no va agradar el govern del dictador Primo de Rivera i va suposar el tancament de l'estadi de Les Corts per tres mesos (inicialment les autoritats l'havien tancat per sis mesos), la qual cosa va motivar la dimissió del President Joan Gamper.

Afortunadament, hi ha tradicions que perduren. 

Kramig, teatre de prop.

 

Ahir vaig anar a la sala Texas del barri de Gràcia de Barcelona a veure l'obra Kramig, de l'autora Marta Buchaca, i amb la interpretació del Biel Duran (a qui conec de fa molts anys de quan era casteller dels Minyons) i l'Anna Moliner (a qui no coneixia de res).

Una comèdia romàntica de petit format en un teatre d'aquells moderns amb dues grades a banda i banda de l'escenari i molt properes als actors. I si a la proximitat de la grada hi sumem que teníem els seients en primera fila, doncs ja us podeu imaginar...

 L'obra gira al voltant d'una parella que es coneixen per casualitat després de veure com les seves respectives cites de Tinder les deixen penjades, i que tenen personalitats força oposades. A partir de l'anunci de l'embaràs comencen a sovintejar les discussions i els punts de vista enfrontats. 

Una obra resolta en poc més d'una hora i vint minuts que et fa riure i pensar, i que té un gir de guió final força inesperat. Molt recomanable. 

El temassu del dimecres. Guns N' Roses - "Paradise City".

 

Abans-d'ahir van tocar a l'estadi Lluís Companys de Barcelona els nord-americans (Los Angeles) Guns N' Roses, una de les bandes de rock dur més populars de la història. Nascuts l'any 1985 van arribar al clímax de la seva popularitat a principis dels 90's, i van patir algunes baixes a finals d'aquesta dècada que els van dur a una etapa d'inactivitat. L'any 2008 van treure un nou disc ja només amb el cantant, Axel Rose, de la formació original. Tanmateix, continuen omplint grans recintes i mobilitzant els vells fans.

Alumnes que et fan riure.

 

Avui hem anat a fer la tradicional sortida de patinatge amb els alumnes de 1r i 2n. Enguany hem canviat el Parc de Vallparadís pel Poliesportiu de La Maurina per tenir més ombra i un terreny més pla i menys irregular.

Pel matí he anat a l'escola amb la meva furgoneta per carregar les bosses amb els patins i les proteccions de patinatge. Els alumnes de 1r i 2n han anat agafant la seva bossa del gimnàs i portant-la a fora del pati on jo els esperava amb la porta de la furgoneta oberta i els col·locava la bossa.

En un moment donat ha vingut un alumne de 1r a donar-me la bossa, i un cop col·locada sobre del matalàs que em fa de llit li he dit que "ja podia anar cap a dins" (em referia a que podia tornar al vestibul on hi havia els seus companys de classe amb la tutora). Quan he vist que el nen començava a enfilar-se a la furgoneta per pujar damunt del matalàs i alhora que em preguntava si havia de seure damunt del matalàs, m'he quedat ben sorprès i no he pogut evitar que se m'escapés el riure. 

El nen, en veure la meva reacció m'ha preguntat si m'havia agradat la broma que m'havia fet. Ara tinc el dubte de si realment es pensava que jo li demanava que entrés a la furgo, o si em prenia el pèl. No em puc creure que un nen tan petit tingui aquest sentit de l'humor tant fi, però demà intentaré sortir de dubtes.  

Per fi, jornada continuada.

 

Avui a l'escola hem començat l'horari d'estiu de jornada continuada. Els alumnes acaben les classes a les 13:00 i alguns marxen cap a casa, i altres es queden al menjador fins a les 15:30. Encara alguns fan una hora més d'extraescolar i acaben a les 16:30. Els mestres acabem la jornada a les 15:00 si tot va bé...

Aquests dies puc gaudir del noble art de la becaina. Si vaig a dinar a casa dels pares, al sofà del menjador amb l'aire condicionat. Si és a casa meva, a l'habitació amb el ventilador de sostre encès. En tot cas, tant en un cas com en l'altre procuro que la cosa no s'allargui més de 40 minuts, i em poso el despertador per si les mosques. Tanmateix, acostumo a despertar-me abans (20-30 minuts) sense necessitat de despertador.

Personalment, sóc partidari de la jornada continuada al llarg de tot el curs. En primer lloc perquè penso que la canalla no ha de passar jornades de 8 o 9 hores a l'escola. En segon lloc, perquè les tardes són poc productives pel que fa a l'aprenentatge. Els alumnes estan cansats i no poden concentrar-se gaire. Per altra banda, s'ha demostrat que quan no hi ha tardes, la conflictivitat baixa molt.

En cap cas ho veig com una mesura per afavorir l'horari dels docents, ja que al cap i a la fi, sortint a les 15:00 sense haver dinat, fa que no tinguis gaire més temps per les tardes. I alguns ho passen malament havent de dinar tan tard.