De petit, una de les festes que esperava amb més il·lusió era la revetlla de Sant Joan, que acostumavem a celebrar en família a casa dels avis paterns al barri de Ca n'Anglada. Recordo que setmanes abans m'arribaven no recordo com els catàlegs de petards de les botigues, i jo feia i refeia la llista de petards que em compraria en funció del pressupost que m'havien assignat: 1.000, 1.500 o 2.000 pessetes les darreres vegades.
De petit m'imaginava tirant petards tota la meva vida ja que era un dels meus entreteniments favorits. Tanmateix, diria que encara adolescent va deixar d'interessar-me i des d'aleshores no he tornat a comprar petards. Potser n'he llençat algun que m'han donat, però de comprar-ne res de res.
Recordo algunes bretolades que havia fet quan era nen amb els petards. Una vegada vaig posar un d'aquells trons "rompetochos" en un mur de totxos que tapava un descampat i la detonació va enviar un trosset de totxo al vidre d'un tercer pis. Vam marxar cames ajudeu-me del lloc, el meu veí i jo. També recordo els trons de mà. Aquests eren realment perillosos perquè detonaven allà on picaven. Alguns els havia llençat des del balcó del 4t pis on vivia, amb la intenció d'espantar alguna nena que passava en aquell moment pel carrer.
Recordo especialment amb nostàlgia els coets xiuladors, que agafàvem amb la mà i havíem de deixar anar quan començaven a xiular; les granotes o borratxos que esclataven unes quantes vegades i que mai sabies en quina direcció anirien; el "doble boom" que petava dues vegades, primer al terra i després al cel, i que en ocasions llençàvem plans al terra; i per descomptat, l'estrella de la nit, els "carpinters" que eren trons no massa potents que venien en una traca que desfèiem per anar-los llençant d'un en un, i fins i tot llentçant-nos-els a tocar del cos.
Afortunadament, mai vaig patir accidents importants amb els petards, més enllà d'alguna cremadeta als dits o pel cos quan m'havien petat molt a prop.
