25 anys sense Joan Capri.

 

Avui es compleixen 25 anys de la mort als 82 anys de Joan "Capri" Camprubí i Alemany, un dels més grans humoristes, monologuista, i actor, de l'escena catalana de la segona meitat del segle XX. Personalment el recordo sobretot per la seva aparició televisiva a la sèrie "Doctor Caparrós", i si no recordo malament havia actuat alguna vegada a l'envelat de la Festa Major de Viladecavalls. 

Deia el bo d'en Capri en alguna entrevista que ell va ser un mal estudiant, però que va demostrar amb el seu èxit que es podia tenir èxit a la vida malgrat no haver estat un bon estudiant.

30 anys sense en Jaume Perich.

 

Doncs ja fa 30 anys que en Jaume Perich ens va deixar, però també ens va deixar milers de vinyetes genials que continuen explicant amb la seva fina ironia, tot i el pas dels anys, la realitat d'aquest injust i desigual món.

Us ho demanem Guardiola.

 

Aquest migdia s'ha celebrat el sorteig dels 16ns de final de la Champions League entre els equips classificats del 9è al 24è lloc en la fase de lligueta que va acabar abans-d'ahir divendres. El principal interès del sorteig per als culers, que ens mirarem aquesta eliminatòria força tranquils ja que el Barça es va classificar directament als 8ens al quedar entre els 8 primers equips de la lligueta, era conèixer el rival del Real Madrid, que estava entre el City de Guardiola i el Celtic de Glasgow. I l'atzar ha decidit que el Madrid s'hagi d'enfrontar al rival més perillós que li podia tocar, és a dir, els "citizens". Una alegria més per als culers, i un motiu d'esperança per veure el Madrid eliminat a les primeres de canvi. Si algun equip pot fer-ho és el City del nostre estimat Pep. Som-hi!!

El temassu del dimecres. Negu Gorriak - "Bi doberman belz".

 

El segon projecte musical dels germans Muguruza (Fermín i Íñigo) després de la banda de punk-ska Kortatu, va ser Negu Gorriak, que barrejava el hardcore, el punk, el rap, i en el que les lletres ja eren exclusivament en basc, i amb un fort component d'afirmació nacional basca. 

L'any 1993 el programa del 33 Sputnik els va convidar a Barcelona a gravar un concert, i malgrat els esforços d'alguns per cancel·lar el concert, es va acabar gravant. En aquell concert van sonar cançons del seu darrer disc, "Borreroak Baditu Milaka Aurpegi", publicat l'abril del mateix any i considerat l'obra mestra de la banda.

Malauradament, aquest temassu no va sonar el passat divendres al concert del Fermín al Palau Sant Jordi.

80 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, i sembla que (alguns) no han après res.

 

Avui es compleixen 80 anys de l'alliberament per part de l'exercit roig soviètic del camp d'extermini nazi d'Auschwitz (Polònia), un dels més grans i mortífers de les desenes de camps que els nazis van construir arreu (Alemanya, Àustria, Polònia, Txèquia...) des que van arribar al poder a Alemanya fins al final de la 2a Guerra Mundial.

Malauradament, sembla que aquests 80 anys que han passat des de la fi d'aquell infern a la terra, hagin servit perquè una part significativa de la societat hagi oblidat les atrocitats i els crims promoguts i executats per una colla de personatges malvats i funestos, carregats d'odi i prejudicis.

Sense anar més lluny, veiem com creixen les expressions d'odi arreu (Itàlia, França, Espanya, Catalunya, Hongria, Holanda, EEUU, etc.) i com pugen electoralment partits populistes que llencen, utilitzant la manipulació i les mentides, discursos d'odi contra col·lectius diversos (immigrants, homosexuals, gitanos, musulmans, etc.). 

Sense anar més lluny, ho hem pogut veure en la campanya electoral dels EEUU per part de membres de la candidatura del vencedor, Donald Trump. Per exemple, Elon Musk, el multimilionari excèntric (per no dir boig), que fa aproximadament un mes va escampar la noticia que al Regne Unit les autoritats portaven ocultant durant anys les violacions de menors d'edat per part de membres de la comunitat pakistanesa. Un més després, la notícia no s'ha pogut verificar, però el mal ja estava fet.

Només per la salutació nazi que fa uns dies aquest personatge va fer en un míting, ja es pot saber de quin peu calça el paio. El nazi vaja.

Akelarre antifeixista al Sant Jordi. Fermín Muguruza.

 

Foto: Jordi Borràs.

Nit memorable ahir en un Palau Sant Jordi de Barcelona que fregava el ple, recordant els 40 anys de trajectòria de Fermín Muguruza. Prop de tres hores de concert, gairebé sense interrupcions, on va desgranar, i intercalar, alguns dels principals èxits de la seva carrera amb bandes com Kortatu, Negu Gorriak, o en solitari. Tres hores que em van passar volant i em van semblar curtes, i on no van cabre-hi un bon grapat de temes també clàssics de la seva discografia. 

No van faltar clàssics de Kortatu com "En la linea del frente", "El último ska", "Nicaragua sandinista", o el mític "Sarri, Sarri" amb el que va cloure el concert. De Negu Gorriak van sonar clàssics com "Itxoiten", "Kolore bizia", un tema que va sortir a l'àlbum amb el grup basc DUT "Bidasoa, fundamentalista", i de la seva darrera època en solitari temes com "Dub manifest", "Errespetua", "Big Beñat", o "Yallah Ramallah", en un crit general de suport a la causa palestina acompanyat per milers de cartrons amb les banderes palestina i libanesa entre el públic.

En definitiva, una nit que no oblidarem mai, que fa justícia a la trajectòria musical d'un dels més grans músics que ha donat Euskal Herria i que hem tingut la sort de gaudir gent de diverses generacions.

Sortida al Molí Paperer de Capellades.

 

Abans-d'ahir dimarts vaig acompanyar els alumnes de la Comunitat dels Grans (4t, 5è i 6è) a la sortida al Molí Paperer de Capellades (L'Anoia). Feia més de deu anys de la darrera vegada que havia visitat el molí amb un altre centre que ara mateix no recordo (hauré de repassar fotos del passat). 

Segons ens van explicar al molí encara s'hi fabrica paper, i a Capellades la indústria paperera, que en el passat va ser la principal del municipi, encara avui compta amb algunes fàbriques de paper (de fumar, i per a bitllets d'alguns països).

Ens van fer la visita guiada pels diferents espais de l'antiga fàbrica, i vam poder veure com es feia el paper fins fa poc més de cent anys. La cistella per espolsar la pols de la roba vella que arribava a la fàbrica, la ganiveta amb que tallaven les teles en petits trossets, els dipòsits on estovaven la tela amb aigua, les màquines de trinxar i afinar les teles per fer-ne una pasta, la massa amb que planxaven els papers, les rodes de molí de fusta que feien moure les màquines...

En acabat els nens van fer un taller d'elaboració de paper amb el motllo, i la marca d'aigua pròpia de la fàbrica. Una gran jornada.

Bar de la Societat la Lliga.

El temassu del dimecres. Kneecap - "Amach Anocht".

 

Els Kneecap (ròtula en anglès) són una banda de rap de Belfast (Irlanda del Nord) que s'han popularitzat internacionalment arrel de l'èxit de la pel·lícula homònima guanyadora d'un premi al festival Sundace i candidata als Oscars per Irlanda com a millor pel·lícula en llengua no anglesa.

La banda està formada per dos col·legues d'infància, els cantants, i un professor de música, el punxadiscos, que tenen la particularitat d'escriure lletres en gaèlic, la llengua irlandesa, i en anglès, i que aquestes estiguin relacionades sovint amb temes tabú com les drogues, el sexe, l'explotació laboral, o l'ocupació anglesa d'Irlanda del Nord.

Els he estat escoltant diverses vegades arrel de veure la pel·lícula i he de reconèixer que tenen cançons molt encomanadisses i de bona producció, així com alguns dels videoclips.

Kneecap, una pel·lícula irlandesa que val molt la pena.

 

Ahir vaig veure aquest pel·liculot irlandès que narra l'origen d'un banda de hip-hop nord-irlandesa que ha tingut una forta repercussió a Irlanda gràcies a les seves lletres irreverents en irlandès (gaèlic) i a la seva actitud rebel i macarra.

Afortunadament, a casa nostra ja fa força anys que el català es present en la indústria musical, tot i que encara no en igualtat de condicions i d'oportunitats. Tanmateix, darrerament hem vist com bandes que canten en català han omplert grans recintes i festivals. Similar cosa passa amb el cinema i el teatre, que malgrat jugar amb pitjors condicions, quan tenen qualitat (i n'hi ha molta), tenen el suport del públic.

Un dia de partit a l'estadi Lluís Companys. Barça -Betis (5-1).

 

Ahir, uns bons pares de l'escola on treballo em van deixar els carnets per anar a veure el partit dels 1/8ns de final de la copa del rei entre el Barça i el Betis (5-1) a l'estadi Lluís Companys, on encara no havia pogut veure cap partit des que s'hi van traslladar després d'haver de deixar el Camp Nou per les obres de remodelació. Hi havia moltes ganes de retrobar-se amb l'equip després de la gran Supercopa en que van vèncer el Bilbao i el Madrid per proclamar-se campions. A més amb un bany en tota regla a l'etern enemic. Els ànims estaven pels núvols i hi havia ambient d'eufòria i de confiança màxima en les opcions del Barça de passar de ronda (era a u partit únic i amb la gran fortuna d'haver de jugar el partit a casa).

I les expectatives es van complir de totes totes, ja que el Barça va desplegar un joc brillant amb un munt d'ocasions i de gols. Fins a set, tot i que un parell van ser anul·lats pel VAR després de revisar les jugades i apreciar fora de joc. Diuen que va ser una nit freda, però jo no ho vaig notar gens.

El temassu del dimecres. Núria Feliu - "Els barbuts".

 

Estem a la setmana dels barbuts, la més freda de l'any diuen, i us presento aquest cuplet de la Núria Feliu (traspassada al juliol del 2022) inclòs a l'àlbum "Homenatge a Mistinguett" de l'any 1971. Una de les principals artistes catalanes del segle XX.

Infiltrats.

 

El passat diumenge, coincidint amb la final de la Supercopa entre el Barça i el Madrid, TV3 va emetre el documental "Infiltrats", basat en les investigacions i el posterior descobriment de diversos agents de la policia nacional espanyola en grups de l'esquerra independentista. Agents joves que han penetrat en aquests grups amb noms i identitats falses, i que han mantingut, per guanyar-se la confiança, relacions sexoafectives amb membres d'aquests grups al llarg d'anys sense aixecar la més mínima sospita. 

Trobo que té poc càstig ser un infiltrat i que t'acabin descobrint. Un dies de notorietat pública, una mica de vergonya, i després l'oblit. Em sembla poca cosa pel mal que poden causar a la causa, valgui la redundància. Potser caldria anar pensant altres accions més punitives perquè els joves agents interessats s'ho pensin una mica més a l'hora d'apuntar-se al joc dels enganys, no? 

Comença el 2025 i el Barça continua sotmetent el R. Madrid. (2-5 a la final de la Supercopa).

 

Ahir al vespre es va disputar la final de la Supercopa d'Espanya a Yeda (Aràbia Saudita), que ja té collons la cosa, i el Barça va tornar a fer un bany històric al Real Madrid (2-5) amb un nou recital de joc de l'equip de Hansi Flick. Amb un bon grapat de joves menors de vint anys i uns quants més no gaire més grans. Ahir, ni l'àrbitre va poder ajudar els blancs tot i que ho va provar del dret i del revés: no assenyalant una clara falta de Vinicius a Casadó en la jugada del primer gol dels blancs; no xiulant el claríssim penal de Camavinga a Gavi (tot i que el VAR el va fer rectificar); no expulsant dos jugadors dels blancs, Camavinga i Vinicius, que mereixien la segona targeta groga; etc.

El Barça va controlar en tot moment el partit i va saber defensar-se amb ordre quan Gil Manzano va expulsar el porter polonès, Zczcesny, per un possible contacte amb el peu de Mbappé, que va acabar amb falta molt propera a la frontal de l'àrea i el segon i darrer gol dels blancs, i del partit.

L'eufòria es va desfermar entre l'expedició culer (des del maig del 2023 que no es guanyava un títol, que ja suma 100 entre tots els títols oficials) que ho va celebrar a la gespa de l'estadi amb els aficionats saudites. També va aparèixer un eufòric Laporta que es va sumar a la celebració alçant la copa envoltat, i amb la complicitat, dels jugadors.

I ara a per més. No n'hi ha prou! Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Botifarra per a Espanya.

 

Dijous el Barça va jugar a l'Aràbia Saudita les semifinals de la Supercopa d'Espanya contra l'Athlètic de Bilbao (2-0, i final diumenge contra el Madrid). A la prèvia del partit les càmeres van captar la imatge del president Laporta arribant a la llotja i celebrant, amb una botifarra prou escandalosa acompanyada d'un crit eufòric, la decisió del CSD (Comité Superior d'Esports) de tombar la prohibició dels dirigents de La Liga d'inscriure els jugadors Dani Olmo i Pau Víctor. Una batalla que l'actual junta del Barça dirimeix contra els dirigents espanyolistes i ultres de La Liga i de la Federació Espanyola de Futbol, i que el passat dijous va sortir guanyador.

Hi ha qui va criticar l'actitud i el gest de Laporta per poc assenyat i fora de lloc. Personalment em penso que jo hagués reaccionat si fa no fa de la mateixa manera. El futbol espanyol està controlat per dirigents ultraespanyolistes i seguidors del Real Madrid, molt catalanòfobs i anti barcelonistes. Aquests es mereixen una botifarra i molt més. A prendre pel cul!

Matant el mono de piscina.

 

Aquestes festes els del club on vaig a nedar han aprofitat per fer una reforma integral de la piscina, i van haver de tancar-la durant prop de dues setmanes. Afortunadament, van coincidir els dies amb el meu viatge, així que no ha estat una espera gaire llarga. El dia abans de la reobertura vaig anar al club a fer una estona d'spa (aigua freda i calenta, i bany turc) i quan acabava vaig apropar-me al meu amic Miquel que fa anys que treballa a la piscina del Qsport, i vaig demanar-li si podia fer una preestrena el dia abans de la reobertura. I dit i fet, vaig llençar-me a l'aigua malgrat encara estava uns quants graus per sota del que ha de ser (22º o 23º, i ha d'arribar als 29º aprox.). Van ser un parell de llargs, i vaig demanar-li que aprofités per gravar la seqüència, aprofitant que no hi havia altres socis a la piscina (per qüestions de privadesa i tal). I aquí teniu, una mica resumit i alentit, el resultat.

El temassu del dimecres. Dagoll Dagom - "Himne dels pirates".

 

Coincidint amb el centenari de la mort d'Àngel Guimerà, la companyia teatral Dagoll Dagom s'acomiada dels escenaris després d'una trajectòria de 50 anys, reposant Mar i Cel, la peça teatral que els ha donat més èxit (com a mínim de públic), de l'autor vendrellenc, tot i que nascut a Tenerife. Amb Mar i Cel posen punt i final a una trajectòria d'èxit, i d'haver posat el musical en català a l'aparador dels grans musicals mundials.

Personalment he vist l'obra un parell de cops. El darrer l'any 2014, que hi vaig portar la neboda gran quan tenia 11 anys. Ara hi tornaré a anar, al maig, amb els germans d'aquesta, que no han vist mai l'obra, i que no pot ser que no ho facin abans que s'acomiadi la companyia.

Belgrad (3).

 

Belgrad sona a música balcànica.

Doncs aquest matí, ben d'hora, ben d'hora, he agafat el vol de tornada cap a Barcelona des de l'aeroport de Belgrad. He deixat la capital de Sèrbia entre la boira i força fred (abans.d'ahir em va nevar una estona pel vespre). Ha estat una bona experiència conèixer una miqueta aquest poble del que n'hem sentit moltes coses i del que vam quedat astorats durant la guerra de l'antiga Iugoslàvia pels nivells de crueltat i odi que amb que van arribar a actuar contra croats, bosnis, kosovars... En tot cas, jo m'he trobat una gent força simpàtica i amable, i més enllà de la cridòria al pavelló del Belgrade Arena durant els partits de bàsquet del Partizan, no podria dir que m'hagin semblat un poble especialment carregat d'odi o violent. És més, també m'ha semblat un país molt segur i d'ambient relaxat. Molts bars i cafeteries per seure i petar la xerrada, i restaurants elegants, tradicionals o moderns. Ah, i a partir de l'1 de gener el transport públic urbà de Belgrad és totalment de franc. Tampoc és que fos gaire car, però ja no t'has de preocupar ni de comprar el bitllet.

Edificis bombardejats per l'Otan el 1999 que han volgut conservar.

Escenari a la Plaça de la República amb l'estàtua del Princep Mihail al bell mig.

Facultat de Filosofia.

Casa museu on va viure la Princesa Ljubica.

Mural a Haris Brkic, un exjugador del Partizan assassinat als 26 anys.

No sé si eren els meus ulls mig tancats aquesta matinada a l'aeroport, o un escamot de militars.

Sèrbia: Novi Sad.

 

Església del Nom de Maria.

He passat tres dies a Novi Sad, capital de la província de Vojvodina i la segona ciutat més poblada de Sèrbia (aprox. 300.000), a escassos 100 km. al nord de Belgrad. Ciutat industrial i força turística travessada pel riu Danubi.

Aquí he passat el cap d'any i any nou, entre restaurants, cerveseries artesanes, i visites culturals. Destaquen entre els llocs d'interès la fortalesa de Petrovaradin des d'on es tenen unes magnífiques vistes de la ciutat i del Danubi. També el centre històric de la ciutat amb l'església neogòtica del Nom de Maria amb una alçada de més 72 metres. La Plaça de la Llibertat, O la catedral de Sant Jordi.

Aquest cap d'any ha estat per als locals un punt agredolç degut a la mort de 15 persones fa poc més d'un mes a l'esfondrament d'una teulada de l'estació de trens central, ara tancada (vaig haver d'arribar per la de Petrovaradin).

A Novi Sad he tingut l'oportunitat de conversar amb gent local fent unes cerveses, i amb una colla de joves estudiants de Montenegro que estaven de vacances. Gràcies a aquestes converses he pogut conèixer millor el tarannà serbi i la història d'aquest país i dels fets tràgics de les darreres dècades. Divisions, guerres...

Porta a la fortalesa de Petrovaradin.

Vistes a Novi Sad i i al Danubi des de la fortalesa de Petrovaradin.

Plaça de la Llibertat.

El temassu del dimecres. Emir Kusturica & The Non Smoking Orkestra - "Bubamara"

 

Uns dels grans representants de la música balcànica moderna és el serbi (d'origen bosni) Emir Kusturica, guitarrista i director reputat de cinema. He tingut ocasió de veure'l una vegada en el Festival Cruïlla si no recordo malament, i havia de tornar a BCN pel festival del Mil·lenni del 2022 però van cancel·lar el seu concert pel seu suport a Putin, poc després de l'inici de la guerra a Ucraïna.

Nascut a Bòsnia i de tradició religiosa musulmana, es va acabar convertint al cristianisme ortodox i actualment té nacionalitat sèrbia, a banda de la francesa. En tot cas ell sempre ha dit que es considera iugoslau.