"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 de desembre del 2025

Iasi (Romania).

 


He aprofitat les vacances nadalenques per visitar Romania. Aquest cop acompanyat pel meu germà Albert. Vam aterrar la nit de Sant Esteve a Iasi, localitat romanesa a la frontera amb Moldàvia, amb hora i mitja de retard, i per si aquest inconvenient no fos poc, ens van cancel·lar la reserva del cotxe de lloguer, així unilateralment. Evidentment, l'empresa on l'havíem llogat no ens va donar cap solució i no tenien més cotxes per llogar, així que vam haver d'agafar un Uber per anar cap a l'hotel.

L'endemà, ben esmorzats, vam tornar a l'aeroport per agafar un altre cotxe que havíem tornat al llogar per internet, però quina va ser la nostra sorpresa que el de l'agència ens va dir que tampoc tenien cotxes, que les empreses de lloguer per internet els lloguen encara que no n'hi hagi, i que després el client que s'espavili. Molt fort.

Finalment el noi de l'agència ens va dir que li entrava un cotxe l'endemà, 28, al vespre, cap a les 18:30, i vam acceptar, resignats, a esperar un dia més a Iasi. Vam cercar un altre hotel per passar una altra nit, i vam tornar al centre de la ciutat.

I a Iasi hem passat dia i mig esperant poder agafar un cotxe de lloguer per fer la ruta prevista. Ahir finalment ens vam donar el cotxe i vam poder sortir de Iasi cap a les 18:00 en direcció al Piatra Neamt. Us deixo algunes fotos a Iasi.

















divendres, 26 de desembre del 2025

Feliç falsedat.

 

Aquests dies estem veient com centenars de persones immigrants, la majoria del Senegal, malviuen a Badalona després que fossin desallotjades de l'institut que ocupaven. La majoria han acabat en tendes de campanya a sota d'un pont de la mateixa ciutat. Algunes altres, les més afortunades, han pogut trobar una llar on ser reallotjats temporalment, o fins i tot acollits en cases particulars per alguna bona persona.

Hem vist imatges deplorables de veïns del barri badaloní on aquests immigrants ocupaven l'institut abandonat, impedint amb crits i insults que els immigrants fossin acollits a la parròquia del barri. Veïns que molt probablement abans-d'ahir van celebrar en família a les seves llars el naixement de Jesús fa 2025 anys a Betlem. I que molt probablement també hauran anat a resar a la mateixa parròquia a la missa del gall. Una immensa hipocresia.

Tristament, la història de la crueltat humana es repeteix, i si avui hagués de néixer un messies enviat per Déu, amb molta probabilitat seria el fill d'uns marginats i repudiats com fa 2025 anys.

dimecres, 24 de desembre del 2025

Humor nadalenc.

 

Res, aquí avorrit, fent anar l'IA. Haha! Bon Nadal!

dimarts, 23 de desembre del 2025

El millor regal.

 

A la reunió d'inici de curs amb les famílies els vaig anunciar que no acceptava regals de part de les famílies, Tanmateix, un parell de famílies em van fer arribar, de mans de les filles, un regalet de final de trimestre a base de torró, neules, galetes, carquinyolis, una tassa i un bol. Els vaig acceptar, evidentment, perquè no seria gaire amable de part meva rebutjar-los, tot i les meves instruccions d'inici de curs... Ves, tampoc ens enfadarem per això.

Però el que em va fer més il·lusió va ser aquesta cartolina signada pels alumnes de la meva classe de 4t que he penjat a una porta de l'aula. 

Fer de tutor comporta molta feina i una major responsabilitat, però també té coses boniques que compensen, com la relació intensa que s'estableix amb els alumnes. 

diumenge, 21 de desembre del 2025

Marc Sarrats al Teatre Borras.


 

Ahir vaig anar a Barcelona, al Teatre Borràs de Plaça Urquinaona, per veure el nou espectacle de l'humorista Marc Sarrats. Un monòleg de prop d'hora i mitja estrenat el mes de juny, on el protagonista parla amb el seu to habitual de mil i un temes: la sequera, la paternitat, l'apocalipsi, les noves pandèmies, el terrorisme, la ultradreta, els psicòlegs, els professors... I ho fa amb un ritme frenètic, amb pujades de veu i crits fins i tot, deixant-se caure al terra o apropant-se al públic... Té la capacitat de fer humor de qualsevol tema, per políticament incorrecte que sigui. Molt recomanable.

Apareix un cop a la setmana al programa de TV3 "Està Passant", on fa la secció "Classe de populisme" que és del millor del programa. Potser el meu col·laborador preferit del programa. 

dissabte, 20 de desembre del 2025

Partit històric al Palau.

 

Brutal el partit de l'Eurolliga de bàsquet que va enfrontar ahir el Barça amb el Baskonia al Palau Blaugrana, i que es va decidir a favor dels locals després de tres pròrrogues i més de tres hores de partit (134 a 124), amb un Kevin Punter estel·lar (43 punts), i que es va convertir en el partit amb més punts de la història de la competició, superant un R. Madrid - Efes de feia dos anys (130 - 126), a banda de ser l'equip que aconseguia anotar més punts en un partit.

I la veritat és que el Barça va anar a remolc gairebé tot el partit, arribant a perdre de 15 punts, i la cosa pintava realment complicada. I cal afegir la baixa d'un dels puntals de l'equip, Clyburn, que es va haver de retirar per una lesió muscular. Aleshores va emergir el crac nord-americà, Kevin Punter que va decidir jugar-se les pilotes més transcendents amb gran encert. Va ser apoteòsic. Va aconseguir remuntar un desavantatge de nou punts a manca de dos minuts i escaig a la segona pròrroga. Apustuflant!!

divendres, 19 de desembre del 2025

Final de trimestre.

 

Aquesta darrera setmana del primer trimestre ha estat carregada d'activitats nadalenques. Assajos per al concert de Nadal, el concert de Nadal al Centre Cultural el dimecres, obrir el calendari d'advent, preparar àlbums, visitar el pessebre vivent dels alumnes de religió amb els fillols, anar a recitar el poema de Nadal a algunes classes, i la traca final avui anant a patinar sobre gel a la pista que l'ajuntament ha muntat a la Plaça Nova. Una setmana que els alumnes gaudeixen excitats i viuen intensament. Avui finalment ha arribat l'anhelat descans. Hem plegat excepcionalment a les 13:00, i els mestres hem anat a celebrar que comencem vacances amb un dinar. Enguany, concretament, al Malagana, al carrer de la Rasa.

dimecres, 17 de desembre del 2025

El temassu del dimecres. Fetus - "Sé que venen pels camins".

 

El passat dimecres em van convidar a un concert a la sala Apolo on hi actuaven Les Testarudes (set noies i un noi) i els Fetus (set nois i una noia), dues bandes catalanes d'estils diferents però ideològicament properes. Les primeres practiquen un ska clàssic amb picades d'ullet feministes, i els segons fan un punk-folk amb lletres amb compromís nacional i social.

M'ho vaig passar molt bé, tot i ser dimecres, i no tenir previst anar-hi, però va ser una invitació d'un amic que m'atrapava en anys de vida, i em va semblar un pla magnífic. A més, em va servir per retrobar vells amics amb qui feia molts dies que no coincidia. Una gran nit a l'Apolo. 

La cançó és una versió d'un clàssic del Jaume Arnella, amb lletra de Joan Soler i Amigó, inclòs a l'àlbum "És ara amics, és ara" del propi Arnella. 

dilluns, 15 de desembre del 2025

David Altimir: "Hem de deixar de normalitzar que hi hagi docents que renuncien a parlar en català als infants".

 

(Article del mestre David Altimir publicat a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte).

L’any 1976 s’obria a prop de Perpinyà la primera escola immersiva en català. Una mestra, Úrsula Ferrer, i set infants van donar l’inici a una experiència que ha anat creixent fins a arribar als 1.100 alumnes que avui fan escola en català a set escoles i dos instituts. Aquesta efemèride tan rellevant ens ha de servir com a oportunitat per revisar la salut de la immersió lingüística a les nostres escoles i instituts.

Als anys 80 a Santa Coloma de Gramenet van començar les primeres experiències immersives al Principat que van acabar esdevenint un referent per definir la identitat de l’estratègia lingüística de totes les escoles públiques del nostre país.

Avui, cinquanta anys més tard, hem mantingut l’estratègia de la immersió mentre el context lingüístic i cultural ha canviat radicalment amb relació al que teníem a l’inici de l’experiència. Hem passat d’un context bilingüe en el qual calia fer escola amb únicament dues llengües presents (una de dominant, l’altra històricament perseguida i minoritzada) a una realitat multilingüe i multicultural.

Mentre el context social i lingüístic s’ha anat enriquint amb l’arribada de persones amb orígens molt diversos, a les escoles hem comès l’error de pensar que per fer escola immersiva ja n’hi ha prou amb parlar en català als infants i als joves. És una mica el mateix error que pensar que la coeducació consisteix simplement en posar a nens i nenes en relació per educar-los. Aquests cinquanta anys de Bressola poden ser un bon moment per fer un replantejament a fons del que suposa ser i fer escola immersiva en català, en aquest nou context lingüístic i cultural que tenim avui a casa nostra.

És cert que ens hem de preparar també per fer front a l’embat que neix dels organismes judicials i que a cada resolució que fan van qüestionant, perseguint i retallant el que aquest país va decidir legislar amb la Llei de Normalització Lingüística (aprovada al Parlament de Catalunya sense cap vot en contra!). Com han canviat les coses, també a la classe política!

Convé recuperar el mestratge de totes les dones i els homes que, en els anys més difícils del franquisme, desobeïen l’estatus oficial per fer escola democràtica i en català sempre que podien, encara que calgués amagar la foto del dictador i penjar-la de nou davant la visita dels inspectors.

També hem de deixar de normalitzar i d’acceptar que hi hagi mestres, professors d’institut o educadors del lleure que renuncien a parlar en català als infants i que no entenen que la immersió és l’eina que cohesiona aquesta nostra diversitat tan rica i diversa culturalment. 

I, sobretot, hem de continuar treballant per fer una bona escola, democràtica i oberta, que aculli aquestes diversitats i que interpel·li les intel·ligències dels infants i joves perquè acabin descobrint que l’escola és el lloc on poder construir el seu present i el seu futur, en un joc d’identitats diverses que troben en la llengua i la cultura del país que els acull l’espai i el lloc on poder ser ciutadans del món.

Aquests cinquanta anys de Bressola no és només un aniversari que reconeix la tenacitat i el compromís de famílies, mestres i mainatges del nord. Ha de ser també una ocasió per demanar-nos què podem aprendre dels nostres germans nord-catalans per provar de fer front, des de l’escola, a les complexitats que avui defineixen la nostra societat.

Gràcies companys i companyes de Bressola i per molts anys!

dissabte, 13 de desembre del 2025

Tanca un històric terrassenc, el Galàxia.

 

Abans-d'ahir em vaig assabentar a través d'un missatge a les xarxes de l'alcalde de la ciutat que l'històric bar Galàxia, obert fa 36 anys al barri de Pere Parres, tancava el proper 24 d'aquest mes per jubilació dels propietaris. Ràpidament vaig organitzar una trobada amb una colla d'amics per acomiadar-nos de l'Antonio i la Mari, i del seu local de tapes que en tantes ocasions ens ha acollit. Ha hagut de ser un esmorzar ja que ja tenien totes les nits plens fins al dia del tancament definitiu. Malauradament, encara no han pogut traspassar el local a ningú, amb la qual cosa Terrassa perd un local emblemàtic on esmorzar, dinar o sopar a preus populars.

Per sempre guardaré a la memòria els sopars a la prèvia del ball de màscares de Carnaval al recinte Firal, que anàvem ja tocadets i sortíem encara pitjor. I un munt de sopars amb gent dels Minyons, amb companys mestres, o amb algun amic per petar la xerrada i menjar bé. Ja fos a dins del local, d'on sempre sorties amb aquell perfum de fregits, o a la terrassa que muntaven a la plaça que hi havia al davant i que ningú sap com s'anomena.

De les tapes que oferien, les més habituals en les ocasions que hi anava, eren els txocos, les braves, els pintxos de porc-senglar, l'albergínia amb mel, la tripa, la carn en salsa, la pota de pop a la planxa, les carxofes arrebossades, les gírgoles amb pernil... Com ho trobaré a faltar! 

Gràcies per tot Antonio i Mari!  

dijous, 11 de desembre del 2025

Lluitant contra el virus.

 

Doncs ja porto tres nits i tres dies lluitant contra algun virus (no he anat a confirmar-ho al CAP) que devia agafar aquests dies de pont a la Fatarella. O potser al llarg de la setmana passada a l'escola, on hi ha hagut un bon nombre de casos, alguns amb recuperacions de llarga durada. Feia molt temps que no patia un contagi víric tan perllongat en el temps, i el pitjor de tot és que encara no he fet net. Ara mateix estic amb dècimes i ja estic pensant a prendre alguna pastilla per poder descansar al llit. De moment no he faltat cap dia a la feina, no he tingut febre al llarg del dia, tot i que els símptomes (tos seca, congestió nasal, mocositat, cansament...) són evidents. Creuo els dits per poder acabar demà dignament la setmana. Vaja, i per fer net aviat!

dimarts, 9 de desembre del 2025

Alejandro Quintero González, descansi (d'arbitrar) en pau.

 

El diumenge el R. Madrid va perdre el seu partit de lliga al Bernabéu contra el Celta de Vigo (0-2), i com de costum els jugadors, el tècnic, el delegat arbitral de l'equip, els mitjans afins, els comentaristes televisius, els realitzadors televisius, etc., etc., van mostra un cop més el mal perdre d'aquest club-estat. Van envoltar l'àrbitre en to amenaçador i van fer-li comentaris de perdonavides de l'estil "tu no saps a qui xiules", "tu no saps a quin camp ets"... A banda d'insults diversos com el de Bellingham al quart àrbitre (puto imbècil), un intent d'agressió de Vinicius xutant-li la pilota des de lluny sense arribar a impactar-lo per poc, o el propi entrenador blanc, Xabi Alonso, dient que l'àrbitre havia desquiciat els seus jugadors.

És un escàndol el que es permet a aquest club mafiós, presidit per un mafiós amb tentacles a les clavegueres de l'estat, que utilitza el seu poder per condicionar els àrbitres (per si no estan prou condicionats ja, sent la majoria seguidors del R. Madrid).

Diumenge, Alejandro Quintero no es va acovardir i va acabar expulsant a Carreres per segona groga després que li digués "eres muy malo", i a Endrick que era a la banqueta per algun altre exabrupte. Aleshores va començar l'assetjament blanc.

Malauradament, les televisions del règim que s'encarreguen de la realització dels partits oculten qualsevol acció que pugui perjudicar el club-estat, i si s'arriba a fer públic, ja s'encarreguen els comitès o qui sigui que la cosa quedi en una sanció de riure.

Fot molt fàstic la impunitat que tenen aquesta colla d'energúmens, tramposos, i mals esportistes. És un miracle poder competit contra aquesta màfia. Veurem quines trampes i robatoris més portaran a terme fins al final de la lliga. I, malauradament, sabem que no s'hi pot fer res. Bé, si fos per mi, anar a jugar a la lliga anglesa. O crear una lliga catalana de nivell. 

dilluns, 8 de desembre del 2025

Pont a La Fatarella.

 

Aquest pont de desembre he anat a La Fatarella, a la comarca de la Terra Alta, terra de vinyes, oliveres, avellaners, i de clotxes, amb motiu de la Fira de l'Oli. Hi vaig baixar el divendres al migdia, amb aturada a dinar a l'Hospitalet de l'Infant, i l'estada també va incloure una visita a Tivissa per visitar la Fira de Nadal d'aquesta bonica localitat de la Ribera d'Ebre.

A La Fatarella he descobert la clotxa, el plat típic dels treballadors del camp, fet a base d'un pa rodó que es buida de molla i es farceix amb botifarra negre, tomaquet escalibat, una arengada, all, i molt oli. Una festa molt popular que se celebra al carrer i on no falten els porrons de vi blanc i negre local.

També he gaudit de les converses amb locals que m'han explicat un munt de coses del seu estil de vida rural en un poble de menys de 1.000 habitants. Em porta records de quan Viladecavalls era un poble similar. 


 



Tivissa.

Tivissa







divendres, 5 de desembre del 2025

75 anys del naixement del Camarón de la Isla.


 

Era una noche de invierno
Que llovía a chaparrones
Tu niña monje decía
Joselito, dame frijoles

La fragua estaba encendía
Tu mare juana cantaba
Y tu pare luis hacía
Alcayatitas gitanas

¡Ay José!
Yo te canto camarón
Te canto pa que me cantes
Y me alegres el corazón

Y ahora va a cantar José
Y ahora va a cantar José
Plata de luna en los puertos
Y oro de vino de Jerez

Temblando entre las estrellas
La voz del camarón viene
Y el corazón de la tierra
La sostiene, la sostiene

(Cançó "Camarón" dels Pata Negra inclosa a l'àlbum Blues de la Frontera). 

dimecres, 3 de desembre del 2025

El temassu del dimecres. Dr Calypso + Skatalà - "Ràstaman".

 

Un dels darrers temes del penúltim concert de la gira Recaiguda Tour, en col·laboració amb els cantants d'Skatalà, Pitu i Quique, més el saxofonista també dels Skatalà, és aquest Ràstaman original dels Skatalà, inclòs a l'àlbum "Borinot, Borinot" de l'any 1993.

No sé si podrem tornar a veure en directe els pioners de l'ska català que es van trobar el divendres i el dissabte a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona. Tant de bo sí. En tot cas, me n'alegro d'haver-los pogut seguir tots aquests anys. 

dilluns, 1 de desembre del 2025

Un clàssic terrassenc: La Antorcha.

 

Ahir vam anar en família a celebrar els 83 anys del pare, a un dels restaurants més veterans i amb més solera de la ciutat, La Antorcha, a la part alta de la Rambla d'Ègara. Un d'aquells restaurants de tota la vida, regentat per la mateixa família que va obrir el local, on encara fan cuina catalana tradicional, t'atenen cambrers veterans en català, i posen estovalles blanques a taula.

Malauradament, no en queden gaires ja a Terrassa com La Antorcha, per no dir cap més. Recordo alguns que van tancar, com el Sara, o l'Hostal del Fum, o Cal Gendre. N'hi ha molts del tipus braseria, o de cuina d'autor, pizzeries, de tapes, de menú... però ja no se'n troben d'aquests de cuina tradicional, de cullera, de postres casolans, com els que anaven els nostres avis. Una pena.

Diuen que a l'antic Hostal del Fum s'hi fan obres i que reobriran amb un Aparthotel a la planta de sobre. A veure si realment mantenen l'esperit de l'antic local. Tant de bo! 

diumenge, 30 de novembre del 2025

Juanan, ¿Que tal por ahí arriba?

 


(Dedicatòria de part del meu germà al Juanan)

 

Juanan, ¿que tal por ahí arriba?

Te voy a escribir en castellano, porque nos conocimos en castellano y así fueron nuestras primeras palabras en Minyons. Podrían haber sido en catalán, pero así se dio la cosa. Has sido mi gran amigo castellanoparlante, de los Rodríguez Fernández de toda la vida.

Recuerdo mis primeras visitas a tu casa, a la casa de tus viejos como tu solías llamarla, justo encima del Caballo Blanco, allí donde el Negre se encargaba de recordar a la colla que era donde se pillaba costo en la Maurina.

Nos llevamos 5 años, pero nunca la edad fue una barrera. Nos abriste las puertas de tu casa y de tu corazón a diferentes generaciones.

Ostras, ahora me acuerdo de cuando te fuiste a vivir al barrio, cerca de casa, en aquel estudio del cementiri Vell, con tu gato. Que desorden!, nunca vi tanto desorden por metro cuadrado. Utilizabas el tambor de la lavadora como armario, o para dejar los platos sucios que ya no cabían en la pica. Ciertamente en tu creativa vida, siempre había otras prioridades.

Si uno quería un vaso, se lo debía lavar primero! ¿y cual era el problema? Ninguno.

Entramos los dos en la colla en el año 90, por caminos bien distintos. Tù ya en el mundo universitario de la Autónoma (de cuando se podían tomar carajillos en los bares y fumar tranquilamente).

Amigo del Litus, conectado con la gente del ajedrez… En el tercer curso dejaste la carrera de Económicas (fuiste un visionario), para posteriormente pasar a estudiar Historia, y dejarlo en no sé que otro curso.

Igual la constancia en el estudio no fue lo tuyo, pero pocas mentes brillantes y personas inteligentes he conocido en la vida como tú. Un pozo de sabiduría y de curiosidad.

Ya en la Universidad desarrollaste uno de tus grandes talentos, ser un excelso jugador de butifarra. Las cartas, como no ibas a saber? se te daban bien todos los juegos , el mus, el pinball del social, los dardos del Amb D y de tantos otros garitos, más adelante el Katan..

Y por supuesto el futbolín. Ese primer futbolín en el segundo piso del local,a 25 pesetas la partida. Que estilazo tenías, cuando girabas la cadera para hacer esos efectos y cruzaditos imposibles. Cualquiera te sacaba de allí.

Allí por el año 91 o 92, no recuerdo, entraste un día al local con el pelo corto y sin barba! Dios mío, no te conocíamos. Habías encontrado un trabajo en Caixa de Terrassa vendiendo tarjetas de crédito en Lleida, una de las pocas ocasiones en que te vendiste al capital, pero Dios mío, como nos reímos de tu pelo repeinado.

Creo que estoy saltando de un lado a otro, quizás por las ganas de no dejarme nada, pues han sido muchas cosas las compartidas.

Por contextualizar un poco y situar al personal:

Los primeros años de la colla los simultaneaste con el CAU, donde eras un entrañable Cap de l’Agrupament Escolta. De vez en cuando aparecía por el local toda tu gente, y de allí se incorporaron a Minyons no pocos de como llamabas tu a “tus niños”.

Siempre tuvimos la sospecha de que tú les enseñabas papiroflexia y a rascar las cuerdas de la guitarra. A tu alrededor se formaba magia, como una hoguera de San Juan.

Y por supuesto, tu intensa vida la marcaron las TRES TORRES! Las TORRES del mundo del rol, nuestro Rol, del Señor de los anillos, Orthanc y Barad-dûr, las torres de Saruman y de Sauron, una pasión por un mundo de fantasía y juego que no perdimos nunca, y que contagió a gente mucho más joven, con la que hemos compartido aventuras y nuestra locura hasta tu último aliento.

No había mejor plan en este mundo que rolear con Juanan, el Máster, el puto Máster.

Yo empecé en el Social, en la calle Font vella, pasándonos tardes, noches, hasta que nos echaban, también jugando en Minyons, en La Coral… en cualquier garito, hasta que ya con la edad tuvimos casas que ocupar y no existía mejor plan que rolear y cenar.

Esas cenas temáticas: Mariscos de la ciudad del lago, Manitas de Wose, Mondonguillas….el rol, la imaginación y la alta gastronomía no tenían límites.

Cientos de personajes, de personas, que inventaste, creaste, a las que regalaste diversión y fantasía, espontaneidad, teatro, rolear, ser auténticos y sentirnos vivos y felices durante unas horas. Algo tan escaso ya y valioso en este mundo.

No me puedo olvidar en este capítulo de MAI, su más fiel jugador y personaje longevo, minyó-torreó, amigo, rolero, con el que hemos compartido tanto. Roleando juntos desde los inicios, ininterrumpidamente, 35 años.

¿Te acuerdas Mai, un día que intentamos descubrir que aventura nos tenía Juanan preparada?

Intentamos coger la maleta de su coche, aquel Renault 8 de color azul, el Ferrari Testarrassa que bautizó él. Lo tenía aparcado delante del cine  Principal, y justo mientras forzábamos un poquillo la ventana, pasó la poli municipal y nos pilló.

¿Cómo explicarles el verdarero propósito? Surrealista. No acabamos en el cuartelillo de poco.

No puedo olvidarme tampoco de ti, Damián, "Matxote", era tu amigo, vecino de barrio, tu casa era casa de acogida y de partidas, y tu eres el mejor cocinero de estofados y setas que ninguna sesión de rol jamás haya tenido. Que conexión. Grácias.

¿Qué será de Azotobacter el “negro“ y de Bulli, el hobbit cocinero? ¿Y de Vaginesil el músico? ¿de Nogara, Walden, Alzinill, Helefin, Dragga, Otun, Kurro, Yunke, Solaris, karubal, Valdemaras..?

Se quedan tristes.

Tu última tirada fue una pifia, crítico máximo, y zás, la peor tirada de dados! 66! Esto no lo salva ni Elrond. Fin de la aventura.

Juanan por dios, te estarás riendo. Morirte currando! Túuuuuu?????? Has dejado a Pepe Rubianes y sus monólogos en nada. Puto genio.

Y de las TORRES del rol, a las TORRES del AJEDREZ, otra gran pasión, una vida, jugando y enseñando y por supuesto, como me recordaba Enric tu confidente y compañero de piso, llevabas pesimamente eso de perder, aunque lo disimularas, también el ajedrez te dio sufrimiento.

Verte jugar ,jugar a ciegas!!, explicar partidas y aperturas hizo despertar en mi la pasión por el ajedrez; Cuando se creó BARAD, aunque me animaste no llegué a federarme pues yo era malísimo, y cuando me ponía a estudiar ajedrez luego no dejaba de soñar con partidas.

BARAD, que para quien no lo sepa es como se llama TORRE en lenguaje élfico (de los elfos del señor de los anillos y del Hobbit), o TORREONS?

Al final tras la votación el club de ajedrez alternativo y punky de Terrassa se llamó BARAD! Fuiste impulsor y Alma Mater. No poca gente de la colla fichó por el Club: Jordi Reixach, Lionel Gusi, Xavi Serra…mi hermano Carles y la Maise, que fue la primera mujer presidenta de un club de ajedrez, etc., et.

Pero la historia de Barad, la dejaré para Barad.

Sí que gracias al ajedrez conocimos a David Flores “Leontxo”, a Àlex Sanahuja, los Antonios, etc etc….y muchísima gente del Social. En la colla tenías a Ramir, como compañero de partidas aunque él jugaba en el club dels Amics de les Arts (y como nos decías tú, siempre jugaba su apertura inglesa).

Era puro lujo escucharte explicar las historias y anédoctas de los campeones del mundo como Mihail Tal, Capablanca, Fischer…etc. y los niños prodigio españoles como Arturito Pomar, Niño Antón…

Y hay que hacerte justicia dentro del mundo del ajedrez, fuiste el inventor del Gambito JARF (Juan Antonio Rodríguez Fernández), que como tu decías, era malo, pero servía para engañar a unos cuantos.

Pues nos quedan las TORRES dels CASTELLS! Això s’aguanta, tremola Vilafranca!

Nunca fuiste miembro de la junta ni de la técnica. Tu vida castellera iba por otros derroteros, y tu energía la gastabas sabiamente en otros menesteres.

Aunque en la colla mucha gente, a parte de ser "Mà i Mà" y lo que hiciera falta , sólo te conoció en el papel de cuentacuentos o bufón. Para algunas pocas tu voz y opinión castellera fue importante y siempre se escuchó, yo al menos la escuché. Como amigo y como presidente.

¿Recuerdas cuando prohibí fumar porros en el local? Como nos reímos luego cuando se acabó la ley seca. Que susto te dí, eh?

Mis primeros recuerdos más potentes contigo quizás me llegan de Astigarraga, la primera salida de la colla fuera de Catalunya. Yo creo que todavía no tenía 17 años. Menuda fiesta, y que recibimiento nos dieron los vascos a las 7 y media de la mañana. Yo por la noche seguía buscando los toros embolaos, menudo globo. Menuda influencia fuiste!

Fuimos los Ñicris de las manillas durante mucho tiempo, cuando me decías “ Albert!!! “ pero que hago yo allí arriba?? De segon mà i mà, si no puedo dar pecho, si se me va a llevar el aire!

Y mira…3 de 10, 4 de 10….en fin, cuantas cosas hemos celebrado juntos con tantos amigos, con el Tara y con Litus…vas a estar entretenido ahora, no te vas a aburrir.

TORREONS

Porque no se puede hablar de la colla y Juanan, sin hablar dels Torreons, menuda hornada, eh?? Cuantos días de gloria dimos a la colla!

Como tu señalaste, fuimos la primera subsecta de la colla en tener un Cap de colla, un President y un President de la Coordinadora.

Esas actuaciones castelleras de los torreons, con pilars de 3 suicidas, o  castells tan espectaculares como el 7de1, impagable. Cuando una rotonda podía ser plaza castellera.

Impagable fue tu aportación a la revista Conya. Menudo fanzine nos parimos con la Olivetti del Xibeca. Cuantas risas que regalastes con tus artículos. Y la colla entera esperando el siguiente número!! Si es que la revista oficinal no valía nada!

Has dejado huella en tot el món casteller, simplemente por ser tú, por ser así, no por ser un “tronketi de mierda”, y eso tiene un valor y un mérito incalculable

Si la memoria (Ramon Codinas) no falla, como Torreons nos tocó organizar 2 diadas, la de los Oscars el 1994 (castellerament el primer intent de 4d9 net de la historia, con el enxaneta-niño Koala de protagonista) y la del 2015, Joc de Troncs, con el Winter is Coming, “Cucumber is Coming” y lo petamos sí. Llegó el Pepinu del primer 4d10fm de la historia!

Recuerdo la primera salida a Mallorca de la colla, en la playa del Arenal encontramos una máquina de latas, a 100 pesetas! Echamos la modeda y tachán “lata de cerveza fresquita….y tachán!!! Oímos un clink clink, la moneda acababa de caer por un lado de la máquina!

La máquina te devolvía la moneda. Ergo, repetimos la operación “ N “ veces y vaciamos la máquina!

Utilizamos la Chaqueta del Xibeca, para llevarnos todo el botín, parecía un muerto al que bautizamos como FrankinPacoSinQuerer (porque aquello parecía a Frankenstein, pero fue sin querer).

Y como no acordarme de algo que nos unió: las Misas Negras de sant Fèlix. Nos “tocó” coger el relevo del Negre y de la primera generación de oficiantes, y ponernos allí delante a darlo todo. A levantar la moral de la tropa, y hacer reír al personal.

Que don que tenías, a ti no te hacía falta prepararte nada!! Tenías un bufón innato, el don de la palabra… Cigarrito y barreja y palante. Que noches memorables. Que risas. ¿Cómo iban a ir bien los castillos al dia siguiente??

Gracias por tu generosidad.

Los Sant Felix fueron también caldo de vivencias, castells, las comidas en Cal Paco y sus noches mágicas en La Palma que se alargaban.

¿Recuerdas el año que volviste con Marta en coche a las tantas de la madrugada? Ibas de copiloto zombie perdido y perjudicado.

Os pararon los Mossos y Marta dio positivo, te preguntaron si podías conducir tu!? No dabas crédito a la proposición.

Te hicieron soplar y podías conducir! Como explicaste al día siguiente, la máquina se estropeó seguro! Y lo más sorprendente, llegásteis!

Nuestra casa fue refugio de roleros y mis hijos han tenido la suerte de crecer viendo como adultos pueden jugar, actuar, matar orcos, divertirse y ser felices.

CUENTA CUENTOS

Tu apellido para quien no te conoce es CuentaCuentos, Juanan Cuentacuentos. Esta ha sido tu carta de presentación al mundo, y tu DON, el mayor de tus dones por el que has sido admirado y aplaudido allá donde has narrado.

¿Quién no se ha quedado prendado de tu voz y de las historias que contabas?, y cómo las contabas!

El “gnom sense cognom”, el primero que se me viene a la cabeza, pero claro han sido….ufff..tantos !

Tantas noches mágicas en el patio de ensayo a la luz de la luna y seguramente con una pata de jamón y cervezas, en las que nos has regalado tu magia.

Y por tantas, por todas estas cosas, sí, sin duda te merecías y mereces un Capgròs de l’any. Te voto para el año que viene!

Ya que hablamos de cuentos, no me quiero olvidar en este pasaje de otra ilustre Torreona-minyona y amiga común, tu queridíssima Sara “la Sara de Badia“, (otrora narradora de cuentos infantiles), con quien tantas risas, birras y filosofadas hemos compartido.

Bueno Juanan

Me voy despidiendo.

Me acuerdo de tu amor por los gatos, especialmente de Balin (fumador pasivo). Me acuerdo de recibir juntos la insignia de los 25 años en la colla, de las paellas en casa de la Sonia, tu afición por los tangos ( si escucháis el tango GARUFA, le haréis feliz).

Juanan, gracias por vivir en el lado Dionisíaco de la Vida, admiro tu valentía, porque ser bufón parece fácil. Porque atreverse a vivir con lo justo y necesario está mal visto.

Tomabas riesgo, mucho más que el del resto de mortales. TE ATREVÍAS A VIVIR LA VIDA, repartías alegrías.

Hace falta mucha osadía para atreverse a ser auténtico, consciente y luminoso y regalarnos tu inteligencia, espíritu mordaz, irónico…

Y nos regalabas básicamente tu PRESENCIA, el más valioso de todos los regalos en esta era de seres disociados.

Gracias amigo porque cuando todo el mundo me enjuició, tu simplemente hiciste de AMIGO, amigo en mayúsculas. Sin juicio. Continuamos nuestras partidas de rol, continuaste viniendo a casa y compartiéndote, me diste vida, me acariciaste con ternura.

Quiero tener un especial recuerdo para personas que han sido especiales para ti:

Isa, Lourdes, Emilia, Natalia

Y sobretodo para tus hermanos y especialmente con tu madre a la que tanto cuidaste.

Sí, Juanan, ahora ya puedes decirlo:

“Antes molábamos"!

P.D- gracias por tu regalo y legado: "invitarnos a vivir la vida".

 

Albert Carrillo 

dissabte, 29 de novembre del 2025

El català, camí de l'extinció.

 

Segons les dades de la darrera enquesta d'usos lingüístics, el català continua reculant de forma alarmant any rere any. En són responsables els governants dels successius governs de la Generalitat dels darrers vint anys per inacció, però també un bon gruix de catalans que renuncien a la seva llengua a les primeres de canvi. L'arribada massiva de nouvinguts també facilita la davallada d'ús del català, sobretot quan s'adonen que parlar aquesta llengua és del tot innecessari, i no tenen cap obligació a fer-ho. En aquest sentit, no ser un estat independent i tenir plenes competències lingüístiques implica la impossibilitat de promoure lleis més efectives en defensa de la llengua. 

dimecres, 26 de novembre del 2025

El temassu del dimecres. Lluís Llach - "Silenci".

 

Un dels artistes preferits del Juanan era el Lluís Llach. Mostra d'aquesta admiració és el viatge que vam fer l'abril del 2011 a València per assistir a la manifestació convocada per ACPV (Acció Cultural del País Valencià) en defensa de la llengua, la cultura i contra la prohibició de les emissions de TV3 al País Valencià. Al final de la manifestació, Lluís Llach va reaparèixer als escenaris després de més de 5 anys de la seva retirada per interpretar tres temes: "Abril 1974", "Silenci", i "No abarateixis el somni".

El silenci que s'ha fet amb la mort de l'amic Juanan. Va per a tu company! 

dimarts, 25 de novembre del 2025

Se't trobarà a faltar Juanan.

 

Foto: Albert Espada.

M'acabo d'assabentar fa poc més d'una hora de la mort en accident laboral d'un vell amic dels Minyons, el Juanan, amb tant sols 57 anys. Un bon amic amb el que he compartit molts bons moments els darrers 33 anys. Una persona que transmetia un magnetisme especial, amb una aura única: un gran conversador; un humorista; un gran savi; un excel·lent escaquista; un gran narrador de contes; un gran casteller; una bona persona; i un bon amic. Descansa en pau company.

diumenge, 23 de novembre del 2025

Un Barça molt català torna al Camp Nou.

 

Ahir el Barça va tornar a jugar un partit de lliga al Camp Nou, després de més de dos anys d'obres, davant de l'Athlètic Club de Bilbao (4-0), amb prop de 45.000 espectadors a les grades. Un retorn molt esperat que no serà amb l'aforament complet fins a finals del 2027, quan s'acabin les obres per completar la tercera graderia, amb un aforament total de 105.000 espectadors.

Ahir, davant d'un rival històric, el Barça va fer jugar fins a 9 jugadors catalans (Joan García, Balde, Cubarsí, Gerard Martín, Èric, Olmo, Lamine, Casadó i Bernal) i fins a 11 catalanopartlants si hi sumem a Ferran i a Fermín. Una excel·lent manera de reestrenar el temple culer, amb golejada inclosa, davant d'uns bascos que darrerament s'han convertit en un rival antipàtic i odiós fins i tot.

S'havia especulat molt sobre qui faria el xut d'honor a l'inici del matx. Que si Messi, que si Ronaldinho, que si algun altre exjugador... Finalment, el club va decidir convidar dos dels socis més veterans per fer aquest acte protocol·lari. També hi va haver música amb les actuacions de dos grups catalans de moda: els Figa Flawas i The Tyets, i la interpretació de l'himne del club a càrrec del cor de l'Orfeó Català. Jornada rodona que deixa al Barça líder a la lliga empatat a punts amb el R. Madrid, a l'espera del que facin avui els blancs al camp de l'Elx.

divendres, 21 de novembre del 2025

Fa 50 anys va morir el gos, però no la ràbia.

 

Ahir va fer 50 anys de la mort, al llit, del dictador Francisco Franco, que va promoure el cop d'estat militar contra el govern de la República l'any 1936, i que va governar l'estat espanyol durant més de 35 anys amb mà de ferro. Aquell dia és van obrir un munt d'ampolles de cava a les llars catalanes, i alguns il·lusos van albergar l'esperança d'un canvi polític i social profund, que malauradament, va resultar d'una transició controlada i dirigida pels hereus del dictador. I d'aquelles noces, aquests confits. 

dimecres, 19 de novembre del 2025

El temassu del dimecres. El Pony Pisador - "Cançó del raier".

 

Els Pony Pisador són ja un dels principals referents de la música d'arrel catalana, així com d'altres sons d'arrel d'altres territoris. Acaben de publicar a les xarxes el videoclip d'una nova cançó dedicada al vell ofici del raier, que s'ha mantingut viu al riu Noguera i al Segre, ni que sigui un dia a l'any, en la celebració de les festes de pobles com Coll de Nargó, o La Pobla de Segur, on encara construeixen els tradicionals rais i els raiers els baixen tal i com es feia des de fa segles. 

Vaig tenir l'oportunitat de viure en directe la festa a Coll de Nargó fa tres o quatre anys i em va encantar. L'entorn, la gent, la tradició, la festa... Molt recomanable. 

dimarts, 18 de novembre del 2025

Històric partit entre Catalunya i Palestina.

 

Aquesta tarda-vespre s'ha disputat un partit de futbol històric entre les seleccions nacionals de Catalunya i de Palestina. Prop de 30.000 persones han volgut donar suport a la selecció catalana així com al combinat palestí, ja que s'han pogut veure moltes estelades així com banderes palestines. Estic convençut que si el partit s'hagués disputat en dissabte, o una mica més tard de l'horari establert, les grades s'haurien omplert. També cal remarcar que fins fa ben poc no es va saber que es podria disputar aquest partit al Lluís Companys, i no es van poder posar les entrades a la venda fins fa poc més de deu dies.

En tot cas, tot i que amb retard, he pogut arribar a veure un tros de la primera part i la segona, acompanyat d'un germà i tres nebots. El resultat (2-1) era el de menys. Hem tornat a cridar a favor de la nostra selecció, de la independència de Catalunya, i contra els feixistes, els sionistes, Espanya i Israel.