Girona de primera!

Celebració a Montilivi al final del partit contra el Saragossa (Foto: Mundo Deportivo).

Ahir, en la penúltima jornada de la lliga de la segona divisió, el Girona es va assegurar l'ascens matemàtic a l'empatar a res (0-0) en el duel contra el Saragossa, a qui també anava de luxe l'empat per assegurar-se la continuïtat a la categoria de plata. En un partit sense ocasions de gol, ni tant sols amb intencions ofensives, els dos conjunts es van conformar amb deixar passar els minuts pel bé comú.

Amb aquest ascens, el Girona es converteix en el tercer club català a la primera divisió, juntament amb el Barça i l'Espanyol. Mai abans, en els seus gairebé 87 anys d'història, els gironins havien jugat en la màxima categoria.

A partir d'ara, ja tindré a un altre equip a qui animar quan no jugui el Barça.

Ernesto Valverde arriba a Can Barça.

Ernesto Valverde el dia de la presentació a les instal·lacions del club.

El passat dijous el FC Barcelona va presentar al nou tècnic del primer equip de futbol que substituirà a Luís Enrique, que ha ocupat la banqueta blaugrana els darrers tres anys. Ernesto Valverde, de 53 anys, ha entrenat a l'Athletic de Bilbao els darrers quatre anys i té una dilatada trajectòria tant com a jugador com d'entrenador. Ha passat per les banquetes de grans equips com el Vila-real, el València, l'Espanyol o l'Olimpiakos grec. Així doncs, d'experiència no li'n falta.

De tarannà tranquil, li agrada el bon joc i el futbol estètic, però també sap utilitzar altres recursos tècnics per optimitzar la qualitat dels seus jugadors. Penso que pot encaixar a la perfecció en un club com el Barça, si som pacients i li fem confiança. Dubto si tindrà prou galons i carisma com per guanyar-se a un vestidor replet de figures mundials i d'egos pels núvols. En part, crec que el Luís Enrique plega una mica cansat d'aquesta lluita diària.

Li desitjo molta sort i molts èxits. Aupa Txingurri!!!

Carles Capdevila, ens deixa un amic dels mestres.

Aquest matí m'he assabentat de la mort del periodista Carles Capdevila, fundador del diari Ara, als 51 anys a causa d'un càncer colorectal. Ens deixa un dels millors comunicadors que ha donat aquest país, sempre compromès amb un periodisme ètic i professional, i que ha posat la lupa sobre temes tan poc mediàtics com l'educació, la salut, o l'art de viure i conviure... També serà recordat pel seu gran sentit de l'humor i pel seu humor fi, que va explotar en programes com l'APM dels matins de Catalunya Ràdio, el Minoria Absoluta de Rac1 o en un espai a El Club de TV3.  

DEP Carles i gràcies per les paraules!

Avaluació sí, notes no (ni amb número, ni lletra, ni paraula)!!

Aquest trimestre els alumnes catalans de primària tindran un nou format qualificador (que no avaluador) als seus informes que substituirà les notes numèriques (del 0 al 10) per les qualificacions verbals en forma d'"excel·lent", "notable", "satisfactori", o "no assoliment". Vaja, quin gran canvi... Em pregunto com li diran a la repetició del curs per diversos no assoliments... 

El nou sistema, al cap i a la fi, no suposa un gran canvi en la concepció de l'avaluació dels alumnes, simplement és un canvi estètic de lletres per números. Continuarem qualificant, classificant i comparant els alumnes en funció del que hauran après. I els farem conscients, com fins ara, de com de llestos o rucs són en comparació amb els seus companys.

Diu la Consellera Meritxell Ruíz, que l’avaluació “ha de servir per millorar i saber en quin moment de l’aprenentatge es troben els alumnes i perquè ells mateixos aprenguin dels seus errors”. I em pregunto jo: perquè sàpiguen en quin moment de l'aprenentatge es troben, cal expressar-ho amb una qualificació del tipus "excel·lent", "notable" o "no assimilat"? 

Si un alumne no sap llegir prou bé, o directament no sap llegir, creieu que és necessari fer-li-ho saber amb una qualificació? no serà l'alumne conscient de com de bé o malament llegeix, si entén o no allò que llegeix o si s'entrebanca? No hi serà el mestre cada dia al seu costat per ajudar-lo a progressar i per fer-li veure les seves mancances? Per a què serveix que l'alumne de 6 anys vegi un "no assimilat" en lectura sinó per frustrar-lo i fer-li perdre l'interès? 

Si entenem l'aprenentatge com un procés de llarga durada i de ritmes diversos, l'avaluació comparativa no té cap sentit. Si l'objectiu de l'avaluació és conèixer les mancances, les potencialitats, o els talents dels alumnes, aleshores no crec que que calgui qualificar-ho. Cal avaluar per prendre decisions que ajudin els alumnes a progressar més i millor, i a superar els entrebancs. Però també cal respectar els ritmes d'aprenentatge de cada alumne i no es pot avaluar a tots a partir d'un estàndard que és el que fem actualment. 

Sempre he trobat molt antipedagògic l'homogenització dels infants i dels ensenyaments a les escoles. L'agrupació per edats no té cap sentit, ja que edat fisiològica i ritme d'aprenentatge no sempre van de bracet. I que tothom hagi d'aprendre el mateix i al mateix ritme, és antinatural. Hi ha alumnes que als sis anys són capaços de llegir correctament, i n'hi ha d'altres que en tenen 12 i encara no en saben... Cal que aquests darrers vegin cada any en l'informe acadèmic que "no assimilen" els continguts? Cal que els primers vegin cada anys com d'"excel·lents" són? Al meu entendre no.

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Al vent".

Amb aquesta cançó es va acomiadar dels escenaris, i de Catalunya, el cantautor de Xàtiva Raimon el passat diumenge 28 de maig al Palau de la Música Catalana. Després de més de 50 anys de carrera musical, Raimon ha dit prou, malgrat que encara conserva una gran veu i molta energia dalt de l'escenari.

En el seu darrer concert, va triar la seva primera cançó per tancar el recital. "Al vent" la va escriure l'any 1959, i s'inspira en un viatge en moto, anant de paquet, de Xàtiva a València.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres
al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

Siusplau, fem via sense els Comuns.

N'estic fins als collons del tacticisme putaramonetista de l'espai polític dels Comuns (CSQP, Podem, ICV, EUiA, En Comú, Guanyem, Vencerem i QBQEHP (Que Bé Que Ens Ho Passem!)) amb la qüestió del referèndum. Davant de l'evidència de la manca total de voluntat política del govern espanyol de pactar i permetre un referèndum acordat d'independència, els Comuns continuen amb el seu discurs ambivalent de sí però no, de no però sí, i qui dia passa any empeny.

La darrera mostra d'aquesta equidistància la van donar ahir amb la seva no presència a la trobada dels partits favorables al referèndum convocada pel president Puigdemont. L'excusa que va donar el seu líder, Xavier Domènech, per absentar-se de la cimera, va ser que aquesta no era representativa del 80% dels catalans que aposten pel referèndum, que es materialitza en el Pacte Nacional pel Referèndum...

Crec que els Comuns han deixat ben clara ja la seva posició, o millor dit, la seva indefinició en l'assumpte. S'omplen la boca de democràcia, participació, debat, però quan aquí la volem exercir per decidir sobre la independència, ja no els fa tanta gràcia. El seu principal objectiu, com ja han exposat en alguna ocasió, és el de governar una República catalana dins del Regne d'Espanya, també sota el govern dels seus... Quan madurin en parlem. Mentrestant fem via!

Raimon: Història d'un temps i d'un país.

Raimon en el seu darrer concert, ahir, al Palau de la Música Catalana.

Ahir vaig poder viure amb emoció, en viu i en directe, el darrer concert del cantant de Xàtiva, Raimon, al Palau de la Música Catalana, un espai que l'ha vist actuar en més de 50 ocasions al llarg de la seva llarga i prolífica trajectòria. El valencià va desgranar al llarg de més de dues hores de concert alguns dels seus principals èxits, acompanyat per un quartet amb dos guitarristes, un contra-baix i un flautista (flauta travessera, clarinet, saxo alt i saxo tenor). 

Malgrat els seus 76 anys, Raimon es va mostrar en plena forma i amb una veu encara potent. El recital va anar in-crescendo, i al tram final van sonar les peces més populars del seu repertori. Especialment aplaudides van ser "Jo vinc d'un silenci", "Diguem no", "Veles e vents", "He mirat aquesta terra", i la darrera d"'Al vent", que el cantant va presentar dient que acabaria amb la seva primera.

Tot i que he arribat a apreciar la música del Raimon relativament tard, em sento afortunat d'haver-lo pogut gaudir en directe alguns cops, i també d'haver-lo pogut acomiadar en el seu darrer concert, que ha volgut fer a Barcelona, i a Catalunya, un lloc que sempre l'ha acollit amb els braços oberts i que li ha mostrat l'afecte i el reconeixement que li han negat fins i tot a casa seva. Catalunya és i serà casa seva, ja sigui catalanista, valencianista, espanyolista o internacionalista. Al cap i a la fi, un demòcrata i un cantautor per les llibertats. Com bé cantava: "qui perd els orígens perd la identitat..."