Avui, com 40 anys enrere, per Catalunya!

Manifestació per la Diada l'any 1977 a Barcelona.

Del "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" al "Volem votar"!

In-inde-independència!!!


Visca el poble sobirà!

Visca Catalunya lliure!

Mariano Rajoy: "Lo que no es legal, no es democrático".

Rosa Parks en un acte de desobediència contra la segregació dels negres a l'estat d'Alabama (1 de desembre del 1955).

El franquisme era democràtic doncs? Hi havia una legalitat, no? Que les dones votin deu ser antidemocràtic, oi? Fa no gaires anys no el vot femení no era legal... Mare de Déu el que hem d'arribar a escoltar...

#Etfelicitofill

#1Ovotarem

#SensePor

#Democràcia

El Parlament i el govern aproven la Llei del Referèndum. Seguim.

Foto: CCMA

Ahir es va viure una nova jornada històrica per al futur de la nostra maltractada nació. El Ple del Parlament va aprovar la Llei del Referèndum, amb 72 vots a favor (JxSí, CUP), 11 abstencions (CsQP) i amb l'absència dels grups de C's, PSC i PP que van abandonar l'hemicicle just abans de la votació, després d'una maratoniana sessió de més de dotze hores de durada, entorpida pels grups contraris a l'aprovació d'aquesta llei a base de demandes procedimentals a la Mesa del Parlament que va obligar a suspendre en diverses ocasions el debat. Tanmateix, la Llei ses va acabar tirant endavant i va ser rubricada immediatament per tots els Consellers del govern i pel Vicepresident Junqueras i el President Puigdemont amb la seva signatura.

Per a la memòria queda també la imatge dels diputats de Podem i d'EUiA integrants juntament amb ICV de la coalició de CsQP, abandonant l'hemicicle després que el portaveu del seu grup, Joan Coscubiela, no permetés al representant de Podem, Joan Giner, gaudir d'uns minuts del temps del seu grup parlamentari per dirigir-se a la resta dels diputats tal i com havia demanat aquest públicament. Per si no quedava prou clara la divisió al si d'aquest grup parlamentari, ahir va quedar de manifest a ulls de tothom.

I per acabar de reblar la jornada, quedarà per a la memòria l'escena de la veterana diputada Àngels Martínez, d'aquest mateix grup parlamentari aixecant-se del seu escó per anar a retirar les banderes espanyoles que havien deixat als seus escons, juntament amb diverses de catalanes, els diputats del PP quan van abandonar l'hemicicle abans de la votació de la Llei del Referèndum, mentre la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, li demanava inútilment que deixés les banderes al seu lloc...

Foto: La Vanguardia.

El "temazo" del dimecres. Sara Hebe - "Asado de Fa".

Aquest cap de setmana, a la Festa Major de Sant Quirze del Vallès, he descobert a aquesta jove rapera argentina, que aquest estiu ha estat de gira per Catalunya. Acompanyada d'un bateria i un guitarra, que a més a més porta el sàmpler amb les bases gravades, la Sara Hebe canta cançons reivindicatives i de temàtica social. Com podeu comprovar en aquest videoclip, del tema inclós al disc Puentera (2.012), gravat amb un grup de veïns d'un barri de Buenos Aires, que estaven amenaçats de desallotjament de les seves cases. Un rap amb ritmes de cúmbia, un estil molt popular a l'Argentina.

Jordi Martí: "La selección a dedo del profesorado no mejora los resultados educativos".

 

L'autor és professor de secundària en l'àmbit de la informàtica i les noves tecnologies. Comparteixo la seva visió negativa del sistema deditocràtic d'elecció del professorat que està impulsant, de manera expansiva i pràcticament imparable, la LEC. Aquest model ens porta a claustres més submissos i a un retrocés flagrant de la gestió democràtica dels centres públics.

En estos últimos tiempos se está retomando la idea, que cada cierto tiempo se pone de nuevo sobre el tapete, acerca de la posibilidad de seleccionar a los docentes de los centros educativos públicos por parte de los directores de los mismos. Algo que, desde el año 2009 se está haciendo en Cataluña bajo el amparo de la LEC. Directores que, bajo diferentes supuestos, están realizando la provisión de personal siguiendo los mismos criterios que en la concertada y, cuya selección se basa en entrevistas personales o un simple apretón de manos. No olvidemos tampoco que, uno de los grandes caballos de batalla de la organización, avalada por La Caixa, Escola Nova 21 es la necesidad de poder seleccionar, no sólo parte importante del profesorado de los centros, es la eliminación de la condición de funcionario público y, por qué no decirlo, someter el modelo educativo a las reglas de juego empresariales. No es una invención, simplemente basta ver todas las intervenciones públicas de las caras visibles de esa organización cuando hablan sobre ese tema muy relacionado con “su” autonomía de centro. Sí, por lo visto sin la selección adecuada del profesorado, alejada de los métodos de provisión meritocráticos y transparentes que marca la función pública, no pueden darse mejores resultados educativos.

Pues va a ser que NO. Lamentablemente para ellos, desde la aprobación de la LEC en Cataluña no hay ninguna evaluación (ni la de competencias básicas, PISA u otras) que avale esa mejora de los resultados de los alumnos. NO, por lo visto la posibilidad y, de facto, la selección de parte del personal de los centros educativos bajo supuestos perfiles competenciales que se han inventado indica que, no sólo no están mejorando los resultados si no que, en algunas ocasiones y materias, los mismos están bajando si los comparamos con los que arrojaba la educación pública catalana antes de la aplicación de esta ley educativa y las posibilidades que prometía. Y no, no estamos hablando de falta de rodaje porque, seamos sinceros, ¿cuánto tiempo debemos considerar que algo debe estar en experimentación antes de dar resultados? A mí me da la sensación que si, algo tan sensible como la educación, arroja cada vez unos resultados más pésimos después de haberse formulado una ley y tomado determinadas medidas para promover la privatización de la selección de los profesionales que dan clase, es que hay algo que falla. Entonces, ¿por qué no se fulmina la LEC? ¿Por qué, en lugar de apostar por devolver la democracia a los centros educativos, la selección transparente de profesionales y oponerse a determinadas versiones de la autonomía educativa, que ya ha dado resultados y no han sido buenos, se quiere ir aún más allá? ¿A quién le interesa lo anterior? ¿Por qué sabiendo que algo no funciona se tiene que seguir aplicando? No lo entiendo. Bueno, no lo entiendo salvo que haya algún interés oculto tras lo anterior que tenga muy poco que ver con la mejora educativa.

Cuando hablamos de evidencias educativas nos estamos refiriendo a datos medibles. Quizás no todo sea medible en el ámbito educativo y, ni tan sólo pueda existir un sistema de medición que no venga sesgado por medir sólo parte del propio sistema educativo pero, cuando TODOS los informes y datos dicen que hay algo que no funciona, quizás es que hay algo que no se está haciendo bien.

No, la selección “a dedo” del profesorado en Cataluña no mejora los resultados de los alumnos. La LEC, la ley educativa que incluye la posibilidad de hacer lo anterior, tampoco los ha mejorado. Pues creo que, si hay alguien a quien le interesen los chavales debería echar marcha atrás en el asunto o, quizás, plantearse la necesidad de hacer un cambio de rumbo en las políticas educativas catalanas porque, algunos no entendemos la necesidad, no sólo de no pararse y mirar qué está fallando, sino de continuar aumentando las prácticas que lo único que están haciendo es perjudicando a miles y miles de alumnos de esa Comunidad.

Eso sí, hoy seguro que determinada prensa mediatiza algunos centros catalanes falseando sus resultados mediante suposiciones o imágenes sesgadas de experiencias “guays” que, lamentablemente, no hay ningún dato objetivo u objetivable que los avale.

Què vol dir ser terrassenc?

Vol dir pujar a La Mola sovint...

Vol dir anar a fer birres, i petar la xerrada als Amics de les Arts, al Mesón, al Social, al Cortijo, a la Bodega Tarragona, o a La Coral dels Amics.

Vol dir menjar ràpid i greixós al frankfurt del carrer Gavatxons...

Vol dir fer una orxata, un gelat o un granissat a la Ribera o als Xixonencs.

Vol dir que participes en alguna entitat de cultura popular i et quedes a Terrassa per Festa Major...

Vol dir que coneixes els principals bars de tapes de la ciutat...

Vol dir saludar a un mínim de tres persones en cada desplaçament per la ciutat...

Vol dir que surts de festa per la Rasa i vas de concerts al Faktoria. I coneixes un bon grapat de pubs arreu de la ciutat (Infierno, The Cavern, The Soul Pub, La Vinyeta, Skorpions, Reina Victòria...)...

Xavier Diez: "Votar amb els peus".

(Article de l'escriptor, mestre i historiador Xavier Diez, per a la revista Celobert, publicat l'1 de setembre).

Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria amb el referèndum d’independència de l’1 d’octubre, una qüestió que suscitava gran interès entre la comunitat acadèmica del seu país.

Em considero una persona relativament ben informada de l’actualitat política. Sóc coneixedor de la història recent de Catalunya i Espanya, i vaig abordar la qüestió al meu “Anatomia d’una Ruptura, Espanya-Catalunya 1975-2014”, publicat fa un parell d’anys. He participat, des d’una segona fila en el “Procés” i en algunes institucions que l’impulsen. He escrit desenes d’articles sobre la qüestió i conegut persones que participen molt activament. I tot i això, quan en Claudio em va preguntar no em vaig estar de respondre, amb tota sinceritat, “no en tinc ni idea”.

Anem a pams. El món mediàtic és, ara per ara, un camp de batalla. Opinadors indocumentats consideren que no es votarà, mentre que altres creuen que tot anirà com una seda. Aquí, no es tracta d’informar, sinó de reforçar les hosts respectives. Jo, simplement sóc un historiador que més o menys es defensa a l’hora de conèixer i interpretar el passat, i que (afortunadament) no té cap habilitat profètica ni endevinatòria. Saber què passarà el 2-O és, sobretot, competència dels tarotistes. Personalment, els coneixements adquirits em serveixen per tractar d’explicar perquè som on som, i aplicar algunes constants que es repeteixen en els moments de ruptura.

A l’hora d’explicar els grans processos de descolonització o d’independències hi ha un fet poc compatible amb lectures romàntiques o essencialistes. Arriba un moment en què mantenir l’statu quo és més onerós que acceptar la secessió d’una part del territori. Arriba un moment en què mantenir la dependència ja no és tolerable ni realista. I la lògica política s’acaba imposant entremig la propaganda.

En les darreres dues dècades, la societat catalana ha experimentat mutacions profundes que han portat vers un distanciament emocional irreversible, que corre paral·lel a un procés reactiu i reaccionari en el sí de la societat espanyola. Això ha comportat dues sortides de l’armari: bona part dels catalans han sortit de l’armari sobiranista; mentre que bona part l’espanyola, ha sortit del franquista. Això fa que la situació resulti insostenible. Encara més, bona part dels catalans han assumit, en un procés introspectiu lent i profund, que és preferible la incertesa de la ruptura a les certeses del manteniment d’un statu quo ja impossible de recuperar. La vaixella s’ha esmicolat i ja no és possible recompondre-la. No en tinc ni idea què passarà, tanmateix sé del cert que res no tornarà a ser igual. I que a la monarquia i la idea nacional d’Espanya li caldran moltes tones de Prozac.

En tota ruptura, en tota revolució, de la mateixa manera que succeeix en el camp de la física, hi ha un “momentum”, un punt que suposa inexorablement el pas d’un estat a un altre. A mi m’agrada fer servir l’anècdota de la descomposició de la centenària dinastia imperial dels Romanov. Quan, a la I Guerra Mundial, el tsar demana un sacrifici més als seus soldats, i tanmateix, acaba succeint l’impensable. El feudalisme s’ensorra amb una gran facilitat quan l’exèrcit gira cua, i en comptes d’avançar contra els alemanys, fan caure el règim, dissolen l’imperi, i tot canvia. Algun historiador va afirmar que aquest gest va suposar que “els treballadors i camperols russos van votar amb els peus la fi de la guerra i la fi del règim”.

L’1 d’octubre, com vaig dir al meu amic italià, estic convençut que votarem amb les mans, dipositant papers en una urna. Tanmateix, setmanes abans tenim una cita tant o més important. La Diada, un cop més, hem de votar amb els peus. Al cap i a la fi, les mobilitzacions socials, la participació activa de la ciutadania a l’espai públic és el que permet capgirar aquells statu quo que van quedar fa temps caducats.