Nens aprenent coses importantíssimes per a la vida.
John Locke deia que "els infants aprenen tots sols qualsevol joc que els interessi, i es
converteixen en experts en aquest joc senzillament perquè els interessa". I encara deia més: "obligaria els infants a jugar fins que n’estiguessin tan farts que vulguessin alliberar-se’n i es refugiessin en l’estudi!".
(Article de Paloma A. Usó per a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 11/11/17).
Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada.
“El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho
portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de
l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé!
Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de
l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i
aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”.
Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.
“Durant
els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de
sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la
primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell
mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En
aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent.
I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i
plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en
neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a
qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem
reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica
habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan
juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda
preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina
(motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat).
¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta
la pedagoga.
CONSTRUIR LA PERSONALITAT
El
prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir
de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha
introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i
autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable:
reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a
guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió
oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la
capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar
a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu
punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc
pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és
totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela
és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida
sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults,
dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i
dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a
caminar o a menjar”, raona l’expert.
Per tant,
Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares
per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà
fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem
permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber
viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que
es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no
consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia,
quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat
d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà
d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es
poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta
experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
Toni Serradesanferm - creador de jocs de taula
DINS DE LES RUTINES DIÀRIES
La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries.
“El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls
banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que
tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un
temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”.
“Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti
pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en
les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”,
argumenta.
Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills,
perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i
col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les
coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment
perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més,
nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”,
explica.
La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant
i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els
nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i
descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les
habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.
Avui, jornada de vigília de la gran manifestació que ha de tenir lloc demà a les 17 h. al carrer Marina de Barcelona per l'alliberament dels presos polítics catalans, m'ha vingut de gust recordar aquest petit "monòleg" improvisat que va fer l'humorista galego-català Pepe Rubianes al programa de l'Albert Om a TV3 l'any 2006, que li va comportar una querella i judici per ultratge a Espanya. Gran Pepe!
Interessant escrit de l'exportaveu de l'USTEC, professora i psicòloga, Rosa Caadell per al Diari de l'Educació, al voltant del tema de moda dels darrers dies en el camp educatiu: l'adoctrinament.
L’escola catalana adoctrina, diuen. I jo penso… Doncs sí, l’escola
catalana, igual que la de la resta de l’Estat i fins i tot d’Europa i
potser de tot el món… adoctrina. Però no són les mestres, els professors
i professores que adoctrinen, sinó que és tot el sistema educatiu: els
currículums, les lleis, els decrets, els pressupostos, i tantes altres
qüestions.
Però l’adoctrinament més gran i més clar no és pas el nacionalista, sinó el neoliberal.
¿O no és adoctrinar posar Amancio Ortega com a personatge a imitar en
els llibres de text d’economia? ¿No és això ensenyar que l’important és
fer diners encara que sigui explotant dones i criatures?
¿O no és adoctrinar, enviar empleats de la banca a fer classe d’Economia Financera explicant la necessitat
de fer-se un pla privat de pensions o una assegurança de vida? ¿No és
això ensenyar que qui no tingui diners no tindrà una jubilació perquè
l’estat no li garantirà els seus drets?
¿O no és adoctrinar ensenyar Emprenedoria, que no és més que preparar els joves per un futur laboral en el que s’hauran de fer autònoms,
o sigui, treballadors precaris, sense drets laborals, que les empreses
contractaran quan els necessitin i els deixaran sense feina quan els hi
convingui? Sense atur, ni seguretat social, ni pensió, ni res.
¿No és adoctrinar que en els nostres llibres de text no hi figurin
mai totes les aportacions fetes per cultures que no són la occidental?
¿No és això ensenyar a ser supremacista envers totes les altres
cultures que, segons diuen els llibres de text, no han aportat ben res a
la humanitat? La ciència, les matemàtiques, la filosofia, la medicina,
la democràcia, els drets humans… ¿Tot és obra i gràcia solament de la
nostra cultura occidental?
¿No és adoctrinar, que les dones brillin per la seva absència en
l’art, la ciència, la literatura, la història, els premis Nobel, i un
llarg etcètera? ¿No és això un adoctrinament masclista?
¿No és adoctrinar explicar, com fan alguns centres religiosos, pagats
amb els diners de tots i totes, que l’avortament és gairebé un
assassinat, o que els homosexuals es poden curar?
¿No és adoctrinar en el més pur classisme que hi hagi centres
educatius amb piscina i instal·lacions fabuloses on es concentra un
tipus d’alumnat, mentre uns altres estan en barracots i amb una gran
manca de recursos? ¿No és això preparar per acceptar, des de molts
petits, que uns tenen més drets i més privilegis que els altres?
¿No és adoctrinar muntar un sistema on els centres, el professorat i
les famílies han de competir entre sí? Fomentar l’individualisme i la
competitivitat és un adoctrinament totalment funcional al sistema
neoliberal.
¿No és adoctrinar elaborar, i pretendre que l’apliquin totes les
escoles, un protocol per detectar possibles radicalitzacions islàmiques
de l’alumnat susceptible de ser musulmà? No hi ha cap correlació entre
les actituds que contempla aquest protocol (anomenat PRODERAI) i
possibles atemptats terroristes. ¿No és assenyalar a tot l’alumnat
provinent de països musulmans com a possible terrorista? ¿No és això un
adoctrinament xenòfob i racista?
¿En quin programa oficial es parla dels desnonats, de les causes de
la crisi, dels diners que s’han regalat als bancs, de les lleis laborals
que fan que tants treballadors i treballadores continuïn siguent
pobres? ¿On s’expliquen els negocis de les nostres empreses en els
països anomenats pobres, que fan que aquests siguin cada cop més pobres?
On s’expliquen les causes de la pobresa dels països i de les persones?
¿On s’explica per què els immigrants són il·legals perquè algú
els negat uns papers? ¿On s’expliquen les causes de les guerres a
l’Iraq, l’Afganistan, Síria… que fa que tantes persones es juguin la
vida per entrar als nostre país fugint de la guerra i de la fam?
¿On s’explica que amb la crisi, els rics són cada vegada més rics,
mentre els pobres són cada vegada més pobres? ¿On s’explica que els
mateixos de parlen de pau estan venent armes als països perquè facin
guerres? ¿On s’explica el perquè del canvi climàtic i la destrucció de
la natura per poder fer més i millors negocis?
No senyors, el problema de l’educació no és el nacionalisme, el
problema de l’educació és el neoliberalisme, la manca de pressupost
públic i la segregació escolar.
I si, malgrat tot aquest adoctrinament, molts i moltes joves surten
del sistema educatiu amb una certa consciencia social és, justament,
gràcies a que són molts els docents que, malgrat tots els entrebancs,
continuen pensant que la seva tasca és ajudar que l’alumnat tingui eines
per entendre el món en què viu i pugui pensar en millorar-lo.
Fa ja massa temps que estem descuidant la funció ideològica de
l’escola. Com si cada cop tot plegat fos més neutre. Però no hi ha
neutralitat en un món tan desigual i tant cruel com el que estem vivint.
I l’educació no pot estar fora del món real. L’educació no és solament
donar eines instrumentals (competències, en diuen ara) perquè els joves
s’adaptin al futur que els espera. No es tracta de preparar l’alumnat
perquè s’adaptin a les necessitats de la societat del segle 21 (com
diuen alguns plans d’innovació), sinó preparar-los per defensar-se i
poder lluitar contra aquesta societat que es preveu cada cop més
desigual, més individualista, més racista i més competitiva.
No oblidem que el capital, les empreses i els bancs, no tenen
fronteres, tal i com estem veient aquests dies. I són aquests poders
econòmics els que estan introduint a marxes forçades aquest
adoctrinament. Volen l’escola al seu servei i volen que es transmetin
els seus valors. Necessiten l’escola per adoctrinar els joves de demà.
Més enllà de la guerra de banderes i de la greu situació política del
país, l’alumnat de Catalunya, exactament igual que l’alumnat de la
resta de l’Estat, està patint un adoctrinament encobert que va més enllà
dels nacionalismes i que afecta el seu futur i el futur de la societat.
Car ser-ne conscients, cal denunciar-ho i cal posar-hi remei.
Avui es compleixen 100 anys de l'esclat de la Revolució Russa.
Que el seu far ens guiï en la nostra revolució!
‘Homes i dones, els treballadors, sortien a milers, els ravals
brunzidors vomitaven hordes grises i miserables. El Petrograd roig
corria perill! Cosacs! Pel sud i pel sud-oest tots anaven rajant a
través de carrers sòrdids cap a la porta de Moscou: homes, dones,
infants, amb fusells, pics, pales, rotlles de filferro, cartutxeres
sobre la roba de treball… Mai no s’havia vist una efusió d’una ciutat
com aquella, tan immensa, tan espontània! Avançava igual que un torrent,
companyies de soldats nascudes amb ells, fusells, camions, camionetes…
el proletariat revolucionari defensant amb el pit la capital de la
República de Treballadors i Camperols!’
(fragment de les cròniques del periodista nord-americà John Reed a "Deu dies que trasbalsaren el món", escrites al lloc dels fets).
Lluís Homar, en una imatge promocional de l'obra teatral.
Ahir vaig anar a veure la versió del Pau Miró del clàssic d'Àngel Guimerà, Terra Baixa, on en Lluís Homar interpreta tots els papers de la història. Una hora i quart arrapat a la butaca davant l'exhibició interpretativa del Lluís, el magnetisme brutal del text, i les belles cançons amb la hipnòtica veu de la Sílvia Pérez Cruz (gravades). Un conjunt genial per a la revisió d'aquest clàssic de la literatura catalana.
Sortint del teatre, no vaig poder evitar un pensament del possible paral·lelisme entre la peça i la situació política de Catalunya. Tinc molt clar qui representaria el Manelic, i qui el Sebastià.
MANELIC: (emportant-se-la a
braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas) Fora tothom!
Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el
llop! (Ho va repetint cridant mentre s’allunya.)
