Cuba (8) - La Havana.

La Havana ens va rebre amb pluja.

Hem marxat cap a La Havana en un taxi compartit (25 CUC p/p) que ha trigat prop de 4 hores per fer els 317 quilòmetres que la separa de Trinidad. El xofer del Peugeot i un dels clients, un noi cubà que treballava amb el turisme, ens han explicat unes quantes coses del país i de la seva experiència personal. El conductor havia estat sis anys pres per un suposat delicte de tràfic de persones. Ens ha explicat que ell i alguns col·legues volien marxar del país i que algú els va delatar i l'autoritat del CDR (Comités de Defensa de la Revolució) va avalar la denúncia, amb la qual cosa ja es dóna el delicte per probable i vas a presó. El noi ens va explicar que ell també hagués marxat un temps enrere, i que tenia la majoria d'amics fora, però que ara anava fent i no s'ho plantejava.

Hem conegut la força que tenen els CDR, que estan escampats per tots els barris, i pobles. El president és elegit pels membres del CDR i és com una autoritat. Els CDR funcionen com una policia política ja que controlen i delaten als disidents o als delinqüents. Potser per aquest motiu hi ha tan poca delinqüència a CUba, ja que no deixa de ser un estat policial. A banda de la gran quantitat de policies, uniformats o no, que es mouen per tot arreu.

A l'Havana estem ubicats a un apartament a La Habana Vieja. L'edifici està una mica destartalat, però l'apartament està súper bé. Amb l'imprescindible aire condicionat, tele, nevera, cuina... de luxe. Paguem 30 euros perquè l'hem llogat a través d'un contacte català del meu germà, i així ens surt una mica més baratet que si ho haguéssim fet per AirBnb. Estem al carrer Sol, entre Oficios i l'Avenida del Puerto. La principal pega és que per connectar-nos a internet hem d'anar fins a la plaça de Cristo que està a més de 500 ms. d'on estem ubicats. Estem patejant més que en tot el viatge.

Pel que hem pogut veure i viure fins ara a l'Havana, el millor d'aquesta ciutat, a banda d'un centre històric amb edificis monumentals i colonials, és la seva gent i la seva manera de viure. Sempre hi ha gent pels carrers, ja sigui treballant, comprant, xerrant, o simplement contemplant la vida. També hi ha qui es busca la vida amb el turisme i et reclama perquè li compris algun souvenir, entris al seu restaurant, o et porti en taxi. Tanmateix, no són massa insistents.

El tema del transport, donaria per a una entrada especial al bloc. Per com t'intenten cobrar preu turista i com rasquen petites quantitats aprofitant que el turista no domina els preus oficials. Ja hem tingut alguna discussió (alguna pujada de to) per transportistes que ens han volgut cobrar tarifes desorbitades, però ho portem bé.

Continuarà...

Pista esportiva al costat de la Plaza de Cristo a La Habana Vieja.

Locals jugant al dominó al carrer.

Portalada a la Plaza Vieja.

Contradictòria Cuba.

Interior d'una escola pública. Estan de vacances fins al setembre.

Plaza de la Revolución. Imatge de l'heroi nacional Camilo Cienfuegos. El Che al costat.

A Cuba domina el blaugrana.

Catedral de La Havana, a La Habana Vieja.

El "temazo" del dimecres. Cimafunk - "Me voy pa mi casa".

Aquest tema acostuma a tancar totes les festes discotequeres a Cuba. L'hem sentit ja un munt de vegades, i el cert és que s'enganxa.

Cuba (7) - Trinidad.

La següent aturada del viatge ens ha dut fins a Trinidad. Per traslladar-nos-hi, la millor combinació horaria ens la donava les camionetes on viatgen els locals. Hem anat a la terminal d'omníbus més de mitja hora abans de l'horari de sortida previst (12:10). Hem demanar la tanda per saber darrera de qui anàvem, i quan han anunciat la porta d'embarcament hem anat a fer cua . Fins que ha arribat un dels treballadors de la camioneta i ens ha fet anar a parlar en privat amb ell, per comunicar-nos que el preu de la camioneta per a nosaltres era de 5 CUC (quan ens havien dit que el preu oficial era de 2). No enteníem res, però com que no hi havia res a fer, he optat per negociar una rebaixa, així que l'hem pagat a 4 CUC.

El viatge, tot i que hem pogut pujar els primers al camió i seure en un dels bancs dels laterals, ha estat força incòmode. Com per no repetir vaja... S'ha omplert ràpid, i encara ha anat parant pel trajecte per pujar més gent. A més a més, se'ns ha vessat als peus, tacant per sota les motxilles, vi que sortia d'una bossa que algú havia deixat al nostre racó, i que a part de la taca, feia una fortor considerable.

Després de prop de 4 hores hem arribat a Trinidad i hem anat a cercar l'apartament reservat per internet. Aquesta vegada no ens ha costat tant trobar l'allotjament, tot i que tampod hi havia cap cartell q l'entrada que anunciés que es tractava d'un hostal ni res per l'estil.

Trinidad és una de les ciutats més turístiques de Cuba. Si més no, hem trobat una gran diferència entre els llocs on havíem estat anteriorment i aquest. El cert és que el centre històric colonial, amb edificis ben conservats i els carrers empedrats, és molt bonic i hi ha força negocis de cara al turista. Restaurants, galeries d'art, souvenirs, estudis de ball, bars amb petits escenaris per bandes de música tradicional...

Una de les principals atraccions de Trinidad és la discoteca-cova anomenada La Cueva (entrada 5 CUC amb una consumició). No gaire allunyada del centre històric, en una cova real, s'ubica una discoteca per a un miler llarg de persones, predominant els locals, tot i que també una nombrosa representació estrangera. Nosaltres hi vam anar acompanyats d'una madrilenya, la Laura, que havíem conegut pel matí anant a la platja d'Ancón (6 CUC per trajecte en un taxi compartit), tres mestres sevillans que treballaven a les Canàries, i una alemanya que vam rescatar de la solitud i que va acabar lligant amb un cubanot ben plantat.

Personalment, si em fessin triar entre tornar a Santa Clara o a Trinidad, em quedaria amb la primera. Més autèntica, més econòmica, i ménys turistes. 

Cuba (6) - Santa Clara.

Hem parat un parell de dies a Santa Clara, famosa al món sencer per ser la ciutat on reposen les restes d'Ernesto Guevara "Che", el famós revolucionari argentí que va sumar-se a Fidel Castro i la resta de revoltats en la lluita contra el dictador Batista l'any 1956. El Che va comandar el front revolucionari de Santa Clara i és per aquest motiu que després de la seva mort a Bolívia, on havia anat a lluitar contra el govern corrupte i dictatorial d'aquest país, Fidel Castro va decidir que fos enterrat a la ciutat on va desenvolupar la seva vida després de la victoria de la revolució el 1959. Aquí hi ha el seu mausoleu i la seva tomba, envoltat d'atres revolucionaris cubans que el van seguir fins a Bolívia.

A banda de la figura del Che, Santa Clara és una ciutat força agradable i escassament turística, amb la qual cosa et pots sentir un autèntic privilegiat quan fas una mica de vida al carrer envoltat dels locals. Un lloc molt entranyable és el bar La Marquesina que hi ha als baixos del Teatro la Caridad, on es pot escoltar trova qualsevol nit amb músics locals veterans. Allà vam conèixer a un músic que havia lluitat al costat del Che i que l'havia conegut personalment perquè havia anat a escola amb la seva esposa, Adeila. També vam conèixer a "El diablo", un cantant de 83 anys que havia cantat al costat de Benny Moré, tot un mite de la cançó cubana, mort en un accident.

Un altre lloc força interessant que vam descobrir va ser El mejunje, un local cultural amb una programació diària d'activitats culturals. Una mena de local social i artístic per la gent jove. Hi vam ser una nit que hi havia sessió discotequera i una altra on feien música en directe. La primera nit vam anar sols i ens van fer pagar 5 CUPs per entrar. La segona vam anar amb una parella de cubans que havíem conegut per la tarda, i em penso que deviem pagar uns 10 CUPs com a molt. Coses que passen als turistes a Cuba. El xicot d'aquesta parella es deia Florentino i l'havíem conegut de casualitat davant d'una botigueta de roba esportiva. Ens havia escoltat i li va fer gràcia mostrar-nos el seu carnet de la penya blaugrana d'un poble proper. Ens va comentar que a CUba n'hi havia 4 o 5. Ell era professor d'Educació Física a la universitat. Ens va comentar que a Cuba, l'EF és obligatòria fins al segon curs de la universitat, i que a primària i secundària fan unes 4 hores setmanals. Un paio molt interessant.

A la segona casa on ens vam allotjar a la ciutat, vam conèixer la propietària que resultava ser una jove, Rocio, de 26 anys que era flautista i havia estat un parell d'anys tocant amb un trio a Dubai i a Abu Dabi. Ens va comentar que havien notat força la nova llei de Trump que impedia l'entrada de nord-americans a Cuba, i que el negoci se n'havia ressentit molt.

Cuba (5) - Ciudad de Avila - Cayo Coco.

Aquests darrers dies els hem ocupat en arribar fins als Cayos de la costa nord-oriental de Cuba. En concret hem anat a un ressort de Cayo Coco, el menys oriental dels Cayos a excepció de Cayo Guillermo. I, evidentment, per allotjar-se a un cayo l'única opció és un ressort. Nosaltres ens hem allotjat un parell de nits al Sol Melià que és dels més econòmics. Per a mi era la primera vegada que anava a un ressort d'aquestes característiques, i no tinc clar que ho repeteixi. I si ho faig, serà com aquí, per un parell o tres de dies com a màxim.

La ruta fins al cayo la vam iniciar a Holguín, on havíem fet una nit després de Guardalavaca. La següent parada, després d'unes cinc hores de viatge va ser Ciego de Avila, des d'on havíem d'agafar algun transport privat per arribar fins al cayo. Ens vam trobar la sorpresa que no hi ha cap transport públic o estatal fins als cayos i que els taxistes et poden arribar a demanar fins a 60 CUC per trajecte. Nosaltres vam tenir "sort" i vam negociar l'anada i la tornada per 40 + 40 CUCs.

A Ciego de Avila no hi vam trobar gaire cosa a fer, però vam fer una ruta per la ciutat cercant el nostre allotjament reservat per AirBnb. Al barri on hi havia l'allotjament no apareixien els noms dels carreres, ni tampoc els números de les cases, i tan sols teníem una ubicació per coordenades de GPS que tampoc era del tot correcte. Total, que vam estar donant voltes pel barri preguntant als veïns per la casa, i ningú no ens sabia dir. Finalment, uns veïns van facilitar-nos un telèfon per trucar a la propietària i li va indicar on era exactament la casa. Tanmateix, un cop arribats ens vam trobar la sorpresa que no ens podíem allotjar allà per no recordo quin problema amb reparacions i tal, i van reubicar-nos a casa d'un altre senyor que llogava un apartament. 

L'endemà vam anar a negociar pel taxi cap al cayo, i vam conèixer a un paio d'Almeria que ens va acompanyar fins a mig camí de d'Ciego al cayo, fins a Morón. Era un transportista i guarda de seguretat una mica "especial". Tenia un mòbil amb la bandera d'Espanya amb el pollastre, i es va passar tot el viatge ensenyant-nos les fotos del seu viatge per Cuba molt emocionat.

El trajecte fins al cayo va ser d'uns 100 i escaig quilòmetres, i un cop arribats al ressort (12 h.) ens van poder ubicar immediatament a una habitació. Tanmateix, ens van posar en una amb llit de matrimoni i vam demanar el canvi, amb el què vam sortir guanyant ja que la nova habitació donava a la piscina i al mar i estava molt més propera al centre neuràlgic del ressort.

A cayo coco ens hem limitat a fer vida de ressort. Platja, piscina, menjar i beure. Beure a tota hora: cuba libre, mojito, pinya colada, cervesa, gintònic... Ni el menjar, ni el beure eren de gran qualitat, però tampoc som uns grans gourmets, així que ja ens ha estat bé. Al ressort hem conegut gent de Madrid, de Sevilla, de Soria, de Mallorca, de Galícia... Fins i tot al director del ressort, un mallorquí anomenat Miquel Àngel. 

Animació nocturna a Ciego de Avila.

Al taxi camí de Cayo Coco.

Ressort Melia Sol Cayo Coco.

Cuba (4) - Guardalavaca i Holguín.

Camí de Guardalavaca amb un taxi compartit, un Chevrolet del 56.

Els darrers quatre dies hem estat a Guardalavaca (3), un poble de la costa nord oriental, i a Holguin (1), una ciutat oriental a uns dos-cents quilòmetres de Santiago cap a l'interior. A Guardalavaca hi hem anat a fer, bàsicament, platja. És una zona amb algun ressort i alguns allotjaments privats, però en aquesta època de l'any no està gaire concorregut. Aquí la temporada alta va de desembre a abril segons ens han comentat.

La platja principal de Guardalavaca és força bonica i els usuaris són bàsicament turistes nacionals i alguns locals. De turistes estrangers n'hem vist ben pocs. Sobretot canadencs ja que hi ha un vol directe de Canadà a l'aeroport d'Holguin. Per arribar a Guardalavaca vam haver de negociar un taxi compartit, ja que els privats ens volien cobrar uns 30 CUC, i el transport públic mai saps quan passarà ni si hi haurà lloc per a estrangers. Finalment després de les inevitables negociacions vam aconseguir que ens portessin per 12 CUC, tot i que el taxista va omplir el cotxe (un Chevrolet del 56) amb tres locals més.

A Guardalavaca hem fet uns dies de relax, banys a la platja, i menjar i beure, a banda d'alguna festeta, res de l'altre món, a la platja o ben a prop. En una d'aquestes festes a la platja se'ns va apropar el pesat del poble que anava una mica mamat i que ens va venir a oferir "el què necessitessim". Ens va estar atabalant una bona estona fins que el vaig convidar a deixar-nos gaudir tranquil·lament de la festa i va marxar. Al cap de poc va tornar i va insistir una estona. Finalment, una parella de policies que estaven a la festa vigilant van acabar enduent-se'ls en el cotxe patrulla.

A Guardalavaca vam tornar a coincidir amb una parella de germanes suïsses de 22 i 23 anys que viatjaven soles i que havíem conegut a Santiago. Ens van comentar que sovint se sentien incomodes amb alguns nois cubans que eren molt llençats i els deien coses, o els llençaven petons. I quan les treien a ballar podien ser una mica massa "propers". Tanmateix es veien súper responsables, i la gran acostumava a manar a l'hora d'anar a dormir. A les 23 puntual, va dir a la germana petita que havien de marxar, i així ho van fer.

De la platja de Gaurdalavaca vam fixar-nos que els cubans són, en general, poc curosos amb la neteja. Beuen (força) a la sorra o a l'aigua, i fumen, i en acabat l'arena queda plena de llaunes, ampolles i burilles de tabac. Per sort, sempre hi ha algú que va recollint la brutícia de tant en tant, però sempre vas veient aquesta visió lamentable.

Cap a Holguin vam anar en un altre taxi compartit que ens va aparaular el propietari de la casa on ens havíem allotjat, un antic militar retirat anomenat Luís. Per 10 CUC aquest cop, en un Dodge del 56, amb tres acompanyants més al darrera. Arribats a Holguin vam anar directes a l'estació de busos per comprar un bitllet per l'endemà a Ciego de Avila, En acabat vam anar a la casa particular on teníem una apartament llogat. Vam poder visitar la ciutat tota la tarda i pel vespre donar un volt i conèixer alguns locals d'oci. En va agradar pujar al mirador (la loma) que domina Holguin i on molts locals van a practicar esport o a petar la xerrada. A la nit, ens va agrada la Casa de la Trova on hi havia un concert amb una banda típica de trova amb un ambient molt autènticament local, ballaruga, i alguns autòctons molt animats gràcies al rom.

De tornada a Holguín en un Dodge del 56.

Holguín des de la loma.

Gent connectada a internet a una plaça del centre.