885.100 aturats, i "nar-hi nant".

Les darreres dades de l'enquesta de població activa indiquen que a Catalunya, un 23'94% de la població en edat de treballar i amb la voluntat de fer-ho, no té feina. I malgrat que alguns espanyolistes casposos critiquin que el parlament de Catalunya (hi ha qui, intencionadament?, confon aquesta institució amb el govern de CIU) s'aventuri en iniciatives com la de l'autodeterminació, que (segons aquests fatxes, és clar) no porten enlloc, en comptes de preocupar-se pels problemes "reals" de la gent, com l'atur, la crisi, etc., etc., resulta que a l'estat espanyol, tot i preocupar-se tant, i tant, per la gent i pels problemes reals de la gent, tampoc es que li vagin gaire millor les coses. És més, es podria dir que encara ho porten pitjor, si cap. L'atur a Ejpañia frega els 6 milions de persones, i un percentatge del 26%.

Així, que l'argument aquest tan recurrent que fan servir els unionistes, de que ara no és moment per aventures ni per ruptures, sinó que ara toca pensar en la gent i en els problemes reals de la gent, cau pel seu propi pes, veient com li està anant als espanyols. Certament, Catalunya té un greu problema amb els milers d'aturats actuals, però encara pitjor és el fet que les polítiques-propostes per la creació d'ocupació, topin amb els entrebancs que li posa l'estat espanyol: la impossibilitat de generar recursos econòmics amb impostos autonòmics, el dèficit fiscal permanent, la manca o dèficit d'inversions, els deutes financers, etc.

Els que volen posar la por al cos dels catalans quan es debat sobre els avantatges i els inconvenients de la independència, vaticinen l'apocalipsi econòmica i el naufragi del sistema després de la separació. Volen fer creure que fora d'Espanya, Catalunya quedaria automàticament fora de l'euro, fora de la UE, fora dels tractes comercials, i veuen un futur més proper a països com Uganda o El Congo, que no pas a Suïssa o Dinamarca, per posar alguns exemples. En canvi, no deixa de ser curiós el cas del País Basc, una comunitat autònoma amb autonomia financera (concert econòmic) des de fa anys, i amb uns percentatges d'atur lluny de la resta de l'estat (12'8%). Creieu que Catalunya no podria estar més a prop dels nivells del País Basc que no pas als d'Ejpañia?

Crec que està molt clar, oi, per què és tan necessària la independència? Catalunya està amb uns percentatges d'atur molt per sobre de la resta de països de la UE, tot i que el seu PIB s'apropa en proporció als més elevats de la UE. Aquests nivells de desocupació insostenibles socialment, estan molt vinculats a la dependència i submissió a l'estat espanyol, i a l'espoli econòmic continuat per part d'aquests.

El "temazo" del dimecres. RATM - "Know your enemy"

Cançó dedicada als botiflers socialistes que prefereixen quedar bé amb els socialistes espanyols i votar "no" al dret a decidir, que no pas escoltar al poble de Catalunya que va manifestar clarament al carrer i a les urnes la seva ferma voluntat d'avançar cap a l'autodeterminació. Rage Against The Machine amb tota la contundència dels seus inicis. Un tema de l'any 1992 que va com "anell al dit" per mostrar la ràbia que sento amb aquesta colla de botiflers que després volen donar lliçons de democràcia.

 

Oi, quines ganes tan grans que tinc que aquests pseudo socialistes, pseudo catalanistes, acabin diluint-se i desapareixent de l'escena política catalana...

Un Cyrano molt terrassenc.

L'actor terrassenc Pere Arquillué en el paper de Cyrano de Bergerac.

El passat diumenge va aterrar a Terrassa la companyia teatral "La Perla 29" amb el muntatge de "Cyrano de Bergerac". Aquesta obra, estrenada a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, en el mes de maig de l'any passat, està actualment de gira pel territori català. Dirigida per l'Oriol Broggi, compta entre el repartiment, amb un dels millors actors catalans del moment, el terrassenc Pere Arquillué, en el paper de Cyrano. I també apareix, tot i que en un paper secundari, la filla del Pere, tocant el violí, cantant, o fent de monja.

El Cyrano se'ns presenta com un personatge a voltes divertit, a voltes romàntic, orgullós, ofensiu, irònic, fanfarró, patidor, atrevit, malhumorat..., i sobretot, sobretot, molt loquaç. I aquesta loquacitat va acompanyada d'una facilitat extraordinària per parlar en vers, que meravella a uns i descol·loca a altres. Malgrat totes aquestes qualitats, el Cyrano no pot ser un home completament feliç, degut a un defecte físic que el turmenta: el seu gran nas. Tant gran com l'amor que professa en secret per la seva cosina Roxana.

La història del Cyrano és la història dramàtica d'un amor no correspost per causes estètiques. Com reconeix el propi Cyrano al seu competidor Cristian, en la lluita per l'amor de Roxana, ella està enamorada de les paraules d'ell (Cyrano) però de la cara de l'altre. I és per això que la noia tria al més bell i no al més loquaç, tot i que el Cyrano, reconeixent la seva inferioritat física i llençant la tovallola, acaba donant un cop de mà al seu competidor per tal que se'n surti bé amb les paraules davant la noia.

Tot i que no estic gens versat en el teatre en vers, reconec que vaig gaudir molt amb aquesta peça clàssica. Principalment, pel gran paper del Pere Arquillué, i pel gran personatge que interpreta, creat a finals del segle 19 pel dramaturg francès Edmond Rostand, i basat en el poeta i soldat del segle 17, Cyrano de Bergerac.

Nous equips tècnic i directiu als Minyons de Terrassa.

L'Enric Cardús i el Màrius Boada, president i cap de colla dels Minyons.

Ahir es va celebrar al local dels Minyons l'assemblea anual on es trien els equips tècnic i directiu per la nova temporada, i on es fa balanç de la feina feta el darrer any. En una de les assemblees més participatives i concorregudes que recordo (més de 160 acreditats), es va acabar fent confiança al renovat equip directiu que encapçalava el president continuista, Enric Cardús (112 sí, 37 no, 12 en blanc), i a la nova proposta de junta tècnica encapçalada per una de les "vaques sagrades" de la colla, excap de colla els anys 89 i 90, 93, 96 i 99, Màrius Boada (94 sí, 45 no, 12 en blanc, 2 nuls).

Una de les principals novetats d'aquesta assemblea va ser el fet que tothom s'hagués d'acreditar per tal d'accedir-hi, i també per tenir dret a vot. A l'entrada, el nou secretari tenia els llistats de socis (actius) i els anava entregant dues paperetes. Blanca per votar (sí o no) la junta, groga per votar (sí o no) la tècnica. I enguany, tots els membres assistents tenien dret a vot tinguessin l'edat que tinguessin, novetat dels nous estatuts, ja que antigament es limitava el vot als majors de certa edat.

Una de les principals evidències del nou sistema, és que molts minyons que abans no s'atrevien (per por, per vergonya, pel què diran, o per por a represàlies) a votar en contra d'una candidatura, aquest cop ho han fet sense contemplacions. No recordo cap candidatura que hagi rebut tants vots contraris com la de la tècnica actual (45), per raons diverses (algunes es van fer paleses amb els comentaris d'alguns dels participants), que els seus integrants, i el cap de colla principalment, hauran de valorar i contrarestar.

Personalment, vaig votar a favor de la nova junta (on hi col·laboro en matèria d'activitats socials) per diverses raons: primerament, perquè és l'única candidatura de junta que es presentava; en segon lloc, perquè sé que tots els integrants tenen un gran compromís amb la colla; en tercer lloc, perquè no podia votar en contra d'una candidatura on jo hi estic present; en quart lloc, crec que s'han fet moltes coses bé, i alguna de malament, tot i que sempre és més fàcil per alguns criticar que lloar; i finalment, perquè hi ha un bon grapat de cares noves que es mereixen un vot de confiança. Crec que és força millorable la comunicació de la junta amb la colla, però tampoc podem pretendre que cada divendres després d'assaig s'hagi de muntar una petita assemblea per decidir com gestionem la colla.

Pel que fa a l'equip tècnic, el meu vot va ser en blanc. I tot i que molts dels arguments que em van fer votar a favor de la junta s'haurien de poder extrapolar a la tècnica, aquí em van moure altres qüestions. Tot i que reconec que els plantejaments tècnics i d'organització que va fer el nou cap de colla, el Màrius, em semblen molt encertats, hi ha qüestions morals que fan que no pugui donar plena confiança als nous caps. Ahir mateix, es va fer palès, amb alguna resposta del cap de colla a preguntes o comentaris dels assistents, les formes una mica prepotents i xulesques que a molta gent no agraden. Fins i tot després de l'assemblea, compartint opinions amb un company de la colla, em deia que ell havia vingut amb la intenció de votar a favor de la nova tècnica, però que després de sentir alguns comentaris una mica "fora de to" del nou cap de colla havia decidit votar en blanc.

Crec que faria bé el nou cap de colla en moderar els seus impulsos contestataris que en ocasions fan més mal que bé. I puc entendre que el cap de colla té molta pressió a sobre, i que hi ha un bon grapat de gent a la colla molt pesada, i fins i tot, molt maleducada. Però el cap de colla, és la principal figura representativa de la colla, i ha de ser un exemple de comportament, savoir-faire, i correcció. Malauradament, els Minyons hem tingut uns quants exemples de caps de colla d'estil "de barriada" i aquest estil ha acabat convertint-se en un signe de normalitat. Aquest fet ha comportat que molts membres de la colla acabessin marxant molestos pel tracte rebut i per aquestes males formes. A veure si entre tots podem aconseguir un clima d'assaig, i a les actuacions, més positiu i agradable.

I pel que fa a algunes crítiques que es van llençar sobre el nou equip de canalla, crec que no són justes en cap cas. Desconfiar de la capacitat d'aquest equip de canalla pel sol fet que la major part dels seus integrants no tenen experiència en altres equips de canalla, ho trobo un argument de poc pes. De fet, la passada temporada també hi havia una barreja d'experiència i inexperiència i ningú ho va qüestionar... al nou equip hi figuren persones que han començat fent castells d'acotxador, persones que porten més de vint anys fent castells, i persones que ja saben el que és treballar amb la canalla, tant pel que fa a l'aspecte tècnic com l'humà. El nou equip és jove, però no inexpert. Un vot de confiança, no? L'única cosa que m'inquieta és si seran suficients els cinc membres de l'equip per portar l'assaig amb tota la canalla, o si afegiran a nous col·laboradors per poder fer més proves.

Ken Robinson: educació i creativitat.

Ken Robinson (Liverpool) és un escriptor, conferenciant, educador i pensador, de temes com la creativitat humana, la qualitat de l'ensenyament, o la innovació. Aquesta conferència pronunciada l'any 2006 als EEUU és summament entretinguda i pedagògica. El senyor Robinson sap captivar a la seva audiència amb els seus pensaments, i alhora és capaç de fer esclatar en riallades al personal amb les seves conyes. Són 20 minuts, però val molt la pena.

Eureka!!!

Sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat acaba d'adonar-se que el model d'ensenyament que empren les escoles, no serveix per tal que els alumnes acabin assolint els objectius d'aprenentatge competencial que predica l'OCDE, i aquest fet es fa evident quan se saben els resultats de les proves PISA, que donen resultats molt per sota de la mitjana europea. Aquestes proves (exàmens) posen a prova als alumnes en diferents competències, que van molt més enllà dels continguts conceptuals que s'ensenyen a les escoles.

Segons el Currículum LOE, Competència és la capacitat d’utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.

Les Competències Bàsiques són vuit: les Competències Comunicatives (competència lingüística i audiovisual, i competència artística i cultural), les Competències Metodològiques (tractament de la informació i competència digital, competència matemàtica, i competència d'aprendre a aprendre), les Competències Personals (l'autonomia i iniciativa personal), i les Competències de Conviure i habitar el món (coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana).

Aquest model d'aprenentatge competencial que queda molt bé escrit als currículums i a les lleis educatives, contrasta amb la realitat educativa del nostre país, on es continua matxucant a la canalla a base de continguts teòrics i conceptuals, i on l'aprenentatge es basa en la memorització-repetició d'allò que el mestre (els llibres de text) han cregut oportú que s'havia de saber. És a dir, les lliçons se succeeixen una darrera l'altra sense lligams aparents, i els alumnes s'examinen (uns més sovint que altres) per demostrar la capacitat que tenen per memoritzar allò que els havien explicat.

És a dir, que mentres els currículums parlen de competències globals i transversals, els models d'ensenyament encara es basen en la transmissió d'informació i en la memorització, com fa cent anys. Bé, més val tard que mai, i sembla ser que ara la Consellera d'Educació ha obert els ulls. A veure si encara ho podem arreglar una mica...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Que feliç era mare"

Els que hem conegut la Catalunya rural, de poble, i de ritme lent, no podem no sentir enyorança al sentir aquesta cançó del Lluís Llach de l'any 1968. Un dels meus temes preferits del Llach, que em fa reviure les estades a la casa dels meus avis a Viladecavalls quan era vailet. Un poble que ja no sembla un poble.