Bona crítica de la Rosa Cañadell, exsecretària general del sindicat majoritari dels docents, l'USTEC, al sistema de selecció del personal a dit per part de les direccions dels centres públics, que any rere any s'està incrementant progressivament i que, actualment, ja suposa el 78'66% de les places d'interins. Apa mestres interins, a ser bons sùbdits...
(Article publicat al diarieducació.cat).
Aquest curs, la direcció dels centres ha intervingut directament en el 78,66% de les 26.059 places adjudicades. A la vegada, les places perfilades han passat de 4.344 el curs passat a 5.667 aquest curs. A propòsit de l’article publicat a El Diari de l’Educació i sobre totes les adjudicacions en les quals intervenen les direccions, voldria fer algunes consideracions.
Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el
professorat en funció del Projecte de Centre, es dóna per suposat que
tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un
“perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els
projectes no varien tant d’un centre a l’altre, sinó que es van adaptant
en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció
de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en
democràcia, s’han d’anar construint conjuntament amb el professorat del
centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.
D’altra banda, estimular una gran diferenciació entre els centres no
fa més que generar competitivitat entre ells i desmuntar el que és
realment un servei públic, que vol dir que tots els centres han d’oferir
una igual qualitat. Per tant, tampoc cal que cada centre hagi
d’inventar la “millor manera” d’educar i ensenyar. En tot cas, les bones
pràctiques i les fórmules pedagògiques que funcionin millor, cal
socialitzar-les, estendre-les a tots els centres i adaptar-les a cada
realitat.
Les persones que estimem i creiem en l’educació pública tenim dues
tasques: La primera, lluitar perquè la xarxa pública sigui l’eix
vertebrador del nostre sistema educatiu i que els concerts vagin
disminuint paulatinament. I dos, vetllar perquè els centres públics no
s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals. L’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu.
L’elecció del professorat a dit no solament obre la porta a
pràctiques no desitjables sinó que deixa el professorat sense capacitat
d’iniciativa i participació. Si tothom s’ha de plegar a les idees del
director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha
dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de
tots i cada un dels docents, la confrontació d’idees i resultats?
L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el
professorat és fonamental.
Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això
estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I
així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i
amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem
educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?
Diversitat de professorat
Una de les majors riqueses de l’educació pública és, a més, la seva
diversitat: diversitat d’alumnat, de famílies, de creences, d’orígens
culturals, d’ideologies i també diversitat de professorat, tant pel que
fa a les seves idees com a la seva metodologia. Això és justament el que
assegura una educació plural i no adoctrinadora, i una gran riquesa
pedagògica i ideològica. Escapçar aquesta diversitat, ajuntant l’alumnat
que prové d’un tipus determinat de família, amb un tipus determinat
d’ideologia, i a més, seleccionar el professorat en funció de les seves
idees pedagògiques (o altres) és empobrir i perdre el més fonamental de
la xarxa d’educació pública: la possibilitat d’educar en llibertat en la
diversitat, i en igualtat d’oportunitats. De fet, el que caldria és protegir
els infants de les ideologies dels pares i mares. Tant negatiu pot ser
que un infant fill d’una família de l’Opus vagi a un centre de l’Opus,
com que el d’una família llibertària vagi a una escola llibertària.
L’educació pública hauria de ser el més heterogènia possible per tal que
tots els nens i nenes poguessin interrelacionar-se amb tota la
diversitat de la societat i prendre les seves pròpies decisions quan
tinguin possibilitat de fer-ho.
Cal recordar, també, que l’època en què més s’havia avançat i innovat
a l’escola pública catalana va ser justament en aquella que les
direccions eren escollides pel claustre (i ratificades pel Consell
Escolar) i tot el professorat accedia a partir de les llistes, amb
criteris transparents i iguals per a tothom. No és veritat que
l’educació funcionarà millor pel fet que les direccions les esculli
l’Administració i el professorat l’esculli la direcció. Això és el model
de l’escola (i de l’empresa) privada i, fins ara, no s’ha pas demostrat
que la seva qualitat sigui millor, més aviat el contrari.
En pedagogia i metodologia no hi ha veritats absolutes, ni tampoc
fórmules màgiques que serveixin per a tothom i per sempre. Ni tot
l’alumnat aprèn de la mateixa manera, ni tot el professorat ensenya de
la mateixa manera. Les persones que hem treballat a l’aula durant molt
temps sabem que allò que serveix a un alumne no serveix a un altre i que
la meva manera d’ensenyar pot tenir resultats similars als dels meus
companys/es que tenen maneres de fer totalment diferents.
El ‘meu’ centre és millor?
Quan es diu que es vol seleccionar el professorat més adequat per al meu centre, s’està dient, implícitament que hi ha professorat no adequat i que millor se’n vagi a un altre centre. S’està dient, en el fons, que el meu centre és millor i que necessito el millor
professorat, i a més, sóc jo (director o directora) qui ho decideixo.
En definitiva, s’està creant una jerarquització de centres i de
professorat sense cap mena de rigor ni objectivitat. Acceptant que hi
poden haver millors i pitjors docents, no sembla que el més recomanable
sigui concentrar en un centre els millors i en un altre els pitjors.
D’altra banda, si hi ha bons i mals docents, també hi haurà bons i mals
directors/es i aquests poden ser tant o més negatius pel centre que no
pas un sol professor o professora. En definitiva, l’experiència demostra
que quan es restringeix la democràcia i la participació augmenta
l’arbitrarietat i l’autoritarisme.
Cal millorar l’educació. Sempre cal fer-ho. I cal buscar les fórmules
que ajudin més a no deixar cap infant ni cap jove pel camí. Però això
no passa forçosament per aplicar les fórmules que vénen del món
empresarial. També cal innovar. Sempre s’ha fet. Però s’ha d’innovar amb
la participació de tothom i sense imposicions. I si calen nous perfils,
cal formar el professorat i que aquests perfils entrin en els concursos
ordinaris com qualsevol altra especialitat.
Si volem millorar l’educació cal escoltar els docents, cal tenir clar
cap a quina societat volem avançar, cal millorar la formació i
l’intercanvi d’experiències, millorar les condicions laborals, disminuir
l’elecció de centre, fomentar el debat ideològic i metodològic,
retornar la democràcia als centres i posar els mitjans perquè el
professorat torni a treballar amb ganes i entusiasme.
Crec, sincerament, que l’elecció del professorat per part de les
direccions, sota la fórmula que sigui, és una mesura negativa que
s’hauria de revertir.
