Un d'aquells temes de The Beatles que potser no recordaries entre els més destacats, però sempre que la sents la reconeixes immediatament i t'entra bon rotllo. De l'any 1966, inclosa a l'àlbum "Revolver", la van aprofitar també per a la pel·lícula del 1968 de Yellow Submarine. Una obra d'art tot plegat.
Després d'un duríssim encreuament de quarts de final contra el Zenit de Sant Petesburg, resolt en el darrer partit de l'eliminatòria (5è), el Barça ha tornat a classificar-se per a una fase final de la Champions (Final Four), a disputar a Colònia a finals del present mes. Es trobar a les semis l'Armani Milà, i en cas d'arribar a la final s'enfrontaria al guanyador de l'altre semifinal, que disputaran l'Efes d'Estambul i el CSKA de Moscou.
Feia 7 anys que el Barça no arribava a la final a quatre, i en fa 11 que no la guanya. Enguany ha dominat la fase regular, quedant primer, però en el creuament de quarts ha hagut de patir fins al darrer partit. No serà gens fàcil perquè la resta de candidats tenen també grans jugadors molt decisius. Serà clau la mentalitat dels jugadors en els dos partits per poder aixecar el títol. Segur que l'esperit de lluita no faltarà, coneixent el caràcter i l'ascendent de l'entrenador en la plantilla.
Aquest equip ens torna a fer xalar i estic convençut que aviat arribaran més títols (ja vam guanyar la copa fa un parell de mesos). Som-hi!
Aviat, no sé exactament quin dia se celebren, hi ha eleccions a la Comunitat de Madrid. M'importa bastant poc qui guanya o qui perd. Sé que hi ha uns molt fatxes i uns altres no tant. Sé que el líder suprem de Podemos ha deixat la vicepresidència del govern per ser candidat i treure vots al candidat del PSOE (un sòmines amb menys carisma que l'Iceta) i a la candidata de Más País (no recordo el nom), el partit sorgit d'una escissió de Podemos liderat per l'altre "estrella" podemita, Íñigo Errejon.
Diuen que tornarà a guanyar la Isabel Ayuso, del PP, que és una populista ultranacionalista que s'ha guanyat la simpatia dels madrilenys a base de mantenir els bars oberts durant la pandèmia de la covid, malgrat tenir els índexs de mortalitat i de contagis més elevats de tot l'estat. És molt probable que necessiti el suport del partit neofeixista VOX, i estic convençut que arribaran a acords igual que fan a altres comunitats autònomes.
No entenc perquè la televisió pública catalana es bolca tant en les eleccions madrilenyes. Tenim un greu problema de provincianisme entre els màxims responsables de la corporació. Entre això i l'alarmant castellanització de TV3, cada cop em miro menys la "nostra".
Suposo que mai estem prou preparats per les desgràcies de la vida. En temps de Covid, qualsevol problema de salut que requereixi de serveis hospitalaris és, si cap, més inhuma i desagradable que un any enrere. I ahir la mare va caure desmaiada al bany i va requerir els serveis d'una ambulància i l'ingrés a les urgències de Mútua de Terrassa. Afortunadament, avui ja l'han deixat tornar a casa a seguir el tractament de repòs.
Resulta que el dijous li van administrar la segona dosi del vaccí de Pfizer, a ella i al pare. Amb la primera dosi no van tenir cap problema, però aquesta segona va deixar una mica tocada la mare que es va aixecar força marejada i amb febrícula. I volent-se mirar la temperatura es va desmaiar i, afortunadament el meu pare va sentir el soroll del cop des de la cuina i la va poder reanimar fins que va arribar la ambulància.
I a partir d'aquí, no la tornes a veure fins que torna a casa. Molt dur. Afortunadament tenim una cosina treballant a la Mútua i va poder estar una mica per ella. Una gran sort i un gran alleujament per a la meva mare (que va estar unes quantes hores en una llitera enmig d'un fred passadís sense saber què passava), i per a la resta de la família. I per altra banda, les facilitats comunicatives dels mòbils també ajuden a estar una mica menys incomunicat. La impotència i el neguit per als familiars que tenen algú hospitalitzat o a urgències ha de ser molt gran. Per a la meva família, afortunadament, ha estat qüestió d'hores. Un bon ensurt.
Nova agressió a una docent a Vidreres, a mans d'un estudiant problemàtic. Un noi de 15 anys, que tornava a l'institut després d'un període expulsat del centre, va atacar amb una navalla al colla a la professora a dins de l'aula. Els mossos el van detenir al pati del centre.
Fa poc més de sis anys moria a l'institut Joan Fuster de Barcelona, a conseqüència d'un tret de ballesta d'un estudiant de tan sols 13 anys, el jove professor Abel Martínez.
Atacs com aquest, afortunadament, no són gaire habituals als centres educatius de Catalunya, però agressions de més baixa intensitat com ara insults, faltes de respecte, amenaces, o atacs a vehicles, són força habituals.
El cert és que la manca d'inversió educativa endèmica no facilita gens que aquests incidents es minimitzin. Les elevades ràtios d'alumnes per aula, i la impossibilitat de donar una atenció individualitzada i adequada als alumnes que més ho necessiten, són alguns dels factors (n'hi ha molt altres, evidentment) d'aquesta mena d'incidents.
Tampoc ha ajudat gens el canvi de llei educativa que va donar pas a la ESO (la LOGSE de l'any 1990) a partir del 1994. Es va allargar l'educació obligatòria fins els 16 anys, i es va ajuntar tots els alumnes en un únic model de secundària a partir dels 12 anys, obligant els que menys ganes tenien d'estudiar, o simplement volien fer alguna cosa més relacionada amb un ofici, amb els que encara en tenien. Un autèntic desgavell.
Aquests dies s'estan disputant els quarts de final de l'Eurolliga de bàsquet. Els 8 millors equips europeus cerquen un lloc a la Final a 4 que es disputarà el darrer cap de setmana de maig a Colònia, Alemanya. El Barça que va fer una fase regular (tots contra tots) excel·lent, quedant en primer lloc, es va creuar amb el vuitè classificat, el Zenit de San Petesburg. El que semblava que havia de ser un rival assequible, va posar la por al cos guanyant el primer duel (dels 5 previstos) al Palau. Afortunadament, el Barça va reaccionar amb molt de coratge i sacrifici, i s'ha imposat en els següents dos enfrontaments, el segon també al Palau i el tercer a la pista dels russos.
Si hi ha un jugador blaugrana que hagi destacat per sobre de la resta en aquest creuament de quarts, ha estat el nord-americà Brandon Davies. Un pivot no massa alt ni molt gros, però que és pur nervi i actitud. I que ha demostrat que ens els moments més complicats i decisius no li tremola la mà ni li pot la responsabilitat. I no ha estat únicament decisiu en atac, amb mitjanes de més de vint punts per partit, sinó que també aporta moltíssim en defensa amb un bon grapat de rebots, taps, i uns marcatges asfixiants per als rivals.
Sempre he pensat que calen jugadors com Davies en equips amb aspiracions a guanyar títols. Segurament no tenen la tècnica ni la classe d'algunes estrelles d'aquest esport, però la seva actitud, la seva lluita i la capacitat d'agafar la responsabilitat en els moments més difícils, els fa imprescindibles i únics.
Força Brandon!
Aquests dies s'ha posat de moda entre alguns ciutadans amb idees totalitàries això d'enviar bales dins de cartes a polítics d'ideologia contraria a la seva. N'han rebut Pablo Iglesias de Podemos, la Ministra d'Economia Reyes Maroto, l'expresident Zapatero, i fins i tot (chorprecha!!) la líder del PP a Madrid, la ultraespanyolista i ultradretana Diaz Ayuso.
En fi, que sembla que aviat hi haurà més polítics amb sobres plens de bales que no pas sense. Tanmateix, una cosa és rebre una amenaça (que no li desitjo a ningú), i l'altre és que realment et fotin un tret com passa sovint als EEUU a afroamericans sobretot, o a innocents universitaris, o devots que es troben a missa...
Els navarresos Barricada treien aquest "temazo", inclós en l'àlbum Balas Blancas, l'any 1992.
