Aquests dies estem seguint pels mitjans de comunicació i per internet (qui en té!), la moguda aquesta dels "Indignats" que estant acampant en diverses localitats espanyoles per reclamar encara no sabem ben bé què, tot i que pel que sembla, alguna cosa per l'estil d'una "Democràcia real". Encara estem esperant que surti algun representant (lider?) del movilitzats a explicar-nos què és això de la democràcia real... segurament no és això que tenim ara d'anar a votar un cop cada quatre anys i deixar que ens toregin la resta del temps, però estaria bé que algú ens comences a obrir els ulls amb paraules clarificadores i entenedores.
Pel que he pogut veure a través dels mitjans, entre els concentrats (500?, 1000?, 2000?, quina revolució!) destaca per àmplia majoria el jovent "anti-sistema" (perdó, contra-sistema, segons diuen ara), i alguns dels portaveus que s'han dirigit als mitjans semblaven acabats de sortir de les cases okupades. Esperem que els mitjans no arribin a vincular als concentrats amb el col·lectiu okupa, perquè aleshores ja estaria tot perdut, malauradament. El normal és que les revolucions les iniciïn els joves, però veig poques possibilitats de que la cosa vagi endavant si no aconsegueixen implicar a la resta de ciutadans, i de moment, pel que he pogut veure, no abunden els majors de 30, les famílies senceres, els jubilats...
Em sap greu, però no li veig gaire futur a les protestes. Vivim en una societat tirant a merdosa, amb un sistema polític poc democràtic, amb una crisi que ha deixat a més de 4 milions de persones sense feina, però aquest diumenge hi ha eleccions i tornaran a guanyar els de sempre, i molts ens queixarem amargament de com són les coses, però tot continuarà igual com sempre. Aquí ningú mor de gana, i qui més qui menys es pot comprar el seu cotxe, mirar els partits del Barça al bar tot fent unes birres, i anar a la platja a l'estiu. Així que sembla força complicat canviar uns hàbits molt interioritzats.
Potser quan arribem als 7 o 8 milions d'aturats, hi hagi molta més gent malvivint al carrer (i no a casa dels pares "a pan y cuchillo"), es deixin de pagar pensions, i es facin públics els béns i els sous d'alguns empresaris, banquers, polítics i governants, aquell dia hi haurà una gran massa de ciutadans que decidiran sortir al carrer amb una estratègia clara, faran plegar als que manen, enviaran a uns quants a la presó per corruptes, i prendran el poder per canviar les coses.
L'estat del "benestar" ens ha dut fins on ens trobem a dia d'avui. No hi ha revolució sense "malestar", i de moment, em sembla a mi, el "malestar" social no és prou gran (!) com per fer moure a la gent del sofà al davant de la tele. I el "malestar" sempre queda apaivagat de diferents maneres: tele, futbol, disco, moda, religió, drogues...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada