Indignats? Sí però no tants.

Aquests dies d'acampades, "tweets", assemblees, i indignacions vàries (a veure si ens comencem a aclarir  una mica i fixem uns objectius prioritaris pel canvi real), són propicis per la reflexió i l'anàlisi. La queixa i la protesta no estan mai de més, i encara menys en els temps que corren, però cal tenir present que per poder fer una revolució es necessària la complicitat d'una majoria social que recolzi la causa, i de moment, després d'uns quants dies de revolta, sembla que en general, la gran majoria dels ciutadans no estan tan indignats com molts desitjaríem. Si en un país de 7 milions i pico d'habitants, només s'aconsegueix mobilitzar a uns 10.000, alguna cosa falla.

Un dels mecanismes que tenim els ciutadans a dia d'avui per mostrar la nostra indignació amb els governants, tot i no ser l'idoni amb tota probabilitat, és el fet d'anar a votar cada cert temps. Avui tenim una oportunitat de demostrar quant indignats estem amb els polítics. Molt al meu pesar, em sembla a mi que tota la indignació d'uns quants es veurà esmorteïda a les urnes quan surtin els resultats a la llum. Com sempre, la gent votarà més del mateix (PSOE, PP, CIU...) i d'aquesta manera donaran la raó als que defensen que tot continuï igual.

Realment, està la cosa tan malament com per indignar-nos tant? Crec que la gran majoria de ciutadans creu que no. Només cal analitzar una miqueta la situació per veure que no estem tan malament(!): surts el cap de setmana i les discoteques estan plenes de jovent consumint i ballant alegrement; més de 25.000 persones viatjaran fins a Londres a veure un partit de futbol i es gastaran prop de 1000 euros en un sol dia; milers i milers de persones van el cap de setmana a l'apartament de la platja o a les pistes d'esquí al Pirineu; les botigues de moda no deixen de vendre i estan sempre plenes a vessar; tothom té mòbil, ordinador portàtil, Iphone, Mp3, etc.; els bars s'omplen cada cap de setmana amb els partits del Barça; tenim la Formula 1, al Rafa Nadal, a l'Alonso, als campions del món de futbol, al Gasol; ens podem passar mitja vida a l'universitat amb les despeses pagades i disfrutant la vida; hi ha més aturats que mai, però no els falta un plat a taula i un llitet a casa dels papes; tenim més canals de televisió que mai i ens passem hores i hores entretinguts davant de la tele; i ara també l'internet...

Es viable la lluita contra el sistema en els temps que corren? Em sembla que ens ho hem fet, tots plegats, bastant complicat. Per desidia, per submissió, per educació, per dependència, per manca de criteri, per incopetència o incapacitat, i per moltes més raons, ho tenim molt magre per girar aquesta situació. Ens hem acostumat a obeïr, consumir, acceptar, dependre, creure, i ara no som capaços de fer front a aquesta situació.