"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 16 de juny del 2011

Els fets del 15-J.



Ahir un bon grapat d'Indignats, més un bon grapat de fotògrafs i periodistes, i uns quants policies de paisà (al final ja no saps quin és el grup més nombrós) es van concentrar a les portes del Parc de la Ciutadella on es troba el Parlament de Catalunya per esbroncar i escridassar als polítics (representants del poble) que s'hi apropaven a fer la seva feina. Els manifestants no feien distincions a l'hora de mostrar la seva repulsa, i tant socialistes, com convergents o ecosocialistes, van haver de suportar les persecucions, crítiques i alguna que altra vexació.

Al cap i a la fi, poca cosa. Una jaqueta pintada pel darrera que passada per la tintoreria quedarà com nova, i alguns polítics una mica espantadets per la protesta. No va passar res d'extraordinari, com ara que apallissessin a algú (bé, potser la policia a algun manifestant), o que pengessin a algun polític d'un arbre o el fessin passar per la guillotina com es feia en temps de la revolució francesa (sí, sí, allò que s'estudia a les escoles i que es presenta com a revolució positiva per la humanitat).

Està clar que hi ha uns quants que voldrien relacionar al moviment dels Indignats amb els "antisistema", o "okupes" en general. Com aquells que només volen gresca, fumar porros i beure xibeques. I quants més merders hi hagi, millor. És a dir, com pitjor millor. Per aquest motiu, si es pot escalfar l'ambient fins arribar a les càrregues policials, millor que millor. Les imatges de càrregues i de manifestants responent amb ampolles de plàstic i boles de paper de plata, sempre són molt impactants i faciliten que l'opinió pública acabi pensant que són tots uns gamberros i uns "liantes".

Trobo perfecte que hi hagi gent Indignada amb ganes de fer saber de la seva indignació als que dirigeixen el "cotarro". Sense violència, evidentment, però alt i clar. Cal que sàpiguen que ells tenen gran part de responsabilitat en el problema, i que no tothom es conforma amb votar-los un cop cada quatre anys i deixar-los fer el que vulguin sense cap més conseqüència. Que se senten intimidats? També se senten intimidats pels seus caps molts treballadors mileuristes (o menys de mileuristes) i no deixen d'anar a la feina.

Quina llàstima que Madrid ens quedi tan lluny d'on vivim, perquè m'hagués agradat més veure les escenes viscudes ahir davant del Parlament de Catalunya al davant del Congrés dels Diputats. Allà n'hi ha molts més que es mereixen els crits i les esbroncades, i alguna cosa més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada