Aquest diumenge els Minyons actuàvem a la plaça més castellera del nord de Catalunya, la nostra segona plaça, la Plaça del Vi de Girona, en motiu de les Festes de Sant Narcís. Enguany les expectatives eren màximes ja que havíem anunciat el monstre dels monstres, el 3d10 amb folre i manilles, a primera ronda, i si la cosa anava bé teníem en cartera el 5d9 amb folre, i qui sap si el 2d9 amb folre i manilles, i fins i tot el pd8 amb folre i manilles, que tots sabem que per Girona no cal ni assajar. ;-)
El diumenge em vaig aixecar amb un nus a l'estomac que va anar desapareixent a mesura que s'apropava l'hora d'enlairar el monstre. L'hi tenia total confiança, sabia que l'havíem assajat bé (potser millor impossible), que la gent del tronc estava molt confiada amb aquesta estructura, que el folre i les manilles no fallaríem, i que la soca seria de les millors de sempre amb molts minyons i terrassencs vinguts per fer la gesta, i bona col·laboració de gent d'altres colles i dels Marrecs i els Capgrossos. Només faltava confiar que la canalla no dubtés i tot havia de sortir bé. Però si hi ha alguna cosa difícil de controlar per molt que s'assagi, és l'estat anímic de la canalla, i quan ja havíem col·locat els dosos a l'estructura i semblava que la cosa tenia molt bona pinta, l'anxeneta i l'aixecadora no ho van veure clar i van decidir no pujar més enllà dels sisens. Incredulitat, sorpresa i molt de sacrifici a la desmuntada del castell, i crits de la gent que baixava reclamant la repetició del castell. Però, malauradament, no es va poder convèncer a l'anxeneta titular, i es va decidir rebaixar pretensions i fer el 3d9f amb folre per agafar confiança i encarar nous reptes. Gran decepció!
En segona ronda, després d'un 3d9f més treballat de l'habitual degut als canvis de posicions als pisos superiors, vam encarar l'altre gran repte de la jornada, el 5d9f, amb ganes, però amb un punt de frustració evident i perjudicial. I va passar el pitjor que ens podia passar. Ens va tornar a caure el castell maleït just abans de la segona aleta. Massa feina al tronc des de bon principi per un castell que es fa molt llarg. Probablement ens haurem de replantejar reforçar algunes posicions clau del tronc del castell que no acaben de funcionar i que es fa evident. Tant per a dalt com per a baix. Bàsicament a la rengla. Crec.
De la caiguda del cinc resulta que el meu germà Albert va rebre un fort cop, i em va venir a buscar l'Ogro per avisar-me que el tenien a dins l'ajuntament. Era la primera vegada en dinou anys fent castells que em passava i la veritat, no li desitjo ni al pitjor dels meus enemics. A l'entrar a la sala dels "ferits" em vaig trobar al meu germà estirat a una llitera agonitzant pel dolor a l'esquena, i a un canell, tot i que em va alleugerir una mica comprovar que movia els braços i les cames amb normalitat, tot i el dolor. Van ser uns moments d'angoixa que vam passar fins que va acabar l'actuació i una ambulància va recollir a l'Albert. Per sort, els metges dels Marrecs i el Rosset de Minyons van estar en tot moment al costat del meu germà i van ajudar a passar una mica millor tota l'angoixa. I no em puc oblidar de la Gemma "pipes", que va estar en tot moment al costat del meu germà i el va acompanyar fina a l'hospital, i del seu marit, el Carles Argelagós, que em va acompanyar a mi a l'hospital i després ens van tornar cap a Terrassa, ja amb la tranquilitat que el meu germà no tenia cap lesió greu.
Així doncs, per a mi la tornada no va resultar tan trista com per a molts dels meus companys de colla. Segur que la majoria d'ells devien baixar amb una frustració immensa i amb una mala llet considerable per l'ocasió perduda. Jo, en canvi, ja havia passat els moments d'indignació i els patiments per la salut del meu germà, i tornava content per la notícia que no havia estat res. Ja ho veieu, com pot canviar l'estat d'ànim en uns instants.
Espero que el meu germà estigui recuperat aviat i que no es perdi la Diada de la colla del diumenge 27 de novembre (crec que és l'únic minyó que ha pujat a totes les manilles des del 2d9fm carregat del 1993). Allà els Minyons hauríem de completar la feina feta amb el 3d10fm, i encarar també altres grans castells que tenim molt a l'abast. Ens queda un mes de feina per polir aquests castells i per demostrar qui som, que ja toca. No estem tenint sort darrerament. Esperem que enguany, per la Diada, canviï la nostra sort.
no se fins a quin punt "no es va poder convèncer a l'anxeneta titular" i dubto si no s'hagues pogut fer un canvi en el pom tal i com es va fer en el 5... un castell on sembla ser k no era necessari fer-ne cap!
ResponEliminaCrec k la frustració d'ahir no és pels castells k no van sortir sino xk es van pendre decisions poc encertades, és la meva opinió...
Me n'alegro k no hagi sigut res lo de l'Albert, ahir vaig preguntar al local i ja em van informar que estava bé :)
Queralt
jo també, com molts altres minyons, vaig pensar en la possibilitat de substituir a l'anxeneta. Em va estranyar que es pugués fer al 5d9f, però no en canvi al 3d19fm. En fi, va fer molta ràbia pel fet de tenir-ho tant bé, amb la gent a plaça i no poder tornar a intentar-ho.
ResponEliminaTots sabem que és molt difícil tenir canalla de qualitat i que no tota la canalla pot pujar als castells límits. La pensa és que ens passes a Girona per primera vegada aquesta temporada, sense marge de reacció.
El què no s'entén -i ja ha passat massa sovint en aquesta Colla-, és que després del 3x10fm es fes el 3x9f, sense deixar cap mena d'opció a reconduir la situació.
ResponEliminaSi calia, es podia haver fer un 2x8f, o bé, arriscant una mica més, un 4x9f. Tirar el 3x9f va ser tirar la tovallola, i buscar una sortida ràpida i fàcil que, tanmateix, va deixar a la gent de la colla amb la moral més que tocada, d'una manera, al meu parer, irreparable, que ens afectarà greument de cara a la Diada de la Colla -i només faltava el tema del 4x10fm per acabar-ho d'arreglar-.
Personalment n'estic més que fart d'aquest tipus de reacció de la gran majoria d'equips tècnics que hem tingut en els 23 anys que fa que sóc a la colla. Sé que a vegades no hi ha alternativa, però no és normal que això ens passi tant sovint.
Quan es va anunciar la decissió vaig entrar a calçar-me a l'ajuntament -cagant-me en tot interiorment, una cosa que fa anys hagués fet d'una altra manera-, i vaig veure al Nani molt tocat, i la veritat és que tot i la ràbia que sentia, em va saber greu per ell. Tanmateix, crec que en certs moments, un cap de colla ha de saber mantenir el cap fred i fer el què calgui per no deixar la colla amb un pam de nas, tot assumint la seva responsabilitat.
Sobre el 5, jo crec que el canvi que es va fer era molt més suïcida que canviar el pom de dalt sencer del 3x10, i així ens va anar. Ho sento, però mentre es feia, i tot i que a sota estàvem prou bé tot i treballar i patir intensament, no tenia cap mena de confiança en el castell.
D'altra banda, durant l'actuació de Sants, vaig estar parlant amb un company prou experimentat -el nom del qual no citaré aquí-, sobre la problemàtica del pom de dalt ultralleuger del 3, ja que es tanca molt -si us hi fixeu, s'arriben a tocar amb els cascs-, i hi ha el perill de patir un despenjament. Sembla que hi hauria hagut l'alternativa de fer una versió més pesada, però també més segura, tot i que és obvi que la resta del castell se'n podria ressentir. És discutible que sigui millor una opció que l'altra, però tenint en compte la moguda que es va fer, sembla poc raonable que no tinguéssim un pla B preparat. I aquest pla B, era factible, no en tinguem dubtes.
Amb quina fe hem d'enfrontar-nos ara a la Diada? Potser sóc massa pessimista, però el meu estat d'ànim, ara mateix, i quan ja han passat dues setmanes de l'actuació, segueix no sent el millor. Espero que la resta de la gent estigui més animada.