Ahir vaig viure una diada de Sant Jordi de grans contrastos emocionals, passant al llarg del dia de l'eufòria matinal, a una indignació i ràbia de migdia i tarda, i un final de jornada de recuperació d'ànims i d'autoestima.
El que havia de ser una diada de Sant Jordi plàcida i emotiva com cada any, es va convertir en un dia gris "gràcies" als prejudicis d'alguna companya de feina. M'indigna que hi hagi mestres amb prejudicis i mestres envejosos. Jo no tinc la culpa de que a mi els meus alumnes m'estimin, m'apreciïn, o em respectin (i ho facin evident), i que a d'altres els odiïn, els rebutgin o els ignorin. Hi ha algun manual de mestres on es digui que cal ser un "ogro" amb les criatures perquè tot funcioni?
A banda d'aquesta decepció professional que va marcar en gran mesura el meu estat anímic al llarg de la jornada, haig de reconèixer que la resta d'esdeveniments viscuts i experimentats van ser molt gratificants, tot i que el meu cap no acabes de gaudir-ho al cent per cent. Començant pel llibre que em va regalar la mare, "La cançó dels Maoris" de Sarah Lark, continuant amb l'existosa jornada castellera a la plaça vella on els Minyons vam descarregar sense complicacions un 4d8, el primer 2d8f de la temporada (fent de contrafort al folre i apareixent a la foto!!!), un 3d8 i un vano de 5, amb l'inesperada i emocionada visita d'una alumna marroquina de nou anys de la meva escola que em va dur fins on era la seva mare perquè ens fes una foto plegats (i ben agafats!), i un fi de festa amb uns quants amics sopant al frankfurt, i fent unes cerveses abans de retirar-nos.
Aquest matí encara m'he llevat amb un nus a l'estómac, senyal de que el meu cap encara no ha oblidat del tot el que ahir vaig patir. Espero que aquest nus marxi aviat. Segurament, tan aviat com el que trigui a mirar-me a qualsevol alumne als ulls. Què n'és de cruel la vida de vegades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada