Películ·les que fan reflexionar.

Fa uns dies vaig anar al cinema Catalunya, una joia de cinema a la ciutat de Terrassa on encara es pot gaudir de pel·lícules no pensades solament per un consum de masses, a veure la cinta canadenca "Profesor Lazhar", nominada als oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Val a dir, que tot i que l'argument de la pel·lícula s'aguanta amb pinces per la seva inverosimilitud, hi ha força aspectes que la fan interessant i que conviden a la reflexió. Si més no, per a un servidor que es dedica professionalment al mateix ofici que el protagonista de la història.

L'argument gira al voltant d'un exiliat algerià al Canadà que aconsegueix una lloc de mestre en una escola de primària de Mont-real com a conseqüència del suïcidi d'una jove mestra en estranyes circumstàncies. El fet que una mestra jove decideixi treure's la vida penjant-se pel coll dins de l'aula on treballa, ja és prou rocambolesc, però que una escola accepti a un mestre estranger que de fet no té ni el títol de mestre, ja ratlla l'absurditat...

Més enllà dels detalls argumentals més o menys creïbles, la cinta qüestiona una sèrie de valors del món educatiu d'avui en dia que em van fer meditar i em van confirmar algunes teories que fa anys que em volten pel cap. Com per exemple, que per ser un bon mestre no calen ni tres ni quatre anys d'estudis universitaris reglats. L'exemple del fals professor Lazhar, que resulta ser en realitat un antic treballador del sector de l'hosteleria i la restauració, però que sap connectar amb els seus alumnes i que té un bagatge cultural i una motivació suficients com per fer front a un grup d'alumnes encara en estat de xoc després de la mort de la seva exprofessora. Sempre he pensat que de les facultats de magisteri surten molts bons futurs mestres, però també molts que van triar l'educació com una bona sortida professional sense tenir cap de les qualitats imprescindibles per treballar amb grups de 25 o 30 alumnes.

Un altre escena de la pel·lícula que em va fer reflexionar, va ser quan el fals mestre dóna una clatellada a un alumne per haver llençat una bola de paper a un company. El senyor Lazhar reacciona impulsivament com hauria fet al seu país i com va aprendre a fer amb l'educació que va rebre ell. Després d'aquest incident, la directora li crida l'atenció i li recorda que al Canadà no està permès aquest tipus de càstig físic. El professor Lazhar es sorprèn i es defensa de l'acusació dient que ell no ha pegat a cap alumne, sense ser conscient que la directora es refereix al clatellot de no res. En aquesta escena, que es produeix dins de la sala de professors del centre, apareixen algunes companyes mestres defensant al senyor Lazhar i recordant els temps en que no passava res si s'havia d'"escarmentar" a un alumne conflictiu.

En els sis anys que porto dins de la professió, cada dia que passa tinc més clar que l'obediència i la disciplina escolars estan estretament lligades a la por i la coacció-repressió. Com és possible que fa trenta o quaranta anys els mestres fossin capaços de tenir a un grup de 40 alumnes quiets i callats? Molt fàcil: la por d'aquests alumnes a fer alguna indisciplina. Els alumnes de fa 30 o 40 anys sabien que una acció que no agradés a un mestre podia comportar accions gens agradables per l'infractor. Una clatellada, un cop de regle, un agenollament amb pesos als braços, etc., etc. Avui en dia ha marxat en gran mesura aquesta por de les aules, i controlar un grup de 25 o fins i tot menys alumnes, és un repte majúscul per a tot mestre. I si a sobre d'haver perdut l'"arma de control" infal·lible (la por) a la que la gran majoria dels mestres d'abans recorrien, els pares i mares dels alumnes, fan més cas als fills que als mestres quan hi ha algun conflicte, el mestre té la guerra perduda.

La tercera reflexió important a la que em va portar la pel·lícula és la relació que pot tenir un mestre amb els seus alumnes i els possibles perills que pot implicar, dins de la societat malalta en que vivim. Part de la trama de la pel·lícula gira al voltant del cas de la mestra que es suïcida i que acabem sabent que ho fa com a conseqüència de la denuncia d'uns pares perquè el su fill s'havia queixat que la mestra l'havia abraçat i fet un petó. És a dir, hem de renunciar els mestres a mostrar afecte als alumnes per la por a ser denunciats per familiars esquizofrènics? Val la pena ser afectuós amb els nens i nenes si t'hi jugues la feina? Potser que al final ens replantegem si val la pena tenir mestres dins de les aules, o si no valdria més la pena i evitaríem molts maldecaps amb un bon ordinador-robot fent les funcions del mestre.