El passat divendres va ser el darrer dia del curs escolar per a molts nens i nenes. També pels alumnes de l'escola on treballo, que van gaudir d'una jornada especial, amb activitats lúdiques, i estones pel record i els comiats.
Personalment, aquesta jornada sempre em neguiteja una mica. Tot i que el meu rol de mestre d'Educació Física fa que el contacte i el vincle amb els alumnes sigui de menor intensitat que la dels tutors, que passen la major part de la jornada escolar amb ells, no deixa d'entristir-me la idea de no tornar a veure'ls mai més a la gran majoria. Especialment amb aquells amb qui he mantingut una relació afectiva més estreta. I dic més estreta, perquè no tots els alumnes són iguals, i no tots cerquen o volen establir vincles afectius amb els seus mestres, o amb tots els mestres. N'hi ha que no et dirigeixen la paraula en tot el curs. N'hi ha que directament et miren i et tracten amb menysteniment o indiferència. I n'hi ha que se't llencen a sobre, t'abracen i et donen petons.
Aquest curs, com tots els que porto de mestre, n'he tingut de tots els tipus, tot i que afortunadament per la meva autoestima, i la meva salut mental, dels darrers n'hi ha hagut sempre un bon grapat. N'hi ha, fins i tot, que poden canviar de situació amb el pas de les setmanes, passant de l'indiferència a l'amor, o de l'amor a la indiferència, per causes sovint no comprensibles, no controlables, o inexplicables. I això és degut a que als infants els costa encara més que als adults, ja que tot just n'estan aprenent, gestionar les seves emocions: les frustracions, l'enuig, l'enveja, la decepció...
El divendres vaig marxar a casa després d'haver rebut i donat un munt d'abraçades i petons. Sobretot amb els alumnes més petits de primària, que són menys vergonyosos i menys pudorosos, i els costa menys mostrar afecte en públic. També vaig marxar, però, amb un lleuger cop de puny a la panxa, i un intent d'escopinada que va sortir mal projectada i va acabar quasi en la seva totalitat a la samarreta de la nena de segon que me la va llençar. No és que fos la seva manera d'acomiadar-se, si no que s'havia enfadat per alguna raó i no va saber gestionar aquesta emprenyamenta.
Sovint em pregunto de què haurà servit la meva aportació educativa als meus alumnes. Aquesta és una pregunta de difícil, per no dir impossible resposta. Espero, com a mínim, haver despertat o incrementat el gust per l'activitat física entre els alumnes, haver estat un bon model de comportament i de valors, haver col·laborat en millorar la seva autoestima, haver-los ajudat a aprendre a relacionar-se, a resoldre els conflictes, a ser més autònoms, a respectar molt, a estimar i ser estimats, etc., etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada