"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 2 de setembre de 2014

Ataca Perico!!


Ahir vaig fer una cosa que feia uns vint anys que no feia. Després de recuperar la bicicleta de carretera, una Contini, del traster on ha acumulat pols i oxidació en els darrers anys, i haver-li fet una reforma integral per poder tornar a muntar-hi, ahir finalment vaig reviure les sensacions del ciclista amb una sortida fins al coll d'Estenalles, a uns 15 quilòmetres de Terrassa. Un passeig per un ciclista rodat i acostumat, però un port de categoria especial per a aquell qui fa temps que no roda en carretera.

Recordo que fa uns vint anys feia moltes sortides amb la Penya Ègara. També va ser una època de creixement dels aficionats, i practicants, al ciclisme, i de l'eclosió de les bicis de muntanya, gràcies a l'efecte Indurain i les seves gestes al Tour de França. Llavors m'entrenava dos o tres cops per setmana, pesava 56 quilos, i res em cansava.

Ara fa prop d'un any que em vaig tornar a engrescar amb la BTT amb uns col·legues mestres, i fins i tot me'n vaig comprar una de nova: una Orbea que va com la seda. I ja veieu, com una cosa porta a l'altre i ja he tornat a caure en la temptació... El cert és que tot i ser un esport bastant dur, enganxa. I si a sobre t'agrada veure les grans proves per etapes per la tele (Giro, Tour, Vuelta), és fàcil deixar-se emportar per l'emoció i voler emular als grans escaladors pujant pels ports de muntanya. Tanmateix, quan ets dalt la bici patint que se't surt el cor per la boca, se t'oblida ràpid la imatge dels grans escaladors i només penses en que coi estàs fent allà, i quan falta per acabar amb l'agonia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada