"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 4 de setembre de 2014

Jaume Cela: "Els mestres han d'estimar el nen o fer-ho veure".


(Malgrat que sempre m'ha semblat un idealista allunyat de la realitat del sistema educatiu que patim, he de reconèixer que el Jaume Cela ha estat un d'aquells mestres vocacionals al cent per cent, que sempre ha defensat la importància d'establir un vincle afectiu amb els alumnes com una de les claus de l'èxit educatiu d'aquests. En aquest sentit estic al cent per cent d'acord amb ell).

(Entrevista del Carles Capdevila per l'Ara TV).

Són 45 anys de mestre, ara t’has jubilat.
M’han jubilat. Em vaig empipar, però després vaig pensar que està bé, podré continuar fent coses en el món de l’educació. I morir a l’aula deu ser dur. I si tots els que ens agrada tant la nostra feina no ens jubiléssim mai, els joves tindrien tot el dret a tirar-nos per la finestra.
Què t’ha mantingut tants anys a l’aula?
M’apassiona veure com ajudes a construir coneixement. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que és a l’etapa infantil. És un error increïble i només ho veu gent de la sensibilitat d’un Tonucci, que deia que els d’infantil són els que més haurien de cobrar.
Què és educar?
Acompanyar, acollir sense condicions, mostrar el món, amb el que és bo i el que no és tan bo, sense adoctrinar. I saber escoltar què demanen els alumnes, que no és el mateix en tots els casos.
I la precaució és no ser una llosa.
No condicionar massa. Saber-te col·locar a la distància precisa. A una criatura li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra que et quedes curt.
Has escrit: “No és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre”.
Per a alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. La relació és asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu. Tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin.
Ha de ser vocacional la feina de mestre?
El que és fonamental és treballar amb un equip de gent que cregui en el que fa, on hi hagi debat sobre el que estàs fent.
Dius que el mestre ha d’estimar els nens o fer-ho veure. És fort, això.
És fort, sí, però és així. És impossible que jo espontàniament me’ls pugui estimar a tots. Cal prou traça perquè aquest noi o aquesta noia que em costarà molt no ho sàpiga mai, no ho noti. És fer teatre del bo. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies.
Han de veure que confies que se’n surtin.
I que quan convé sí que sóc al seu costat, que quan convé acaronar-los, els acarono, quan convé plorar amb ells, ploro amb ells, quan convé, ric amb ells, i quan convé enfadar-m’hi, m’hi enfado, però em tenen al costat. L’Steiner té una frase preciosa: “El bon mestre és el que, fins i tot en la ironia, té una lleu sensació d’amor”.
I si és recíproc, millor.
Sortir de l’aula i veure que no s’arriba als alumnes és tremendament frustrant. Una de les causes de l’estrès docent és la incapacitat d’establir vincles amb els alumnes.
Les escoles han d’innovar molt?
Innovar és dialogar amb la tradició. No vol dir utilitzar més ordinadors o menys. Les tecnologies ens poden ajudar, però no són un fi en elles mateixes.
Però el mestre ja no té el monopoli del coneixement.
Sí, el que cregui que ell és el centre del saber farà riure. Ensenyes i aprens amb ells, i ells aprenen els uns dels altres. Per això és clau la conversa. L’escola és un espai on vénen a equivocar-se i saben que no seran sancionats per això, sinó felicitats perquè s’arrisquen. Em meravella l’acció educativa des que un nen et diu “M’ajudes?” fins que et diu “Ja no et necessito”.
L’escola corregeix la desigualtat social?
Ho intentem fer, però les coses es compliquen més. Hi ha centres on el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, unes beques, o compensar que l’alumne no rep ajuda a casa. Cal fer de mestres, d’assistents socials o el que sigui. Sí, cal fer-ho.
I si l’alumne se’n surt és el màxim plaer.
El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus. En rebre el Nobel Camus li diu en una carta: “Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè”. Ja es podia morir tranquil.
Reconeixem prou els mestres?
A vegades no som prou generosos amb els mestres. Els mestres tenim sempre un problema: som un col·lectiu molt idealista, sempre tenim unes expectatives molt altes, i en la realitat de vegades no hi arribem. Aquesta diferència ens produeix uns nivells d’angoixa alts.
Pares i mestres ens entenem prou?
La relació ha de millorar encara més. El col·lectiu de pares i mares fa el que pot, i és cert que n’hi ha que abdiquen de les seves responsabilitats, però també hi ha docents que ho fan. Jo als mestres joves els dic: “Si a la reunió amb els pares no ets capaç de dir cinc coses bones del seu fill, no en diguis cap i espera’t a més endavant, vol dir que no el coneixes prou”. Els pares s’han d’endur la impressió que estàs disposat a jugar-te-la pel seu fill.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada