"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 14 de març de 2015

Carlos González: "Sobre la llibertat"


 
(Article del pediatre Carlos González a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte).

A vegades sento alguns pares novells queixar-se: “Aquesta nena només fa el que vol” (o, en forma més aviat tautològica: “Aquesta nena només vol fer el que vol”), per després afegir: “I no ho entenem, perquè sempre li hem donat molta llibertat”. ¿Doncs què es pensaven que faria si li donaven llibertat?

I és que alguns, potser educats en èpoques més autoritàries (“Els meus pares em controlen, no em comprenen, no em deixen fer res”), es van prometre: “Jo, quan tingui fills, els donaré molta llibertat”. Però es van fer, potser inconscientment, una reserva mental: “I ells, a canvi, faran exactament el que jo vulgui”. Doncs no, ho sento, la llibertat consisteix precisament a fer el que vols. El nen a qui donen llibertat no és que pugui, és que està paradoxalment obligat a fer el que vol. I si no vol que ho faci, no li doni tanta llibertat.

Però, esclar, jo sóc tan progre i tan modern que no dono ordres. El meu fill ha de fer exactament el que jo vulgui, però ho ha d’endevinar. I si no és així i fa espontàniament el que vol, amb tota llibertat i sense dir-li res, aleshores és que té un problema de conducta. Res de càstigs, al psicòleg!

En realitat, els pares tenim autoritat sobre els fills. Una autoritat que ve del fet que som més forts, més vells i més savis i, sobretot, del fet que els nostres fills ens estimen amb bogeria i desitgen obeir-nos. Els pares que deixen de donar ordres no són liberals, sinó negligents (i els que sense donar ordres a sobre esperen ser obeïts són ingenus).

La cosa és donar llibertat només quan de veritat en volem donar. Només demanarem “Vols anar a veure als avis?” o “Vols venir a jugar al parc?” si estem disposats a acceptar amb el mateix respecte el sí i el no. No fem preguntes trampa; no fem preguntes només per després renyar, amenaçar o ridiculitzar a qui no respongui com volíem (“Ja està bé, mai no vols venir”, “Sembla que ja no t’estimes els avis”, “És que et passes el dia mirant la tele, hauries de sortir a jugar”, “Doncs tu t’ho perds, que t’hauria comprat un gelat”…). Si considerem que avui cal anar a veure els avis, no farem la pregunta. Però no costa res donar l’ordre amb educació i diplomàcia: “Anem a veure els avis. Què prefereixes, anar-hi ara o quan acabin els dibuixos?”. “Ara anirem a jugar al parc. ¿Vols posar-te la samarreta blava o la groga?”

Donem ordres quan calgui, fem-ho sense fatxenderia innecessària, i recordem que ningú, ni nens ni adults, obeeix totes les ordres, i que tothom fa mala cara i es queixa quan li ordenen fer alguna cosa que el molesta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada