"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 21 d’abril de 2015

El professor que va calmar i desarmar a l'alumne agresor al Joan Fuster: "Més humanitat, i menys normes".

 El professor d'Educació Física, David Jurado.

Ahir es produïa un fet lamentable en un institut del barri de la Sagrera de Barcelona, quan un alumne de 13 anys, atacava a diversos mestres i alumnes, resultant mort un mestre substitut de 35 anys.

La persona que va aconseguir calmar i reduir a l'atacant va ser aquest professor d'Educació Física, que va tenir el valor d'apropar-se al xicot tot i la tensió del moment. Deia el professor que el noi va acabar plorant desconsoladament pel que havia fet.

Em sumo a la demanda del professor de que hi hagi més humanitat i menys normes per aconseguir una societat més humana. I jo afegiria "a major mostra d'afecte, menor necessitat d'imposició de disciplina". A les escoles i als instituts no podem oblidar el factor emocional, i sovint, això es deixa en un segon terme.

1 comentari:

  1. Segur que la família del professor mort també plora desconsoladament...

    I consti que no vull dir que aquest professor estigui equivocat. De fet, des del meu punt de vista, jo diria "més humanitat"... però el punt "menys normes" no m'acaba de convèncer. Sé que sona impopular, però crec que les normes han d'existir i que són molt necessàries i, de fet, a vegades els propis nanos les demanen (*). Podríem dir "normes aplicades amb humanitat".
    De totes formes, en un cas com aquest, que em sembla absolutament excepcional, no crec que es pugui aplicar cap patró. No crec que amb menys normes s'hagués evitat el que va passar ahir.

    (*) Fa alguns anys, un nen de set anys se'm queixava que a la seva classe la senyoreta no aplicava les normes. Era molt bon nen, intel·ligent, dels més petits (aquells nascuts a final d'any). Un nen al que agradava jugar, riure, però que quan era hora d'escoltar a classe li molestava que els que destorbaven, tiraven les coses dels altres per terra, donaven cops, etc. mai rebien cap càstig (ni tan sols una "bronca"). Quan els que rebien els cops, o veien els seus estoig, llibres, etc. per terra, s'anaven a queixar, la senyoreta els deia que "molt bé, que si ho tornen a fer..." però com el càstig (el que fos) no arribava mai, doncs les coses es mantenien.

    És molt difícil ser mestre, ja ho sé. Una de les feines més difícils i amb més responsabilitat... però això d'anar pel món sense normes no em sembla la solució.

    ResponElimina