"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 26 d’abril de 2015

Xavier Gual: "No és un joc de nens".

Foto: diari Ara.
(Interessants reflexions d'un professor d'institut, molt crític amb el sistema, que escriu habitualment per al diari Ara).
Ens equivocarem si creiem que el que va passar dilluns a l’Institut Joan Fuster de Barcelona és un fet aïllat. És el cas més greu que han patit les nostres aules, sí, però era qüestió de temps que un dia o altre passés el pitjor. Jo mateix n’he vist de tots colors, amb la sensació que tot plegat va degenerant. Un parell de casos. Una professora va tenir un accident de cotxe al mig de l’autopista. No es va matar de miracle. Quan va portar el vehicle al mecànic li van dir que algú li havia punxat les rodes. Qui ho havia fet era un alumne de 2n d’ESO. El van expulsar un mes, després va tornar feliç. Ella es va agafar la baixa, incapaç de tornar a trepitjar aquell institut.
Fa un parell de cursos, jo era el tutor d’un noi, també de 2n, que el seu pare havia matat a ganivetades un home. El noi, que ens temíem que seguís els passos del pare, necessitava una medicació molt potent per controlar els seus impulsos psicòtics i agressius. Tots li teníem por perquè era realment imprevisible. Un dia es va aixecar de la cadira i va rebentar el rellotge de la paret a cops de puny perquè volia que la classe s’acabés. Sovint saltava per la finestra i s’escapava. Va agredir diversos companys i un professor amb un cop de puny al mig de l’esquena. Els serveis socials, tot i que seguien el cas, no van voler traslladar-lo a un altre centre més adient a les seves necessitats. Va ser la mare la que el va canviar al curs següent.
He vist baralles entre alumnes al mig de l’aula o al pati que han acabat amb sang i ambulàncies. He vist pares agredint altres alumnes a la porta de l’institut, professors i fins i tot un que va trencar el braç al seu fill en una pallissa. He treballat en diversos centres d’exclusió social en què sovint han de venir els Mossos. He vist brots paranoics en què hem hagut d’enviar tots els alumnes al pati perquè els sanitaris s’enduguessin un alumne totalment descontrolat. Jo mateix he rebut amenaces. No exagero. Si no han acabat en tragèdia és només per una qüestió de sort i valor per part dels que hi treballem.
La realitat de les aules
El problema és que al final tot això entra en una normalitat espaordidora. Quan em vaig apuntar a les llistes d’interins no em pensava que hagués de veure coses tan dures ni que el menys important fos impartir la matèria. A vegades parlem de lleis i entelèquies educatives sense trepitjar la realitat de les aules, almenys d’una part. Tinc clar que l’administració actua amb lentitud. No és fàcil decidir que un alumne hagi d’anar a un centre de menors. Són coses que no es poden fer sense els seus necessaris informes. El problema és que s’apliquen massa tard, quan l’adolescent ja ha fet mal. Hem d’acceptar que un noi de 13 anys pugui matar persones per diverses raons, i hem d’estar preparats per a altres casos sense convertir els instituts en presons obsessionades per la seguretat. Tampoc els centres poden ser contenidors de tot tipus d’alumnat. La idea de l’educació inclusiva està molt bé com a concepte però perjudica moltíssims alumnes que hi van simplement a aprendre i ser bones persones.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada