"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 23 de novembre de 2015

Mar Romera: “El nen s’ha de sentir segur per preguntar, no per contestar”


(Entrevista del diari Ara a la pedagoga, psicopedagoga i mestra, Mar Romera).
A la presidenta de l’Asociación Pedagógica Francesco Tonucci -que és mestra, pedagoga, psicopedagoga, especialista en intel·ligència emocional i autora del model Educar amb tres Cs: capacitats, competències i cor - el que més li agrada és que li diguin “ seño ”. De fet, es llegeix així a la targeta personal, sota el nom de M. del Mar Romera Morón. Entre les nombroses ponències que ofereix arreu, Mar Romera va fer parada a Palma el cap de setmana passat per oferir de la mà d’Integratek un curs sobre intel·ligència emocional, l’entrenament de la qual considera d’urgent arrelament en el sistema educatiu.
En els últims temps es reivindica la preeminència de la intel·ligència emocional per davant de la cognitiva. Fins a quin punt desenvolupem aquesta intel·ligència emocional?
Jo diria que, des del 1990, s’ajunten els dos conceptes. Abans només es reivindicava el coeficient intel·lectual (CI) perquè es pensava que les emocions no havien d’intervenir en el desenvolupament de la intel·ligència. Avui se sap que, com va dir Roberto Aguado, “l’emoció decideix i la raó justifica”. I és així. Si la intel·ligència emocional es pot definir com la capacitat de sentir, entendre, controlar i modificar els estats emocionals propis i els dels altres, hem de dir que és amb les emocions que es domina el món. També són les que decideixen la guerra.
Com s’educa en les emocions?
La majoria de nosaltres ens hem educat en la cultura judeocristiana, que ens ha portat a pensar que les emocions s’han de dur en la intimitat i a porta tancada. És un greu error. Hem apartat la mort de les nostres cases, no hi ha jocs al carrer, expressem poc les nostres emocions, així que malauradament acabem vivint les emocions dels altres. Les busquem a les televisions, en programes que posen sobre la taula les intimitats alienes. I les emocions s’han d’entrenar tant com s’entrena un múscul. Si no ho fem ens convertim en una mena d’espectre autista. Penseu que les emocions són química: o les entrenem o necessitem substàncies químiques per potenciar-les. Això quan, a sobre, la societat ens ha venut que hem de ser feliços.
¿Aquest entrenament de la intel·ligència emocional hauria de ser matèria d’estudi?
Daniel Goleman afirma que si la intel·ligència emocional es visqués al carrer, no l’hauríem de fer entrar a l’escola. Però l’escola està pensada per donar el que no es dóna de manera natural. Així que cal introduir-la des de petits i que formi part del desenvolupament personal. La vida és un procés de pèrdues i guanys, i això vol dir que ho és també de presa de decisions. Ja de nens ens hem d’entrenar per a aquestes vivències. Sobreprotegim els infants i és urgent donar-los tot el que és bo, però també el que és dolent. Els nens han d’aprendre a viure, a equivocar-se i a fracassar. I aquest aprenentatge s’ha d’incloure a l’escola de manera planificada i professional. El sistema educatiu no pot permetre’s ni humiliar ni segregar un sol nen.
Quines són les mancances de l’escola en aquest sentit?
Hi ha mancances tant a nivell de l’entrenament de la intel·ligència emocional intrapersonal, això és l’autocontrol i l’autoestima, entre d’altres, com també en el nivell interpersonal. No incidim en l’ensenyament de les habilitats socials, de la comunicació, de l’escolta, de l’empatia o de la resolució de conflictes. Abans aquestes habilitats socials ens venien donades com a imperatius; ara afortunadament no és així, però no s’ensenyen. I el problema no és només a l’escola. No pot ser que el nen digui “Mama (o papa), la joguina s’ha trencat”. No diu “L’he trencat”, i a més moltes vegades li diem que n’hi comprarem una altra. Són els altres els que resolen els problemes dels nens, quan els hauríem de capacitar en la presa de decisions, donar-los cobertura i participació, a més de responsabilitzar-los de les conseqüències dels seus actes. I no parlo de valors.
On queden, doncs, els valors?
Els sentiments recolzen en les emocions, i els valors, en els sentiments. Així doncs, hem de generar l’emoció, després el sentiment i finalment el valor. D’altra banda, cal pensar que les emocions no són bones ni dolentes, són agradables o desagradables i, en tot cas, totes són necessàries i adaptatives.
Quins beneficis notaríem si es treballés la intel·ligència emocional?
Aguado va afegir tres plataformes emocionals a les considerades bàsiques. Hi va sumar l’admiració, la seguretat i la curiositat, que m’atreviria a dir que són les úniques a partir de les quals es pot aprendre. És més, si el docent treballés molt per obtenir l’admiració, el sistema educatiu podria deixar de fracassar. La seguretat rompria amb l’actual sistema d’avaluació, que etiqueta i destrueix. El nen s’ha de sentir segur per preguntar, no per contestar. Només aprèn qui demana, i aquí ja parlem de la importància d’entrenar la curiositat.
Què hi ha del coeficient intel·lectual que donava tants maldecaps?
Tinc una gran notícia sobre això. Si em recolzo en el concepte intel·ligència múltiple de Gardner, resulta que està estudiat que el CI és pràcticament inamovible després dels 18 anys. En canvi, el coeficient emocional (CE) és modificable tota la vida amb entrenament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada