"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 1 de desembre de 2015

Qui dia passa any empeny (2).

Bangkok la nuit, des del Golden Temple.
Fa uns dies vaig abandonar Bangkok per anar cap a Kanchanaburi, una ciutat a uns 120 km de la capital, on s'hi troba el pont sobre el riu Kwai, famós per la pel·lícula ianqui de nom homònim. Es tracta d'una ciutat de poc més de 100.000 habitants, tranquil·la si la comparem amb Bangkok, i amb alguns al·licients turístics pels voltants com ara parcs naturals, cascades, coves, i un llarg tram de vies de tren de la popularment coneguda com Ferrocarril de la Mort pels milers de presoners de guerra (2a G.M.) que van morir durant la construcció de la mateixa. 

Una mena de Quinto a la tailandesa. A aquests també els va el joc que no vegis.
Pel que fa al famós pont sobre el riu Kwai, el cert és que no decep. Uns cent metres de pont metàl·lic que creuen l'amplada del riu i que els japonesos van fer construir per poder arribar fins a Birmània i abastir les seves tropes ocupants, Avui en dia els trens encara hi circulen per aquesta via, i fins i tot es pot donar la circumstància que estiguis dalt del pont de visita i hagis de fer-te a un costat per permetre el pas d'un comboi.  

El pont sobre el riu Kwai, a Kanchanaburi.
Al llarg del recorregut d'aquesta línia ferroviària (incomplet actualment degut al desús, als atacs militars durant la guerra i al desmantellament d'alguns trams amb finalitats turístiques), es poden veure paisatges realment espectaculars i prens consciència de les grans dificultats que devia suposar construir aquesta via per aquests paratges. Calculen que més de 100.000 homes van perdre la vida treballant-hi, entre soldats presoners (aliats i locals), i habitants de la zona enganyats o directament forçats.

Un tram del Ferrocarril de la mort.

Una turista gaudint de les vistes des de la via del tren. A la foto de sota la mateixa via no tan bucòlica.

Recreació dels treballs forçats en la construcció de la via.

Curiosos els costums educatius de cada zona o país. Per casualitat vaig topar-me amb l'entrada matinal d'alumnes a una escola de Kanchanaburi. Diria que a les escoles tailandeses tots els alumnes vesteixen d'uniforme. Fins aquí res sorprenent tenint en compte que a casa nostra encara hi ha escoles que uniformitzen... Em va sorprendre més comprovar que els mestres també lluïen uniforme. Al "cuento" s'haurien d'aplicar les escoles catalanes que uniformitzen. No volen uniformització? Doncs tota la comunitat educativa d'uniforme, mestres inclosos.

Per altra banda, em vaig quedar de pedra al comprovar la disciplina fèrria a l'hora de fer l'entrada. Els alumnes formaven en fileres de cara a un gegant retrat del rei, durant més de mitja hora com a mínim, per cantar l'himne del país i algun altre ritual que no vaig acabar d'entendre. Quina tortura per Déu! Aquesta educació d'arrels militars la detesto.

Veient aquesta entrada a escola, quasi que prefereixo la cançó del "Bon dia".

De qualsevol cosa en diuen benzinera.

A les cascades d'Erawan em vaig trobar amb el rodatge d'una peli de Bolliwood.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada