"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 1 d’agost del 2016

Entrada 1 de viatge: Uruguay - Punta del Este.

La ma enterrada a la platja Brava de Punta del Este.






























Després d'un interminable trajecte de mes de 24 hores he arribat a destí. Vaig sortir de Terrassa el dijous a les 18 h. de la tarda, i he arribat a l'estació de busos de Punta del Este a les 13 hora local, es a dir, les 18 hora catalana, 24 hores després d'abandonar la llar.

Val a dir que el viatge va començar amb emoció, ja que el trajecte fins a la T1 de l'aeroport del Prat no va sortir com l'havia planificat, i la connexió de la L9 del metro que jo pensava que em portaria de l'estació de FGC de Sarrià directe a la T1, encara no s'ha fet (calculen que cap al 2019-20) i vaig haver d'arribar fins a Placa Catalunya i enllacar un parell de metros (L3 i L9 a Zona Universitària). Per sort vaig sortir amb temps suficient (3 hores de marge) i vaig arribar a la T1 cinquanta minuts abans de la sortida de l'avio cap a Madrid on feia el transbord.

Una lasanya de bledes per dinar amb la birra nacional, "Pilsen".






























Arribat a l'aeroport, els tràmits habituals en aquest tipus de viatge: control de passaport, el canvi de moneda just per arribar a destí, consultar amb una companyia local les tarifes d'internet, i anar a buscar el bus que em porti a Punta del Este. Una hora o mes d'espera xerrant amb un doctor argenti que vaig conèixer a l'avio quan des de la megafonia van demanar la presencia d'algun doctor per atendre a un passatger que es trobava malament....

Des del port de Punta del Este.





























Un cop a Punta del Este comença l'aventura de trobar Hostel. Per sort, després de nomes tres inspeccions acabo decidint-me per un anomenat "The Trip", bastant proper a la terminal de busos. 10 dòlars la nit amb esmorzar inclòs, i pocs hospes. Em queda molt clar nomes sortir de l'estacio de busos, recórrer els carrers i veure els hostels, que la ciutat esta mes morta que Terrassa a l'agost, i que fa fred. La pluja encara esta per arribar...

Locals xerrant i prenent el popular mate a la posta del sol.





























Algunes coses que m'han sobtat ja d'entrada son els preus del menjar i del transport. Al nivell de Catalunya per no dir mes car fins i tot. Tenint en compte que el salari mig es de 16.500 pesos uruguaians, es a dir, uns 550 euros, no se com s'ho deuen fer aquesta gent...

Jose Mujika, heroi nacional dins d'una botiga de souvenirs (en cartró, eh).






























Aquests dies a Punta del Este m'he dedicat a recórrer alguns poblets de platja i la ciutat que dona nom a l'estat, Maldonado. Allà, tot dinant a un mini forn que tenia algun plat cuinat, vaig conèixer a un uruguaià que havia viscut a Lleida del 91 al 94, i que m'ha demanat que li parles en català. M'ha posat una mica al cas de la situació del país, i hem recordat histories de la Catalunya pre olímpica i els canvis que ha viscut el país. I també, com no, de la nostra situació política. M'ha dit que es notava que jo era un bon català, perquè havia anat a triar el lloc mes barat de la ciutat per poder menjar...

Catedral de Maldonado.






























A Maldonado, he entrat en una casa museu d'un tal Doctor Maurizio o Manzini, i he mantingut una llarga i distesa xerrada amb dues "treballadores" que hi havia a l'entrada. Una m'ha explicat el seu drama personal amb la separació i un fill adolescent que la maltractava i que l'ha acabat abandonant. Amb l'altre hem pogut xerrar d'economia, crisi, treball... Una horeta de xerrada i deu minuts de visita.

Far de Jose Ignacio.






































2 comentaris:

  1. Si em dius que es el Mujika de veritat jo m’ho crec

    ResponElimina
  2. De fet, podria ben ser-lo doncs diuen que es una persona molt humil i senzilla. En tot cas, vaig preferir mantenir la (escassa) credibilitat d'aquest humil bloc i explicar la pura realitat.

    ResponElimina