"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 8 d’agost de 2016

Entrada 4 de viatge: Montevideo.

Teatro Solís.





























Montevideo és la capital de l'Uruguai, i té 1'3 milions d'habitants aproximadament, Està ubicada a la riba nord del riu de La Plata, i a l'altra banda del riu hi ha l'Argentina. La ciutat la va fundar el governador espanyol de Buenos Aires, Bruno Mauricio de Zabala l'any 1726. A Montevideo va néixer l'any 1964 l'heroi nacional de la pàtria, José Gervasio Artigas. També va veure néixer a personalitats com l'escriptor Eduardo Galeano (1940-2015), o el polític exguerriller José Mujica (1935).





























Des de la meva personal perspectiva, Montevideo m'ha semblat una ciutat espanyola dels anys 80. Els nivells de brutícia, de degradació dels edificis i monuments, dels carrers, etc., el parc automovilístic, el comerç, el transport públic... En general tot em transporta a la meva època d'infantesa a la meva ciutat.






























Pel que he pogut veure i m'han expressat alguns locals, aquí el ritme de vida és pausat i la gent no té gaires ganes de complicar-se l'existència. De fet, l'esport nacional és el consum relaxat de mate, ja sigui de manera individual o col·lectiva, però sempre sense presses. Aquesta infusió d'herbes importades del Paraguai, es consumeix en grans quantitats, i hi ha persones que poden veure més de 4 litres diaris,

Plaça Independència amb la figura de l'heroi de la pàtria, Artigas, a cavall al bell mig de la plaça.





























En general l'Uruguai és un país amb poca immigració, tot i que darrerament han arribat un bon grapat de veneçolans, i des de sempre han passat paraguaians, argentins i brasilers. Al hostel on m'hospedava hi havia una mica de tot: un parell de brasilers, un xilè, argentins, un veneçolà, costa-riceny, un francès, un rus...

Fortí del Monte Cerro.





























L'avinguda 18 de juliol és la principal artèria comercial de la ciutat i la travessa d'est a oest fins arribar al casc antic de la ciutat, on es troben la gran majoria d'edificis històrics i que es protegien per una muralla ja desapareguda. Tocant al casc antic s'hi troba el port, i a l'altre banda de la badia hi ha un turó (430 m.) amb un antic fortí militar des d'on es podia controlar i combatre a les forces enemigues.

Vista de Montevideo des del Fortí del Monte Cerro.





























Pel que fa a la gastronomia, val a dir que no hi ha una gran varietat de productes, ni un gran desenvolupament del negoci gastronòmic. Entre parrillades de carn, chivitos, pizza, milaneses (una mena de carn arrebossada), i empanades vàries, els locals ja fan. El cert és que tampoc hi ha molta oferta, ja que amb els preus que hi ha els locals prefereixen menjar a casa i surten en comptades ocasions.






























El futbol es l'esport rei nacional, i a Montevideo hi ha els dos clubs històrics del país, el Peñarol i el Nacional. Ambdos compten amb prop de 100.000 socis, i s'han anat repartint títols al llarg de la història. Molt a prop del centre de la ciutat, s'hi troba l'estadi Centenario, inaugurat pel mundial del 1930 que va guanyar l'Uruguai. Actualment l'estadi està que cau a torços, tot i que encara està en ús.






























Un tema que m'ha sorprès i desesperat alhora, és el tema dels horaris. Els organismes oficials, el comerç, els museus, tots tenen horaris propis d'atenció al client o públic. Uns obren a les 9 del matí i d'altres a les 10. Fins i tot n'hi ha que a les 11. Uns no obren pel matí i obren per la tarda. Uns no obren entre setmana i sí el cap de setmana, i altres a l'inrevés. Uns tanquen al migdia i altres no. Uns atenen als matins els dilluns, dimecres i divendres, i a la tarda els dimarts i dijous. I sovint et trobes que tot i que l'horari diu que hauria de ser obert, estan tancats per obres de millora, o tenen alguna part de l'edifici tancada per no sé què. Vaja, que això del turisme encara no ho controlen gaire.


El popular Chivito al pan.





























Pel que fa al tema de la seguretat, m'han explicat algunes històries xungues de Montevideo. Es veu que la "pasta base" de la coca ha entrat amb força i està fent molt de mal, i hi ha força robatoris i violència. Certament, només passejant pel casc antic de la ciutat trobes alguns yonkis bastant tocats, i pels barris perifèrics es palpa en major mesura la misèria i la marginalitat.


Estadi Centenario.



Museu Romàntic.



De parrillada familiar amb autòctons, a casa del Fernando dels Minyons.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada