"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 9 de juny de 2018

Tenim tant per apredre dels finlandesos (en matèria educativa).

Foto: Sandra Vicente.

(Entrevista al mestre finlandès Pekka Tukonen per al Diari de l'Educació).

Finlàndia és coneguda i reconeguda com un referent en innovació i qualitat educativa: la formació dels seus mestres, els seus programes exportats arreu per a combatre l’assetjament i el compromís social de les seves administracions l’han convertida en un exemple per aquells centres que cerquen una renovació pedagògica. Però “tota aquesta fama contrasta amb uns resultats a PISA que van baixant”, explica Pekka Tukonen. És mestre i director de l’escola Saunakallio, a la localitat finlandesa de Järvenpää. Aquest docent, que parla perfectament català degut a la seva experiència de set anys en una escola de Sant Cugat del Vallès, diu no estar preocupat per aquesta prova: “cada cop ens concentrem menys en els continguts tradicionals que se’ns pregunta en aquests exàmens i ens focalitzem en aspectes emocionals que també formen part de l’entorn dels infants”.
Tukonen visita Barcelona arran del Prem Docent, una jornada de reflexió celebrada a l’escola gracienca El Nou Patufet sobre innovació educativa, que va comptar amb la veu d’experts i referents com el mestre finlandès per a abordar els reptes de la nova pedagogia. En una entrevista en la que se’ns uneix el director del centre, Francesc Granada, parlem sobre els aspectes que fan de Finlàndia un referent educatiu.
Fa tres anys vas concedir una entrevista al Diari de l’Educació en què parlaves del gran compromís i formació dels mestres com a clau de l’èxit de l’educació Finlandesa. Ara, a Catalunya, tenim manca de mestres a secundària i, en conseqüència, el proper curs la borsa d’interins estarà oberta també per aquells que no tinguin el màster en formació del professorat
La formació inicial dels mestres és molt important a Finlàndia: tots els docents tenen una llicenciatura i, després, estudien magisteri. Aquesta és la base de l’èxit que hem tingut. Sense formació, la confiança que es deposita en els mestres no existiria i aquesta és clau pel sistema educatiu. No tenim inspeccions d’educació des de fa moltíssims anys, perquè confiem en la tasca dels mestres i ens controlem entre nosaltres: fem avaluacions a nivell municipal i estadístiques a nivell estatal.
Un dels problemes que té l’educació catalana i espanyola, a banda que és una professió que no compta amb un gran reconeixement social, és que no té un camí clar. Renoveu massa sovint el currículum: cada cop que hi ha canvis polítics es canvia la llei d’educació i no pot ser que la política afecti tant el que passa dins l’aula. I, a més, cada canvi de llei no defineix una direcció clara, sinó que la difumina i hi ha un rumb massa variant.
Vas estar set anys treballant de mestre a una escola privada de Sant Cugat i ara fa 10 anys que ets director d’un centre en una zona d’un nivell socioeconòmic baix.
M’agradava bastant el centre, tot i ser totalment privada, que és un model d’escola que divergeix completament del centre en el que treballo a Finlàndia. Però s’ha de dir que les diferències entre centres en funció de la renda de la zona a Finlàndia no són tan grans com les que hi ha a Catalunya. Des de fa 3 anys comptem amb un projecte nacional que dóna més recursos a les escoles que estan en zones marginades.
Però, compte, perquè quan jo dic ‘marginades’ no té el mateix significat que si ho digués en context català: vosaltres teniu uns extrems molt separats. L’escola on jo estic és de les que rep més ajudes estatals i això es tradueix en que, per exemple, en lloc de tenir dos assistents d’aula, que seria el normal, nosaltres en tenim sis.
Es tracta d’un projecte que ens ha anat molt bé, perquè tenim més recursos personals i materials que ens ajuden a pagar la formació continuada dels mestres. Però encara que tinguem aquest suport, les diferències socials a Finlàndia van augmentant: tot i que l’economia finesa va molt bé i l’atur en general baixa, el nostre barri té una taxa d’atur que triplica la mitjana. Tenim moltes famílies en risc d’exclusió i aquesta situació afecta els nanos.
Com és l’escola pública finlandesa en comparació a la catalana?
Totes les escoles compten amb un nivell alt, fet que fa que normalment les famílies decideixin portar els fills a les escoles públiques més properes a casa seva. Independentment de la zona en la que visquis. Això és una mostra de confiança cap a la pública brutal.
Un dels aspectes que fa de Finlàndia un referent és la seva lluita contra el bullying. Com ha evolucionat des del programa KiVa?
Moltes escoles d’arreu del món estan implementant KiVa, que és un programa (també traduït al castellà) que va molt bé per a solucionar el bullying, però que té un problema: no té en compte que l’assetjament no és només cosa dels alumnes que estan enfrontats de manera activa, sinó que tota l’aula, tot el centre té un problema. Per això estem treballant en un programa més avançat que ens permet treballar des de la prevenció, amb tot el grup, a través de la psicologia positiva per a evitar que s’arribi a aquestes situacions greus.
Per fer això, la cooperació i participació de tota la comunitat del centre és imprescindible: tenim uns mestres i unes famílies molt implicades que lluiten per a la bona convivència en les aules. Tot aquest treball fa que l’atenció cap els alumnes millori i que estar a l’escola no sigui només un tràmit.
Això nota en aspectes com l’abandonament escolar, per exemple?
Efectivament. Per començar, cal entendre que quan es parla d’abandonament escolar aquí s’entén l’abandonament de l’ESO. Per nosaltres abandonament escolar es dóna a la formació professional, perquè el 99,7% d’alumnes acaben la secundària. Si no la finalitzen passats nou anys, tenen un desè curs, en el que poden recuperar les assignatures suspeses des d’un ensenyament molt més pràctic: es fan tallers i projectes que els ajuden a superar matèries com llengua o ciències mentre s’especialitzen en allò que els interessi: art, música, educació física, mecànica…
L’aprenentatge per projectes s’aplica només a aquest ‘desè curs’ o és per a totes les etapes educatives?
Treballem bastant per projectes des d’una perspectiva transversal. En el nostre cas, tota l’escola treballa una o dues setmanes un tema en concret a través d’entrevistes, presentacions a Internet, dibuixos o projectes artístics. Això és fa així, gràcies a que tenim un currículum amb menys continguts però per ser estudiats amb més profunditat. Aquesta és una mesura que, en teoria va bé si els alumnes estan motivats i ho fan bé.
S’ha donat més llibertat als alumnes i se’ls exigeix més autonomia, però aquesta llibertat no és igualment bona per a tots: donar un full en blanc a certs alumnes per a que pensin què volen fer, que facin els plànols, pensin els materials… Hi ha alumnes, sobretot els d’educació especial, que necessiten que els estiguis molt a sobre i que sí requereixen un currículum més marcat.
Consideres que aquest currículum flexible no és adequat pels alumnes amb necessitats educatives especials?
En el nostre cas, com que tenim molts assistents d’aula, poden treballar amb calma per a guiar els nanos amb necessitats especials. Intentem tenir sempre un enfocament inclusiu: tenim dues aules específiques d’educació especial però la major part del temps els nens i nenes estan integrats amb la resta d’alumnes. Per cada nano d’educació especial tracem un camí específic per a les coses que no pot fer amb el grup gran, sempre intentant que no hi hagi massa canvis de grup ni de mestres. Els pensem individualment i això fa que s’aconsegueixi la integració. Per exemple, si els observes durant l’educació física, una assignatura en la que acostumen a estar tots junts, no sabries diferenciar quins són els nanos amb necessitats especials.
Totes les escoles tenen aquesta política d’inclusió?
Es fa a tot arreu: encara es conserven escoles d’educació especial, però cada cop n’hi ha menys. El nostre municipi,  Järvenpää, té 42.000 habitants i 12 escoles, de les quals una és d’educació especial amb només 70 alumnes. Han de ser casos molt complicats per a que estiguin en aquests centres, la nostra política és la de la integració total.
Per això donem molta importància a l’educació emocional. Jo, com a director, estic molt pels passadissos, parlant amb els alumnes i, amb el suport de l’equip psicopedagògic, intentem analitzar i ajudar aquells qui necessiten més suport. És una tasca que demana molta constància perquè pensa que el caràcter del nord no té res a veure amb el mediterrani: som molt introvertits i tenim molts nanos que no expressen el que pensen i senten.
L’educació emocional a Finlàndia ha millorat molt des que jo era petit: abans ens centraven més a aprendre temaris tradicionals, però avio en dia ens concentrem més en tractar les emocions i els aspectes socials que també són part de l’entorn dels nens. Ja no ens concentrem tant en el que ens pregunten a PISA; de fet, els nostres resultats estan baixant. Hi ha molts mestres que no es fixen en els resultats, però sí que n’hi ha d’altres als que els preocupa que deixem de banda els coneixements més tradicionals.
[En aquest moment de l’entrevista, s’uneix a la conversa el director del centre El Nou Patufet, Francesc Granada] De fet, aquesta renovació pedagògica era el centre de la jornada Prem Docent
P. Tukonen: Hem d’aconseguir que els mestres tinguin motivació per a fer la seva feina de manera positiva i amb energia. No caure en la rutina, perquè els nanos se n’adonen de seguida. La frase que més odio és la d’un mestre que diu “Jo només treballo en aquest centre”. Aquest ‘només’ em posa negre, és com si diguessis que treballes en una fàbrica.
Què fa falta per a aconseguir la motivació dels mestres?
F. Granada: Necessitem més formació continuada pels docents, així com un període de descans que es pugui usar per a fer recerca, conèixer altres mestres, centres i experiències. Hem de mantenir fresc el mite original i reconnectar amb el per què ens van fer mestres. Això és indispensable per a continuar al peu del canó. La rutina desgasta aquesta certesa, però quan es recupera, els ulls ens brillen diferent. Això faria que l’educació tingués també més prestigi social.
P. Tukonen: Aquest és un dels temes que em va sorprendre més treballant a Catalunya: que als mestres no se’ls tingui en consideració. A Finlàndia l’educació compta amb molt prestigi, de fet les carreres amb més nota per entrar a la universitat són les de medecina, dret i després la de magisteri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada