La loteria.

 

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie.

Quan era petit, el meu avi patern, el iaio Pedro, cada any, a finals de desembre un cop celebrat el sorteig de la loteria espanyola, la qual mai ens tocava, ens deia les mateixes paraule: "Este año no nos ha tocado, pero si dios quiere el año que viene tampoco". A mi em feia gràcia la manera com ho deia tot i que no acabava d'entendre el significat profund de les seves paraules.

Ara que sóc gran i tinc una miqueta més de criteri, entenc millor aquelles paraules sàvies. La família del meu pare sempre han estat molt units i no han tingut mai desavinences per qüestions de calés. No són pocs els casos de famílies trencades arrel de conflictes per qüestions econòmiques (herències, uns que tenen més que altres, els que guanyen molt i els que guanyen poc, premis que enriqueixen a uns i no a tots i són motiu d'enveges i allunyament....)

Penso que en matèria econòmica és preferible tenir el just i necessari per anar fent, sense penúries evidentment, que no pas tenir-ne masses i que acabi portant problemes. Sóc de l'opinió que no és més ric aquell qui en té més, sinó aquell que menys en necessita. I és per això que els premis de loteria no em treuen el son. Prefereixo viure com fins ara, sense grans limitacions ni tampoc grans dispendis, que no pas que em surtin els bitllets per les orelles i que se'm comencin a apropar interessats de tota mena.

I aquesta és la meva humil aportació al Relats Conjunts del mes de novembre.