Interessant tradició anglesa.

Navegant per les pàgines dels diaris digitals m'he trobat aquesta curiositat, en forma de tradició molt arrelada a la ciutat anglesa de Dover. Des del 1612 es celebra aquest concurs que consisteix en clavar puntades de peu a la cama del rival fins a fer-lo caure a terra. La tradició també ha patit diversos canvis amb el pas dels anys, i en l'actualitat estan prohibides les botes amb puntera de ferro, i els participants es cobreixen les cames amb palla per esmorteir les puntades.

Havent estat testimoni dels darrers enfrontaments entre els equips de futbol del Barça i del Madrid, he arribat a la conclusió que el joc del futbol podria ser una derivació d'aquesta tradició anglesa tan ancestral. Observant algunes accions per part d'alguns jugadors blancs, veig un paral·lelisme evident entre un joc i l'altre. Fins i tot m'atreviria a dir que algun jugador blanc pot haver estat entrenant l'antiga tècnica abans d'arribar al futbol com avui l'entenem. Penso en jugadors com Pepe, Lass, Arbeloa, Xavi Alonso, Ramos, Marcelo... Segur que si un any d'aquests algun d'ells es presenta al concurs de patades de Dover, el guanya de carrer.

Esperem en tot cas, que aquestes imatges no arribin mai al cos de la policia autonòmica catalana. Amb el que els agrada pegar a aquests, només els faltaria una nova tècnica per posar en pràctica quan tenen ganes d'escalfar al personal. Amb un parell de costelles trencades i algun ull a prendre pel cul ja n'han de tenir prou. Si també ens trenquen les cames, com podrem escapar corrent davant de la seva presència? Us imagineu al Conseller Puig del Polònia amb el bat de beisbol a l'espatlla i els pantalons plens de palla?

Tot sovint ens referim als bascos per la seva fama de bèsties i les seves tradicions primitives. La veritat és que els anglesos no tenen res a envejar als bascos i ens demostren, amb algunes de les seves tradicions ancestrals, que també poden arribar a ser uns "brutos" com els que més.

Un pas enrere?

Ahir els Minyons actuàvem a Mataró amb motiu del 15è aniversari de la colla local, els Capgrossos, amb aquests i els Castellers de Sants. Es tractava d'una jornada important per diverses raons: En primer lloc perquè tocava fer grans castells a Mataró, on feia temps que no portavem castells de nou i on havíem arribat a fer "pepinos" com el 2d9fm, el 4d9, o el pd8fm, quan solíem actuar en la diada dels Capgrossos a principis de novembre; per altra banda, calia continuar polint el 3d9f de cara a poder-nos plantejar el gran colós (3d10fm) per la Festa Major de la nostra ciutat. El resultat final de la jornada ens va deixar una mica xafats a tots plegats.

La diada ja va tenir un inici certament complicat per la nostra colla, amb un 2d8f que va bellugar més del compte, deixant males sensacions ja d'entrada. A la segona ronda vam encarar el 3d9f, que es va trencar prematurament al poc d'haver-se carregat, tot i no haver patit en excés fins la carregada. Potser va faltar una mica de tensió a nivell de quints, ja que van oferir molt poca resistència. Jo feia de contrafort a baix, i les sensacions que es rebien allà no eren pas dolentes. Cap queixa dels baixos ni dels segons, tranquil·litat al folre (a part del crits de rigor del Pérez), serenitat del públic... Va ser un final inesperat de totes totes, i a la majoria se'ns va quedar cara de no entendre res i una gran frustració interior.

Vam acabar amb un 4d8 maco i un pd6 de postal que ens va servir per endolcir el mal sabor de boca que ens havia deixat el tres. Cal ser positius, i la notícia més positiva de la jornada va ser el magnífic pilar que es va consolidant actuació rere actuació. Una mica millor cada dia.

Després d'aquest entrebanc s'obren molts dubtes de cara a la Festa Major. Serem capaços d'aixecar el vol amb el tres i poder plantejar el gran repte del 3d10fm? Quins altres castells hauríem de plantejar-nos? Sembla que el 2 belluga massa com per pensar en el 2d9fm. Potser el pd8fm, si som capaços de portar aviat el de 7 a plaça... En tot cas, no podem llançar la tovallola tan aviat per un "accident", de cap de les maneres. El que va passar ahir va ser un entrebanc lògic i comprensible a aquestes alçades de temporada, amb canvis a tot arreu, nova canalla, i poc rodatge a tots nivells. Encara ens queden tres bones actuacions abans de la Festa Major (Barcelona, Cornellà i vigília de Festa Major) per preparar una diada de màxims. Així que jo no descartaria cap castell ara per ara. Esperem que aquest pas enrere sigui per poder donar dos endavant d'aquí poc.

Nadal, un dels "més" grans.

Rafel Nadal, amb tan sols 25 anys acaba d'igualar les sis victòries al torneig francès de tennis de Roland Garros del mític Bjong Borg, després de desfer-se en quatre sets del suís Roger Federer, número tres del món actualment, i principal damnificat de l'era Nadal. Aquest cop ho ha fet després d'un torneig irregular en que ha anat de menys a més, i amb el record al cap de les recents derrotes enfront del tenista més en forma del moment, el serbi Novack Djockovic, que li podria haver pres el lideratge del rangking mundial en cas d'haver arribat a la final del torneig, cosa que no ha passat degut a la inesperada derrota que va patir a les semis enfront del suís Federer.

El fenòmen Rafel Nadal no deixa de crèixer i sorprendre'ns, i als seus 25 anys ha assolit ja unes fites esportives a l'abast de ben pocs. Als sis trionfs a Roland Garros cal afegir quatre "Grand Slam" més: Wimbeldon (2), Austàlia (1) i els USA (1), a banda d'un bon grapat de Masters 1000, copes Davies, etc. Aquestes xifres són espectaculars i el fet d'haver-ho aconseguit als 25 anys permet pensar que Nadal aspira a ser un dels millors tenistes de tots els temps, si no el millor dels millors.

Les claus de l'èxit d'aquest manacorí són diverses: l'esforç constant, el sacrifici, el treball; un físic prodigiós; una mentalitat a prova de bombes; fidelitat al seu equip tècnic (i en especial al seu entrenador, el seu oncle Toni Nadal); l'humilitat; i evidentment, el talent natural per la pràctica esportiva, i del tennis en particular.

Nadal es troba a tan sols cinc "Grand Slams" d'igualar la xifra record de quinze que ostenta el suís Federer en l'actualitat. Per aconseguir-ho haurà de millorar el seu rendiment en els tornejos amb superficie diferent a la terra batuda que tan bé se li dona, com demostren les sis victòries a París. Estic convençut que, si les lesions el respecten, ho aconseguirà ben aviat.

Nou horari i nou calendari escolar.

Ahir la Conselleria d'Educació va anunciar els nous horaris pel proper curs i el calendari d'inici i final de les classes, així com els diferents dies festius o de lliure disposició. Hi ha bastants canvis respecte al present curs, degut bàsicament a la supressió de la sisena hora a l'escola pública, i de la traumàtica experiència que ha suposat la "setmana blanca" per a molts pares i mares.

Finalment, i després d'algunes passes en fals per part de la Consellera Rigau, el nou curs començarà el dia 12 de setembre, deixant uns dies del tot necessaris per a la preparació del nou curs, i acabarà el 23 de juny. Això pel que fa als alumnes, ja que els mestres començarem l'1 de setembre i acabarem el 30 de juny. Els dies de lliure elecció passen a ser cinc, en comptes dels 8 d'aquest curs, i seran les escoles les que decidiran com volen distribuir aquest dies. Els podran concentrar, o repartir entre els tres trimestres.

Pel que fa a l'horari lectiu, les escoles poden organitzar-se l'horari dintre d'una franja marcada pel departament. De 9:00 del matí a 16:30 de la tarda, amb la possibilitat real de sortir mitja hora abans o després segons convingui. És a dir, que una escola X podria fer de 9:00 a 12:30 pel matí i de 15:00 a 16:30 per la tarda, i una altra de 9:00 a 12:00 i de 15:00 a 17:00. O fins i tot, una tercera, de 9:00 a 13:00 i de 15:00 a 16:00. En tot cas, sembla ser que hi ha un interès general per no allargar excessivament la jornada escolar dels infants, i intentar acabar les classes un mica abans de l'habitual.

En alguna ocasió ja he manifestat la meva opinió respecte a la sisena hora, i a les jornades escolars/laborals excessivament llargues que pateixen els infants. Fins i tot ara que han decidit (per motius econòmics) retallar la sisena hora a la pública (a la privada no la retallen perquè no l'han de pagar), trobo excessiva la jornada de cinc hores. Si per mi fos, la jornada escolar seria continuada, de 9:00 del matí a 13:00 del migdia, amb dues sessions de 45 minuts abans de l'esbarjo, una hora de joc i descans mental, i dues sessions més de 45 minuts abans d'acabar la jornada. I per la tarda es podrien organitzar extraescolars de caràcter lúdic i de moviment. Cal no confondre jornada escolar amb jornada laboral!

Estic convençut que els alumnes rendirien millor d'aquesta manera i podrien estar concentrats molt millor que no pas ara. Sempre he cregut que els infants no estan capacitats per mantenir la concentració durant molts minuts, i encara menys, durant vàries hores. I en els temps que corren (tot passa de pressa, tot es fa de pressa, es cerca el plaer immediat), encara menys. Millor poc temps i productiu, que no molt i improductiu, a més de generador de tensió, conflictes i coaccions vàries per mantenir l'ordre. Aquest fet l'evidencien molts mestres quan han d'intentar fer classe per les tardes. Si toca Mates, o Medi, o qualsevol d'aquests "tostons", la sessió pot esdevenir caòtica i insofrible.

Em pregunto si realment hi ha algun expert del ram de la pedagogia que sigui partidari d'aquesta crueltat envers els infants (i que hem patit tots nosaltres, encara que ni ens ho haguem plantejat mai, ni ens hagi quedat a la consciència la percepció de que resultés tan xungo), o si simplement es tracta de poder conciliar vida laboral i vida familiar, i no val la pena alçar la veu. De veritat que algú es pensa que calen tantes hores d'escola per aconseguir que els nens aprenguin el que aprenen? O el que nosaltres vam aprendre (jo recordo potser un 10-20% del que vaig fer)? Jo us puc ben assegurar que tinc alumnes que desconnecten cinc minuts després de començar una classe, i d'altres que podrien aprendre tot el temari d'un curs sencer en un mes, i s'avorreixen durant hores i hores seguides. Creieu que els alumnes que ho suspenen quasi tot, per sistema, cada any, faran un salt qualitatiu amb una hora més diària? I els que sempre treuen excel·lents deixaran de treure'ls si fan una hora menys? Pobrisons meus...

Justícia cega?

Ahir un jurat popular va absoldre un home que havia assassinat a un altre home que, presumptament, volia entrar a robar a la mansió de la seva família. "Els fets jutjats van succeir el 9 de desembre de 2006 quan Lluís Corominas va anar a la finca dels seus sogres al ser avisat d'uns intrusos. Un cop allà va veure un cotxe aparcat on hi havia dos presumptes lladres i va acabar disparant dos trets contra el vehicle. Una de les bales va acabar causant la mort al conductor."

Crec que aquesta sentència crea un perillós precedent de cara al futur. No estic a favor dels lladres que roben, però tampoc puc estar d'acord amb les victimes que es prenen la justícia per la seva mà i són capaces d'agafar una pistola i disparar contra presumptes delinqüents. Crec que aquest cas pot obrir la veda, i a partir d'ara tothom es pot sentir amb el dret de defensar les seves propietats i la seva integritat per la via directa. Comprar una pistola i disparar contra aquell qui s'apropi a casa teva amb intencions sospitoses no serà delicte a partir d'ara?

Això és justícia? Això sembla més aviat la llei de la selva on cadascú s'espabila per defensar el que és seu com pugui. Si tens la sort de disposar d'una pistola o una escopeta, et sentiràs més segur que no pas si només pots aconseguir un bat de beisbol o uns ganivets. Segurament a partir d'ara s'incrementarà la venda d'armes per protegir-se/defensar-se dels delinqüents. Si demà t'atraquen pel carrer i casualment portes la pistola al damunt i mates a l'agressor, com haurà estat en defensa pròpia, el jurat popular ho entendrà i t'absoldrà, no?

Un altre aspecte que no m'acaba de convencer d'això dels jurats populars és la composició dels mateixos. Quins criteris es segueixen a l'hora d'elegir les persones que han de jutjar la culpabilitat o inocència d'un/s tercer/s? Pot un racista, un xenòfob, un homòfob, un ultra-religiós, anar a parar a un jurat popular?  Quina proporció d'homes i de dones és justa i necessària? I de joves i vells? I de rics i pobres? De catalans o espanyols? De graduats i/o llicenciats? De ni-nis o pencaires? La nostra condició social, cultural, econòmica, etc., ens determina en certa manera els valors, la ideologia, les creences... no condiciona això la decisió que pot prendre una persona sense coneixements legals?

Sent una mica malpensat, qui ens diu que la victima (de família rica) no ha pogut comprar el vot favorable d'alguns membres del jurat? No crec que sigui gaire difícil arribar fins als membres del jurat i oferir importants sumes de diners sense que ningú se n'assebenti. No cal fer-ho amb tots. Només els vots necessaris. Si vaig sobrat de bitllets, pago i llestos. Si no tinc calers, la cosa es complica. No crec que sigui tan difícil fer arribar una oferta als membres del jurat. Si a més, coincideix el judici amb temps de crisi, la cosa encara resulta més fàcil. Ostres, ni que sigui per 50.000 euros, voleu dir que un membre del jurat a l'atur i amb moltes càrregues econòmiques no acceptaria? Total, si el mort era un lladre!

El "temazo" del dimecres. "Pepino"

Us deixo aquest temazo dels "Maniática", molt oportú en aquests dies que el pepino (cogombre) s'ha posat tan de moda: els pepinos d'Alemanya, el pepino que ens plantegem els Minyons per Festa Major, els tres pepinos que li vam fotre al Manchester a la final de la Champions...

Article interessant. "Massa funcionaris?"

Navegant per la xarxa m'he trobat aquest interessant article d'un catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra. Val la pena llegir-lo per aclarir alguns prejudicis existents amb els cossos de funcionaris.

VICENÇ NAVARRO

Existe una visión bastante generalizada en los foros conservadores y liberales (y también en algunos foros de izquierdas) de que el sector público en España está sobredimensionado. Es decir, se considera que la Administración Pública es demasiado grande, percepción que se ha incrementado a raíz del aumento del gasto público invertido (por parte de las CCAA y de los municipios) en crear ocupación en los servicios públicos como parte de la respuesta del Estado español a la crisis actual. Así, en los últimos días, han aparecido dos artículos, uno en El País, en la edición de Cataluña (titulado “Funcionarios”, 17-06-09), y otro en El Periódico (titulado “La cifra de funcionarios se acerca a la de empresarios”, 15-06-09), que señalaban la alarma de que el número de lo que tales artículos definen como funcionarios es casi idéntico al número de empresarios y autónomos en España. Estos artículos son representativos de una percepción bastante generalizada que requiere una corrección.

Tales tesis, y la evidencia que utilizan para apoyarlas, son erróneas. En primer lugar, lo que se define en aquellos artículos como funcionarios no lo son. Las cifras que tales artículos citan corresponden al número de personas que trabajan en los servicios públicos (tanto del Gobierno central y autonómico como del municipal), incluyendo los servicios públicos del Estado del bienestar (tales como sanidad, educación, servicios sociales, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, vivienda social) y los servicios generales (como correos, transportes públicos y servicios de seguridad, entre otros). Estos empleados tienen varios tipos de contratos, siendo el funcionarial la minoría (un 28%). Es lógico que el número de personas que trabajan en el sector público sea mayor que el número de empresarios y autónomos. Ello ocurre en todos los países de la UE-15 (el grupo de países que tiene semejante nivel de desarrollo al nuestro). En realidad, España es el país europeo donde esta relación empresarios y autónomos versus empleados del sector público favorece más al primer grupo.

Así, mientras que en España (2008) el porcentaje de personas adultas que son empresarios y autónomos es mayor (10,64%) que el promedio de la UE-15 (9,78%), el porcentaje de personas adultas que trabajan para el sector público es sólo el 9%, uno de los más bajos de la UE-15 (cuyo promedio es el 16%). En los países escandinavos es el 26% para Dinamarca, el 22% para Suecia y el 19% para Finlandia, estando estos entre los países cuya economía es más eficiente y emprendedora en la OCDE, tal como señala el último informe sobre competitividad y eficiencia económica de esa organización, publicado por el prestigioso Economic Policy Institute de Washington. Una situación semejante ocurre, por cierto, en Cataluña, donde el número de empleados en el sector público es incluso menor. En contra de lo que dicen aquellos artículos, el problema que tenemos en España es el opuesto al que tales reportajes denuncian: el sector público está subdesarrollado en lugar de sobredimensionado.

La mayor causa del subdesarrollo del sector público es la falta de ingresos al Estado, consecuencia de la limitada carga fiscal, una de las más bajas de la UE. Es sorprendente que ello sea motivo de orgullo por parte de dirigentes del Gobierno socialista español. Una de las causas de esta subfinanciación del Estado español (sea central, autonómica o municipal) es el enorme fraude fiscal que, según los propios técnicos haciendistas de la Agencia Tributaria del Ministerio de Economía y Hacienda del Gobierno español, alcanza la cifra de 88.617 millones de euros, fraude realizado a la Agencia Tributaria del Estado español (58.676 millones) y a la Seguridad Social (29.941 millones).

Para hacernos una idea de lo que estas cifras significan, tenemos que saber que España se gasta 58.000 millones de euros menos de lo que debiera gastarse en su Estado del bienestar, para alcanzar la cifra del gasto público social per cápita que nos merecemos por el nivel de desarrollo económico que tenemos. La mayoría de este fraude procede del mundo empresarial y financiero; según las declaraciones de la renta, los empresarios en España ingresan unos 6.000 euros menos que los asalariados. Ningún otro país de la UE se encuentra en esta situación. Por cierto, el Estado español es el que se gasta menos de la UE-15, el 0,06% del PIB, en recoger impuestos (tax collection), cinco veces menos que Suecia (0,32%).

Esta actitud está dañando la calidad de vida de las clases populares de España y de sus CCAA. Estas últimas tienen la responsabilidad de gestionar sus estados del bienestar con unos fondos que son claramente insuficientes. La cifra que el Estado ha citado para cubrir sus déficits (9.000 millones de euros) es, a todas luces, insuficiente. Mientras, continúa la filosofía de no aumentar los impuestos (excepto en tabaco e hidrocarburos). Esta situación, si continúa, es potencialmente inestable políticamente. Es bien conocida la situación de que, a mayor desigualdad, mayor criminalidad y mayor descohesión social. España, que es después de EEUU el país con mayores desigualdades de renta en la OCDE, es también el que se gasta más en policía y seguridad, siendo, después de EEUU, el país que tiene un porcentaje mayor de tal gasto (2,1% del PIB y EEUU 2,2%). En contraste, Noruega con un 0,9%; Suecia con un 1,3%; y Dinamarca con un 0,9%, son los países que tienen menos gasto en policía y seguridad, y tienen menos desigualdades.

España debiera corregir las excesivas desigualdades sociales mediante políticas fiscales progresivas, con incremento notable de su Estado del bienestar, escasamente desarrollado. Esto implicaría una mayor carga fiscal sobre los sectores más pudientes de la población, con corrección del enorme fraude fiscal, incrementándose así la protección social, que permitiría una reducción de la excesiva protección policial. No hay duda de que España requiere una reforma de la Administración Pública, pero no en el sentido de reducir el excesivamente bajo empleo en su sector público.

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y director del Observatorio Social de España.