Benvinguts, Castellers de Solsona.

Avui el món casteller està d'enhorabona. Aquesta tarda a Solsona s'amplia la nòmina de colles castelleres, amb l'estrena-bateig dels Castellers de Solsona, que estaran acompanyats en la seva primera actuació oficial per les colles veïnes (i padrins) dels Margeners de Guissona i els Salats de Súria.

És una gran notícia pel món casteller que apareguin  noves colles, i en indrets allunyats del nucli tradicional dels castells. Les darreres colles que han anat sorgint no són precisament de la zona tradicional (Guissona, Súria, Solsona) i aquest fet demostra que els castells són una activitat cada cop més arrelada al nostre país i que atreu fins i tot a llocs on no hi havia hagut cap mena de tradició.

Més important que el premi del Patrimoni Immaterial de la Humanitat és el fet que els castells siguin una tradició viva i en creixement, i que s'estigui extenent per molts indrets dels Països Catalans on fins ara no havia hagut cap interès per aquesta activitat.

Molta sort als Castellers de Solsona, i ens veiem aviat a plaça!!!

Arrenca el Sónar.

Un any més ja tenim aquí el festival de músiques avançades, el Sónar. A mi aquest festival no em crida especialment l'atenció, ja que la música electrònica mai m'ha interessat gaire. Més aviat molt poc, per no dir gens. Les xifres d'assistència al festival no paren de créixer any rere any, i fins i tot, s'ha internacionalitzat la marca Sónar i han nascut nous festivals Sónar a ciutats com Buenos Aires, Sao Paolo...

Quina és la clau de l'èxit d'aquest festival? Per una banda, l'emplaçament. Barcelona és un focus de turisme de primer ordre, i al festival acudeixen milers de turistes que aprofiten la seva visita a la ciutat per anar de festa als concerts programats. També n'hi ha que aprofiten l'assistència al festival per visitar la ciutat. Un altre aspecte destacable del festival és la gran quantitat de drogues que s'arriben a consumir al llarg de les jornades que dura. De fet, aquest és un dels principals al·licients per a molts dels assistents al festival. Segurament, si prohibissin i controlessin el consum de drogues al festival, no hi hauria ni la meitat de gent que normalment hi va. Jo em pregunto si pot arribar a ser compatible la festa amb música electrònica i no drogar-se.

Haig de suposar que la majoria dels assistents al festival són estrangers. Com si no s'ho fan els locals per fer front als 165 euros que costa l'abonament, més els cubates, o les birres, o l'aigüeta (que barato no deu ser a les barres del festival)? A més dels 50 o 100 euros que se'n poden anar en drogues... Vaja, entre "pitos i flautes", uns 300 euros pel cap baix, per un parell de dies de festa... No està malament, tenint en compte que diuen que hi ha crisi. 

A més, algú sap qui collons ha de tocar en aquest festival? Aphex Twin, Underwolrd, Ritxi Sacamoto... total, mentres hi hagi drogues, que més dóna qui collons toqui, no? Si al final, tots sonen si fa no fa igual... xumba-xumba i si foten canya millor. Segur que els "Pastis i Buenri" triomfarien punxant la seva merda allà a les 5 de la matinada. A aquelles hores, quan les drogues ja han fet efecte, la gran majoria de l'audiència ballaria, fins i tot, amb el King Africa o el Giorgi Dann.

M'agradaria saber quants calés dels contribuents destina l'Ajuntament de Barcelona, o el departament de cultura de la Generalitat per subvencionar aquest festival. Si per mi fos, ni un duro els donava.

Els fets del 15-J.

Ahir un bon grapat d'Indignats, més un bon grapat de fotògrafs i periodistes, i uns quants policies de paisà (al final ja no saps quin és el grup més nombrós) es van concentrar a les portes del Parc de la Ciutadella on es troba el Parlament de Catalunya per esbroncar i escridassar als polítics (representants del poble) que s'hi apropaven a fer la seva feina. Els manifestants no feien distincions a l'hora de mostrar la seva repulsa, i tant socialistes, com convergents o ecosocialistes, van haver de suportar les persecucions, crítiques i alguna que altra vexació.

Al cap i a la fi, poca cosa. Una jaqueta pintada pel darrera que passada per la tintoreria quedarà com nova, i alguns polítics una mica espantadets per la protesta. No va passar res d'extraordinari, com ara que apallissessin a algú (bé, potser la policia a algun manifestant), o que pengessin a algun polític d'un arbre o el fessin passar per la guillotina com es feia en temps de la revolució francesa (sí, sí, allò que s'estudia a les escoles i que es presenta com a revolució positiva per la humanitat).

Està clar que hi ha uns quants que voldrien relacionar al moviment dels Indignats amb els "antisistema", o "okupes" en general. Com aquells que només volen gresca, fumar porros i beure xibeques. I quants més merders hi hagi, millor. És a dir, com pitjor millor. Per aquest motiu, si es pot escalfar l'ambient fins arribar a les càrregues policials, millor que millor. Les imatges de càrregues i de manifestants responent amb ampolles de plàstic i boles de paper de plata, sempre són molt impactants i faciliten que l'opinió pública acabi pensant que són tots uns gamberros i uns "liantes".

Trobo perfecte que hi hagi gent Indignada amb ganes de fer saber de la seva indignació als que dirigeixen el "cotarro". Sense violència, evidentment, però alt i clar. Cal que sàpiguen que ells tenen gran part de responsabilitat en el problema, i que no tothom es conforma amb votar-los un cop cada quatre anys i deixar-los fer el que vulguin sense cap més conseqüència. Que se senten intimidats? També se senten intimidats pels seus caps molts treballadors mileuristes (o menys de mileuristes) i no deixen d'anar a la feina.

Quina llàstima que Madrid ens quedi tan lluny d'on vivim, perquè m'hagués agradat més veure les escenes viscudes ahir davant del Parlament de Catalunya al davant del Congrés dels Diputats. Allà n'hi ha molts més que es mereixen els crits i les esbroncades, i alguna cosa més...

El "temazo" del dimecres. Sangtraït.

Ahir va fer vint anys del concert del "Rock català" al Palau Sant Jordi, que va aplegar a més de 22 mil persones, en el que va representar el record absolut d'espectadors en un concert en un recinte tancat. Van tocar els quatre grups més de moda en aquella època de l'escena pop-rock en català, gràcies a la iniciativa (i l'interès econòmic suposo) dels managers de cada una d'aquestes bandes.

Us deixo amb un dels temes que va interpretar la meva banda favorita aleshores, els Sangtraït, els més heavies i més canyeros dels quatre. En aquells temps tothom tenia els seus favorits i els que no podia ni veure. Per mi els Sopa de cabra eren el grup del cumbaies xiruqueros, Els Pets venien a ser els Hombres G catalans, i Sau era el grup de les nenes i els mariques. Sangtraït representava els més alternatius i entesos en música.

Com ja sabreu, avui en dia solament s'han mantingut en escena Els Pets, tot i que els les altres bandes es van anar disperant en diferents grups amb poc èxit comercial. Els Sopa van dividir-se entre els "Kabul Babà", i el seu lider en solitari. Sau va passar a ser "Pep Sala i la banda del mar" després de la mort del seu cantant Carles Sabater, i els Sangtraït ho van deixar córrer i ara el cantant i el bateria s'arrosseguen pels escenaris del país sota el nom de "Los guardianes del puente". Veure per creure...

El Cavall Bernat quinze anys després.

Qui m'ho havia de dir, que algun dia tornaria a escalar aquesta mítica roca de Sant Llorenç del Munt. La primera i única vegada que ho havia fet jo devia tenir al voltant de vint anys, i d'això ja en fa quinze... Recordo, fins i tot, que aquell primer cop vaig anar acompanyat del Franc Puig i la Núria nosequé. Al primer m'uneix una amistat de gairebé dues dècades. Amb la segona mai ens va unir una gran amistat, però és d'aquelles amb qui et reconeixes pels llocs i que fins i tot, de tant en tant, arribes a creuar unes paraules.

Avui m'ha acompanyat a l'excursió en Jordi, company mestre a l'escola on treballo, i qui sap quina serà la nostra relació d'aquí quinze anys. El més probable és que sigui inexistent o de molt baixa intensitat, tenint en compte que el Jordi és lleidatà i que l'any vinent tots dos canviarem d'escola amb tota probabilitat... L'experiència viscuda avui però, quedarà per molts anys a la memòria (i en la foto que he fet amb el mòbil).

Feia molts anys que no escalava. Gairebé tants com els anys que feia de la primera i última ascensió al Cavall Bernat. Mai he estat un amant de l'escalada, però "una vez cada quince años, no hace daño". No sé si seré capaç de tornar a escalar aquesta roca d'aquí quinze anys. No ho descarto, tot i que ho veig difícil. Quina fila faré als 50? Espero no haver perdut tant la forma com per no ser capaç de pujar aquesta roca, en teoria accessible amb unes condicions físiques "normaletes". Com a mínim espero poder explicar-ho en aquest blog, que seria mèrit doble.

Data negra per la Catalunya catalana, anti-racista i progressista.

El passat dissabte es van constituir la majoria d'alcaldies catalanes, a excepció d'un parell o tres de ciutats on encara s'han de resoldre els recursos presentats per algunes candidatures pel recompte de vots. Una de les ciutats que ha patit un canvi de poder més significatiu ha estat Badalona, on els neofeixistes del PP liderats per l'ultra García Albiol, amb el seu discurs xenòfob i populista, han aconseguit arrabassar l'alcaldia als socialistes, després de molts anys d'aquests a la poltrona.

Com a català, catalanista, independentista, progessista, anti-racista i ateu que soc, m'ha sentat com una patada als collons l'arribada a l'alcaldia de la tercera ciutat en nombre d'habitants del nostre país, d'aquest impresentable i obscur personatge. El recordo repartint mastegots en un acte pepero contra uns manifestants anti-peperos, com si d'un porter de discoteca qualsevol es tractés. La seva fila "pijo-espanyolista" em fa venir basques, i no arribo a comprendre com és possible que hagi arribat a convèncer a tants ciutadans badalonins amb el seu discurs anti-immigrants tan xenòfob i populista.

Espero que l'arribada al poder d'aquest personatge serveixi, com a mínim, perquè a molts pobles i ciutats del país els seus governants obrin els ulls davant dels problemes reals de convivència entre la ciutadania, conflictes reals de cohabitació i compartiment de l'espai públic, l'augment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana, i d'altres problemes als que s'ha girat l'esquena com si en realitat no hi fossin.

Fins fa poc, una de les coses que em feien sentir més orgullós de viure a Catalunya, era la insignificant presència de PePeros, ni racistes, als òrgans de poder, i els baixos percentatges de vots que acostumaven a tenir en tots i cadascun dels processos electorals aquí a Catalunya. Espero que la tendència alcista actual no vagi a més, i que quedi clar que els més reaccionaris, fatxes i conservadors són minoria al nostre país.

Gimnàstica a l'Índia.

Aquesta entrada va dirigida a tots els mestres d'Educació Física del país. He trobat a la xarxa aquesta espectacular especialitat gimnàstica de l'Índia que combina elements acrobàtics, d'equilibri, força i resistència. La de coses que es poden arribar a fer amb un pal plantat en posició vertical! Només fa patir una mica quan els gimnastes es deixen caure des de dalt de tot i abans d'arribar al terra s'agafen al pal creuant les cames a la barra, molt a prop de l'entrecuix... Em passaré pel Decathlon a veure si tenen pals d'aquests en venda.