El "temazo" del dimecres. La Trinca - "Puja a l'avio"

Escric aquestes ratlles des de l'hotel de Jakarta on faré nit abans d'agafar un avio (el quart en poc mes de 34 hores) per anar cap a Semarang, al centre-nord de l'illa de Java. Mentres escric em venen una mena de marejos pel cansanci acumulat i per les hores d'avio que et deixen molt tocat. He sortit de casa a les 15 h. de la tarda, i no he arribat a la porta de l'hotel fins les 21:00 aprox. hora indonèsia. Espero poder descansar be aquest vespre i recuperar energies pel que resta del viatge.

Us deixo aquest tema de La Trinca, molt adient per l'ocasio. Malauradament, enguany els de Turkish Airlines no m'han deixat fora de cap avio (de moment), així que les possibilitats que l'any vinent pugui viatjar per la patilla disminueixen. Creuarem els dits per veure si a la tornada em reserven alguna putadeta que em beneficii en el futur.

(disculpareu les faltes d'ortografia, però en els teclats indonesis, els accents i d'altres signes de puntuació no existeixen).

Avui començo l'aventura en solitari per l'illa de Java.

Aquesta tarda si tot va bé, agafaré un avió a l'aeroport del Prat amb destinació Jakarta, i m'estaré fins a finals d'aquest mes voltant per l'illa de Java en solitari (suposo). La meva intenció és marxar l'endemà mateix de l'arribada a Semarang, al centre de l'illa, i des d'allà començar una ruta en moto (llogada) pel centre-est de l'illa, visitant algunes ciutats amb edificis religiosos, camps d'arròs, sucre o cafè, i alguna zona volcànica amb volcans encara actius.

Serà la primera ocasió en que me'n vaig sol de viatge en les vacances d'estiu, i no us negaré que me'n vaig amb un petit nus a l'estómac per les incògnites que m'envaeixen. Per no avorrir-me massa, m'emporto un miniportàtil per tal d'anar escrivint el meu dia a dia per l'illa, així com un llibre de lectura, i l'mp3 per relaxar-me amb una mica de música.

Alguns dels principals objectius del viatge seran les sessions de massatges (sense final feliz en principi), l'adquisició de la nova samarreta del Barça per menys de 10 euros, la pràctica de l'anglès, fer algunes bones fotos, i gaudir molt dels desplaçaments en moto (si aconsegueixo llogar-ne una). Ja us explicaré si vaig assolint els objectius.

A-LE-LU-IA!!! Lloem a Àlex Fàbregas.

En les darreres hores, la majoria dels mitjans de comunicació nazionals s'han fet ressó de les declaracions del jugador de l'equip espanyol d'hoquei herba, el català Àlex Fàbregas, al diari digital de l'Ara, on afirma no sentir res d'especial quan llueix la samarreta amb els colors groc i vermell de la bandera espanyola en els partits internacionals. També afirma que l'himne que a ell li emociona és el català, els segadors, i que l'espanyol ni fu ni fa.

Aquestes declaracions tan esperades i desitjades entre molts catalans (segurament molts d'altres catalans s'hauran sentit ofesos), han aixecat una autèntica polseguera i un encès debat a les xarxes socials on uns quants critíquen, insulten i fins i tot, amenacen de mort al jugador barceloní, mentres d'altres lloen la seva integritat i sinceritat, i li agraeixen que hagi fet públic el seu sentiment identitari únicament i estricta català.

Crec que és molt positiu que els espanyols sàpiguen que hi ha molts esportistes catalans que competeixen per Ejpañia perquè no tenen cap altre remei, i per la seva il·lusió per poder competir en competicions internacionals (olimpíades, mundials, europeus...). I que si l'estat espanyol els donés l'oportunitat de triar, no dubtarien per triar de defensar els colors de la senyera, i representar al poble català (el seu encara que a molts els faci molta ràbia acceptar-ho).

Estaria molt bé, que a partir d'ara hi haguessin altres exemples com el de l'Àlex, i més esportistes catalans s'atrevissin a mostrar els seus sentiments nacionals lliurement. Potser d'aquesta manera les autoritats esportives i polítiques espanyoles se n'adonarien (si no ho saben ja), i molts espanyols amb la bena als ulls, que hi ha molts catalans que ni ens sentim orgullosos de ser espanyols, ni se'ns posa la pell de gallina a l'escoltar l'himne espanyol, ni al veure la bandera roig-i-gualda.

Potser el dia que els esportistes catalans apareguin amb més asiduïtat als mitjans expressant els seus sentiments reals, ens aproparem una mica més cap a l'alliberament com a nació. Però, malauradament, com diem els catalans, una flor no fa estiu.

Gràcies Àlex! Esportistes terrassencs que competiu per Ejpañia, preneu exemple!!!

Le Gran C - una bona estona al Teatre Grec de Barcelona.

Companyia XY - Le Gran C.

Aquest dissabte i diumenge ha estat actuant a Barcelona l'amic Tomàs Cardús amb la seva companyia francesa de circ, presentant l'espectacle "Le gran C" al festival grec. Jo tenia la intenció de veure'l el dissabte, però la pluja va fer que se suspengués l'espectacle quan tan sols es portaven vint minuts de funció. Així que ahir vaig tornar al teatre per veure l'espectacle complert, i afortunadament, aquest cop no hi van haver incidències climatològiques, més enllà d'una xafogor destacable.

Em va agradar força l'espectacle, sobretot pel seu dinamisme. El fet que una quinzena d'artistes apareguin en escena, possibilita que sempre hi hagi algun "numeret", i que hi hagi pocs temps morts o pauses d'aquelles que posen a prova la paciència d'un. Mentres uns estan en ple exercici, uns altres tenen temps d'agafar aire, i així successivament. Tot i que l'inici de la funció és lent i més aviat  poètic, amb escassa dificultat tècnica, a mesura que avança l'espectacle i que els artistes agafen el to físic, va augmentant el ritme i el grau de dificultat de les accions, amb figures i acrobàcies de molt mèrit, amb grans dosis d'emoció i els ais i uis corresponents de l'audiència.

Des del primer moment te n'adones de la gran influència del Tomàs en la concepció de l'espectacle, amb les construccions castelleres (pilars, un tres amb l'agulla, pilars per sota, a la veracreu, pilars de 3 invertits amb el més gran d'anxeneta i el més petit a sota...), i els jocs d'equilibri amb el corró de fusta, tan utilitzat en els assaigs de canalla o dels pilaners a la nostra colla. Suposo que també devia tenir ell la idea de dedicar al públic la cançó de Lluís Llach l"'Estaca" que van cantar a capel·la com a agraïment als aplaudiments del públic al final de la funció.

També apareixen en escena algunes referències al rugbi, un esport molt arrelat a França, amb simulacions de "melés" i l'enlairament de persones com en la recepció d'un fora de banda, o l'acumulació de gent uns sobre dels altres com si es tractés d'una "pila de greix" per rescatar la pilota ovalada.

I a aquests exercicis s'hi sumen un munt d'acrobàcies aèries, equilibris de tota mena, i coreografies diverses per l'escenari. En total, són uns 70 minuts d'espectacle molt distrets i intensos. L'enhorabona Tomàs i companyia!

El sistema educatiu s'arreglaria tancant totes les escoles.

Roger Schank. Diari Ara.

Comparteixo en gran mesura les opinions d'aquest senyor, i m'ha semblat una entrevista força interessant.

(Entrevista de Dani Sánchez Ugart pel diari Ara)

Primer es va dedicar a ensenyar als ordinadors a entendre anglès i això li va servir per entendre com funcionen les estructures d'aprenentatge. A partir d'aquí, i després de veure que els seus fills s'ho passaven malament i a l'escola no aprenien, Roger Schank (Florida, 1946), catedràtic a Yale i guru de psicologia cognitiva, va decidir investigar en el camp de l'ensenyament a humans. Les seves idees són radicals. Desterraria la pràctica i ho basaria tot en l'experiència amb programes d'ordinador, encara que calgués tancar totes les escoles. Ho aplica a La Salle de Barcelona, on fa màsters.

Com es passa de la intel·ligència artificial a fer una teoria de l'educació?

Quan els meus fills van començar a anar a escola, als anys 80, vaig adonar-me que eren infeliços i que el que els explicaven no tenia cap sentit. Aleshores em vaig proposar crear jocs d'ordinador que els ensenyessin a pensar i vaig acabar descobrint una veritat molt lletja: les editorials no volien competència i controlaven el sistema educatiu. Per això vaig adonar-me que necessitava finançament per avançar en l' e-learning . El problema és que aquests diners arribaven de l'exèrcit, per fer simuladors de vol, o de corporacions, però no per aplicar-ho a les escoles.

I 30 anys després, en què hem avançat?

En ben poca cosa. Tenim l'oportunitat de canviar l'educació creant grans experiències online i, desafortunadament, estem copiant el model dels llibres de text a l'ordinador. Hem fet el mateix que va fer Hollywood quan es va inventar el cinema. Ells van gravar les obres de teatre, i ara nosaltres estem gravant les classes. I, tal com estan plantejades, les classes ja són prou dolentes perquè ara, a sobre, ens en facin veure una pel·lícula.

Què falla en aquestes classes?

La manera d'aprendre és fent coses, per això cal tenir experiències simulades de tot. Jo suggereixo fer simuladors per aprendre qualsevol cosa. Milers de jocs que ensenyen a raonar sobre tots els temes. Les escoles copien el model de l'Església: han convertit l'ensenyament teòric i la memorització en un nou déu i això és una absurditat. Tu has estudiat àlgebra i estic segur que no en saps un borrall. Perquè passa això? Doncs perquè és inútil i mai no ho has fet servir! I això és només un exemple. Les escoles no ensenyen el que és realment important. Cal que els nens aprenguin a pensar i que es formin en el que els interessa. Si tens set anys i t'interessa el món espacial, hauries de poder fabricar un coet amb l'ajuda d'un joc d'ordinador i, si en tens 17, potser obrir el teu propi negoci, però tot amb situacions reals. Deixar de banda tot el currículum actual. Adonar-nos que l'àlgebra o el llatí no serveixen per a res. Oblidar la teoria i passar a la pràctica.

¿Però els nens poden decidir què els interessa i deixar de banda assignatures?

Cal que decideixin. Que diguin: "Sona divertit!" Vull que tinguin un miler d'opcions i escullin les que més els agradin. Tu no podràs decidir per ells encara que vulguis. Si tens un fill de dos anys i el portes al zoo i li dius "Mira que bonic l'elefant" i ell agafa una pedra, vol dir que li interessa més la pedra. Potser serà geòleg. Per exemple, al meu fill li agradaven els trens i un dia, quan tenia 10 anys, el vaig portar al metro de París, li vaig donar un bitllet i un mapa i li vaig dir: "Vés". ¿Saps què em va dir quan ens vam retrobar? "¿Com és que m'has estat amagant això tot aquest temps?" Doncs es va acabar dedicant al món dels trens, té una feina que li agrada i el seu somni és ser president del metro de Nova York.

¿Però si oblidem la teoria, com avançarà el coneixement?

Als professors els encanta dir que la teoria és important, però no és veritat. ¿Tu creus que necessites conèixer la teoria de l'aerodinàmica per dissenyar un avió? No. El que cal és fer proves i millorar. És molt curiós, perquè a Europa t'ho pregunten, això, i als Estats Units no.

¿I què impedeix que el seu mètode es porti a la pràctica?

Els professors són els meus enemics, perquè els encanta estar-se en una classe i recitar lliçons. Però els principals són els editors, que no volen perdre el seu negoci, i els governs, que no s'atreveixen a fer canvis. Una vegada vaig ser entrevistat per un representant del rei d'Espanya i li vaig dir que per arreglar el sistema s'haurien de tancat totes les escoles. Però, esclar, després què fan els governs amb els edificis, els professors i els nens durant el dia? Són dubtes legítims, però no ens ha de fer perdre de vista que cal un canvi de model urgent.

Esportistes catalans als Jocs Olímpics de Londres.

Publica el diari Ara en la seva edició digital d'avui mateix, que els catalans suposen el 48% dels jugadors de les 7 seleccions (esports d'equip) classificades per Londres. Vaja, que si algú encara es pensa que Catalunya no seria una nació competitiva esportivament parlant, és que no en té ni puta idea, o que prefereix que la gent s'ho pensi això, per tal de no debilitar a la selecció espanyola. Pel que fa al general de la delegació espanyola, els esportistes catalans representen un 30% del total. Tenint en compte que els catalans representem al voltant d'un 15% de tota la població de l'estat espanyol, no està gens malament el nivell esportiu català.

Que faria l'equip de basquet ejpañiol si li traiessin als germans Gasol (Marc i Pau), a Navarro, a Serge Ibaka, Victor Sada, i Rudy Fernández? (50%)

I el d'handbol sense Victor Tomàs, Albert Rocas, Cristian Ugalde, Joan Cañellas i Viran Morros? (36%)

I el d'hoquei herba sense Àlex Fabregas, els germans Alegre (David i Ramon), Edi Tubau, Marc Sallès, Miquel Delás, Pol Amat, Pau Quemada, Roc Oliva, Santi Freixa, Sergi Enrique, Xavier Lleonart, Quico Cortès, Carles Ballbé, i Manel Terraza? (94%)

I el de futbol sense Boitia, Tello, Alba, Romeu i Montoya? (28%)

I el de waterpolo sense l'Albert Español, Blai Mallarach, Daniel López, David Martin, Felipe Perrone, Iñaki Aguilar, Javier García, Marc Minguell, Ivan Pérez, i Xavier Vallès? (77%)

I el waterpolo femení sense l'Ana Copado, Anna Espar, Jennifer Pareja, Laura Ester, Carmen García, Marta Bach, Matilde Ortíz, Ona Messeguer, i Roser Tarragó? (70%)

Sincerament, preferiria que els Jocs Olímpics, tal i com estan concebuts avui en dia, desapareguessin. El negoci està molt per sobre de l'esperit olímpic dels orígens, i les diferències econòmiques entre les diferents delegacions (països) queden paleses en el repartiment de medalles final. Com més calés, més fàcil guanyar medalles. Com millors sistemes de dopatge, més medalles. Com més professionalització dels esportistes, més medalles. Com més al límit (físic i psicològic) es posa als atletes, més medalles.

En tot cas, com que sé que els jocs no només no desapareixeran, sinó que augmentarà el negoci i l'explotació dels esportistes, com a mínim que en el futur puguem veure als explotats i remunerats esportistes catalans competint per Catalunya. Si més no, ens evitaríem unes quantes ulceres veient als esportistes catalans celebrant les victòries amb les banderes de l'enemic al darrera, i els càntics i cançons patrioteres dels aficionats i companys d'equip de costum. 

Espectacle NBA a Barcelona i humiliació espanyola.

Els passats diumenge i dimarts vaig tenir l'oportunitat de veure jugar a l'equip de basquet nordamericà, amb totes les seves figures de l'NBA, al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb motiu d'uns partits amistosos de preparació de cara als jocs olímpics de Londres que s'inauguren avui mateix. Els rivals dels nordamericans van ser l'Argentina diumenge, i Ejpañia dimarts. A l'equip ianqui hi ha figures de l'NBA com Lebron James, Kobe Bryant, Kevin Duran, Chris Paul...

El dimarts, els nordamericans van sortir una mica relaxats a la pista i van haver de posar-se les piles a última hora perquè no se'ls escapés la victòria contra una Argentina extramotivada i que va anar de menys a més, en part per l'encert en el llançament i per la relaxació nordamericana. Els jugadors argentins es van prendre el matx com si es tractés d'un partit oficial i no es van estar de fer servir qualsevol estratègia per endur-se la victòria. Tanmateix, els nordamericans no van posar-se nerviosos amb les provocacions argentines i van acabar emportant-se el gat a l'aigua.

Pel que fa al partit del dimarts, he de dir que vaig anar al Palau predisposat a animar al conjunt nordamericà, tot i que tampoc es pot dir que els nordamericans siguin sant de la meva devoció. El que tenia clar, era que volia veure perdre a Ejpañia i no haver de sofrir les celebracions i els càntics patrioters dels espanyols. Tanmateix, vaig haver de suportar algun "yo soy ejpañiol ejpañiol ejpañiol", però que vaig poder contrarestar amb cada triple i cada esmaixada nordamericana, aixecant-me de la cadira i celebrant-ho ostensiblement.

M'hagués agradat manifestar-me politicament (ja que el fet que Ejpañia jugui al Sant Jordi també és política) de manera molt més radical, però em vaig haver de contenir. M'hauria agradat veure moltes estelades al Palau, perquè els estrangers que hi havia i els espectadors televisius sapiguessin on s'estava jugant el partit. També m'hagués agradat sentir una escridassada al Pau Gasol, el proper banderer dels esportistes espanyols a Londres. I fins i tot algun acte d'insubmissió quan sonava l'himne de la colònia (jo vaig tapar-me les orelles per evitar al màxim possible haver-lo de sentir). 

Se'm va fer estrany veure a la colla castellera dels Castellers de Vilafranca a la mitja part fent castells al mig de la pista. No sé per què es van decidir a actuar en un acte tan patriòticament espanyol com aquell. Només ho podria entendre per necessitats econòmiques greus, però tractant-se de la colla amb més recursos econòmics i amb més influències entre el sector empresarial, se'm fa difícil entendre que coi hi feien allà. No els vaig xiular, però tampoc aplaudir.