La cobdícia segons Tortell Poltrona.

És una llàstima que els del Procés Constituent no tinguin tants calés com els bancs com per passar una i altra vegada els seus missatges per la tele. Interessantíssimes reflexions del pallasso Tortell Poltrona al voltant dels valors de la nostra societat, i dels seus propis.

Diferències entre diaris d'esquerres i de dretes segons Polònia.

Magnífic gag del Polònia d'ahir donant canya als mitjans escrits d'aquest país, i del país veí sobretot. Potser és cert que tenim la premsa que ens mereixem... Afortunadament, hi ha honroses excepcions.

David Carabén: “Ens calia sortir de la zona de confort”

Fa un parell o tres de dies, en David Carabén, líder de la banda de pop-rock catalana Mishima, va fer aquestes declaracions aparegudes en diversos mitjans de comunicació, en la presentació del darrer disc de la banda, "L'Ànsia que cura".

Si avui comento les declaracions d'aquest artista, no és en cap cas perquè m'interessi la seva música, si no per la coincidència amb el títol de la darrera encíclica de l'antic cap de colla dels Minyons.

Passat el temps, comprenc molt millor el sentit real del missatge. Ja que els Minyons ens trobem a la "zona de confort", el millor és sortir-ne, no? Literalment. Veig que alguns dels principals defensors d'aquestes tesis li han seguit l'exemple. Per què alguns només es recorden del compromís quan manen?

De fet, he de reconèixer que jo també estic vivint un incici de temporada un xic a la "zona de confort", sobretot entre setmana, que em fa una mandra... Eh! però a partir de ja a tope!!!

El "temazo" del dimecres. Koma - "Mi jefe"

Dins del disc "El infarto" publicat l'any 1997 per la banda pamplonesa Koma, hi trobem el tema "Mi jefe", que avui que ja s'ha aprovat el Decret de plantilles que afecta al cos de docents interins de la funció pública, em ve molt de gust escoltar i que tots vosaltres en gaudiu també. Dedicada especialment a tots els directors d'escola pública amb ànsies de poder que creuen que la seva opinió és la més bona i la més correcta.

La Rigau aprova el Decret de plantilles.

Una més. Un nou Decret que la Rigau ens imposa malgrat la contestació molt majoritària dels docents. Avui el govern de la Generalitat ha aprovat el Decret de definició de perfil i provisió de llocs de treball docents, que entrarà en vigor a partir del curs 2014-2015. Aquest Decret dóna més capacitat de decisió als directors dels centres educatius públics a l'hora de confeccionar la plantilla de docents del centre, és a dir, obre les portes a l'arbitrarietat, l'opacitat, l'endollisme, la submissió, la coacció, la repressió, la corrupció, l'amiguisme, la precarietat, la competitivitat, el nepotisme, la censura i l'autocensura, etc., etc.

El cert és que m'envaeixen sentiments contradictoris, doncs per una banda m'indigna que l'educació pública s'assembli cada cop més a la privada (en tot allò negatiu que representa aquesta) amb Decrets com aquest de plantilles, però per altra banda, estic convençut que en un procés de selecció just i transparent, tindria un bon grapat d'arguments (curriculars) per ser elegit. 

Tanmateix, prefereixo l'objectivitat amb riscos de l'actual sistema d'assignació de places docents, que no pas la subjectivitat futura, que possibilita molts més perills i injustícies que no pas ara. I si no, temps al temps. Per si de cas, ja estic pensant en comprar-me un nou xandall més "fashion", tallar-me el cabell com un presentador de telenoticies, i presentar els meus respectes a tots els directors de centres educatius del Vallès Occidental. 

Hi ha lliga!

Ahir a la nit, el Barça visitava l'estadi Santiago Bernabéu en l'enfrontament de lliga contra el Reial Madrid, en un partit clau per les aspiracions al títol dels culés. Una derrota hagués deixat als blaugranes a 7 punts del Madrid i amb escasses opcions al títol, i la victòria suposava col·locar-se a un sol punt dels blancs i dels matalassers, que s'havien imposat al  Betis a domicili. Vaig gaudir apassionadament de la victòria culé al local de la colla rodejat de minyons extasiats.

En un partit vibrant i espectacular, el Barça es va acabar imposant per 3 gols a 4, amb "hat trick" inclòs de Messi. Iniesta va obrir la llauna ben d'hora, però els blancs van aconseguir posar-se pel davant fins a en dues ocasions (2-1, 3-2). Tanmateix, els blaugranes no van baixar en cap moment els braços i es van sobreposar a totes les adversitats, per acabar emportant-se el partit gràcies al darrer gol de Messi, de penal, després que Xabi Alonso atropellés a Iniesta dins de l'àrea dels blancs.

El partit d'ahir, a banda de donar emoció a la lliga a manca de nou jornades, va servir perquè Leo Messi superés alguns registres establerts fa molts anys, com el rècord de gols (21) en enfrontaments entre blaugranes i merengues que fins ahir ostentava Alfredo Di Estéfano (18), i el de segon màxim golejador de la història de la lliga (236), que fins ahir ostentava Hugo Sánchez (234). Tan sols li manquen 15 gols per atrapar al màxim golejador de la història de la lliga, Telmo Zarra (251).

Malgrat l'enorme partit dels culés, s'ha de reconèixer que als rivals els costa ben poc posar al Barça contra les cordes, i el Madrid ho va evidenciar amb un parell de gols amb pocs minuts de diferència amb sengles centrades a l'àrea de Di Maria rematades al fons de la xarxa pel seu davanter centre, Benzema, sense que cap dels defenses culés arribés a contactar amb la pilota. Aquesta debilitat defensiva pot passar molta factura en futurs enfrontaments clau de la Champions contra equips molt més poderosos físicament. 

El drama de la immigració clandestina.

Fa un parell o tres de dies vaig veure aquesta impactant fotografia a la portada d'un dels principals diaris editats a Catalunya, que capta un nou salt massiu de persones de procedència subsahariana a la tanca que separa el Marroc d'Espanya, a la ciutat de Melilla. 7 o 8 metres de tanca són poc obstacle per a la majoria d'aquestes persones que han fet llargs viatges des de les seves localitats d'origen cercant una vida millor, tot i que molt probablement, les seves il·lusions s'acabaran convertint en grans frustracions quan vegin el futur que els espera un cop travessen la tanca.