El Punt-Avui: "L'Escola busca homes".

Foto: Elisabeth Magre. El Punt-Avui.

(Article de Raul Garcia i Aranzueque per al diari El Punt-Avui).

Doncs ho tenim clar amb la paranoia i l'alarma social que s'està creant amb el tema de la pederàstia... I això que el 80% dels abusos a menors es produeixen dins de l'àmbit familiar.

Que l'educació és un àmbit majoritàriament femení ho pot comprovar qualsevol que tingui contacte amb les escoles, els instituts i, fins i tot, les universitats. La novetat és que, en lloc de revertir, la desproporció entre homes i dones augmenta, i els experts en el món de l'educació hi veuen un problema.

El darrer avís el va llançar la Comissió Europea (CE), en l'informe Eurydice sobre educació del juny passat, en què s'alerta que “els homes representen menys d'una tercera part” de la quantitat de mestres. “Aquesta desproporció de gènere –explica l'estudi– és motiu de preocupació dels responsables polítics, i l'actual distribució de mestres per edat suggereix que el nombre d'homes a l'ensenyament encara baixarà més [...] tret que es prenguin mesures per atraure més homes a la professió”, ja que la desproporció de gènere és més alta entre els joves.

Les dades de Catalunya mostren l'aclaparadora majoria de dones en tots els àmbits de l'educació, més accentuada en les edats primerenques, tal com es pot observar en el gràfic. Les xifres assenyalen també la tendència descendent en el nombre de nois en els graus d'educació i en els màsters de formació de professorat. Només en l'àmbit de la formació professional el percentatge d'homes és superior al de dones, a causa de la tradició, majoritàriament masculina, de moltes de les especialitats que s'hi imparteixen.

Per què és un problema la feminització de la professió docent? Per Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, la desproporció entre gèneres és un “empobriment dels referents educatius” dels estudiants i un factor que restringeix l'accés dels millors professionals a l'ofici. “Com menys diversitat de candidats, menys per triar”, avisa.

Enric Prats, secretari del consell de coordinació del Programa de Millora i Innovació de la Formació de Mestres (MIF), insisteix en l'argument dels referents. “Convé que hi hagi equilibri de gènere perquè els docents són un model per als alumnes i reflecteixen rols socials”.

La desproporció del nombre de dones docents té també conseqüències en la consideració social i les condicions laborals de la professió. “Quan una feina s'associa a la cura de les persones, hi ha més feminització, els salaris són més baixos i les condicions laborals, pitjors. En canvi, quan es relaciona amb el coneixement, hi ha més homes”, exposa Montserrat Rifà, experta en gènere i educació i professora de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que fins al juny en dirigia l'Observatori de la Igualtat.

Aquest fet explicaria que a mesura que els estudiants creixen hi hagi més proporció d'homes i passi el mateix en els càrrecs de responsabilitat. Tot plegat és un “exemple del valor social que es dóna a la professió”, diu Rifà, que lamenta que no es doni prou importància a l'educació infantil, “una etapa que repercuteix tota la vida”.

L'estudi Com participen mares i pares a l'escola? Diversitat familiar i d'implicació en educació, publicat per la Fundació Jaume Bofill l'any 2014, incloïa una dada reveladora sobre els rols d'homes i dones en l'educació, en aquest cas, des del punt de vista de les famílies: només el 5,9% dels pares van sols, sense la mare, a la reunió amb el tutor del fill a les escoles públiques de primària, mentre que a secundària, el percentatge s'enfila fins al 14,1%. Els autors de l'estudi atribuïen el decalatge al rol del pare com a “figura d'autoritat” en la “resolució de conflictes” quan els fills són adolescents.

De fet, hi ha professores de secundària que es queixen que hi ha alumnes i famílies que les menystenen en relació amb els seus companys homes i, fins i tot, alguns docents expliquen que hi ha centres privats que busquen contractar homes per fer front a alguns actes greus d'indisciplina o violència.

Eva Salvà, gerent de l'associació Agrupació Escolar Catalana, coincideix amb els experts consultats pel diari que associar homes amb disciplina és un prejudici i que si “s'intenta que hi hagi una certa paritat a les escoles” és perquè “és bo que els alumnes tinguin models masculins i femenins”. El problema –explica– és que “a les facultats d'educació la majoria d'estudiants són dones”.

I què es pot fer perquè aquesta situació reverteixi? Prats proposa actuar en l'orientació dels estudiants al batxillerat. “Els estudiants de magisteri solen venir del batxillerat social, on hi ha més proporció femenina. Caldria potenciar les vocacions científiques entre les noies”. Rifà coincideix en la proposta. “Cal promoure, més que no pas regular. Als EUA es promou la presència de minories a l'administració, però aquí es podria veure com a negatiu.” En tot cas –afegeix– cal actuar contra la “segregació vertical”, en què els homes ocupen els càrrecs alts, i l'“horitzontal o per coneixements”, que fa que les noies estudiïn magisteri i els nois enginyeria.

LES FRASES

"La manca d'homes mestres és un empobriment dels referents educatius"

Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill.

"Cal incidir en l'orientació dels estudiants en el batxillerat"

Enric Prats

Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF).

"Hi ha segregació entre homes i dones per càrrec i per àrees de coneixement"

Montserrat Rifà, experta en gènere i educació de la UAB.

“Els homes de les llars d'infants hem de ser visibles”

David Castillo és un home en perill d'extinció. Treballa en una llar d'infants, el centre públic Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, del qual és el director. Fa vint anys que es dedica a l'ofici i s'hi va posar tot i l'estranyesa de part del seu entorn. “La gent no ho entenia gaire, però l'etapa dels zero als tres anys em va fascinar. És on hi ha l'essència dels nens. Més endavant, ja es veuen les imposicions de la societat”, explica Castillo, que assegura que molts mestres “quan proven això de treballar amb nens d'aquesta edat tiren cap aquí”. Ell és l'únic home a la llar d'infants, però hi tenen un estudiant de la Universitat de Vic, que hi està fent les pràctiques i n'està molt satisfet. De fet, havia fet pràctiques també en una escola de primària, però la feina que fa a la llar d'infants la troba “més gratificant”. El cert, però, és que es tracta d'un cas excepcional. “Hi hauria d'haver més homes en aquesta feina. L'ideal seria la paritat perquè el model que es dóna és que és la dona qui s'encarrega de l'educació, i cal trencar aquests tòpics”, comenta Castillo, que afirma que “és bo que els homes que ocupem aquests llocs siguem visibles i es vegi que podem fer aquesta feina”.

40 anys de la massacre de treballadors a Vitòria.

Un mural recorda les cinc víctimes de la massacre de Vitòria a l'església de Sant Francesc d’Assís | Zarateman/Wikicommons.

(Notícia apareguda al diari digital Naciódigital.cat).

"Gasear la iglesia. Cambio". Aquesta és l’ordre que van rebre els membres de la Policia Armada que encerclaven l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga, a Vitòria, aquell 3 de març de 1976. Feia setmanes que Euskadi vivia un seguit de conflictes laborals que van començar a l’empresa Forjas Alavesas el 9 de gener i es van estendre a gran part de les indústries d'Àlaba.
Franco havia mort el novembre anterior, però el règim franquista liderat ja pel rei Joan Carles de Borbó, es mantenia ben viu. A les convulsions del moment polític, s’hi afegien les reivindicacions dels treballadors en un context d’inflació i congelacions salarials. Al País Basc, a més, la repressió contra tota manifestació identitària afegia encara més crueltat al règim.
A les principals fàbriques, l’organització sindical oficial, franquista, ja no era reconeguda pels treballadors. Aquell 3 de març, estava convocada una vaga general a Vitòria que va paralitzar la ciutat. A la tarda, milers d’obrers en vaga es van concentrar a l’església de Sant Francesc d’Assís per celebrar-hi una assemblea. Dins del recinte potser eren prop de quatre mil, i una xifra semblant a fora.
La policia, molt nerviosa, va envoltar l’església i va exigir-ne el desallotjament. Els treballadors s'hi van negar i es va ordenar gasejar el temple. Els qui eren dins van sortir enmig d'escenes de pànic. A les portes, foren tirotejats per la policia. Tres vaguistes van caure mortalment allí mateix, dos més van morir a conseqüència dels impactes de bala i un centenar llarg van quedar ferits.
Va ser una autèntica massacre. Les gravacions policials d’aquell dia permeten copsar les intencions dels comanaments. En un moment determinat, un policia exclama: "Si desalojan por las buenas, vale; si no, a palo limpio. Sacarlos como sea, cambio". Un altre informa que "aquí ha habido una masacre, cambio. De acuerdo, cambio. Pero de verdad una masacre, cambio". Un altre policía detalla: "Te puedes figurar, después de tirar igual mil tiros y romper toda la iglesia de San Francisco, ya me contarás cómo está toda la calle, cambio. Muchas gracias, buen servicio, cambio".  
Campanades a morts  
Els cinc morts van ser Pedro Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral. En record al seu sacrifici, Lluís Llach va escriure un dels seus temes més emotius, Campanades a morts. A finals de gener d'enguany, amb motiu del quarantè aniversari dels fets, l’Ajuntament de Vitòria va voler atorgar a Llach la distinció de fill adoptiu de la ciutat, però l’oposició del Partit Popular i del PSE ho va impedir.
La iniciativa va sorgir d’una plataforma ciutadana i va arribar al ple, sent defensada per l’alcalde, del PNB. Però el PP s’hi va oposar dient que Llach no era una persona vinculada a la ciutat… Els socialistes bascos, en un comunicat, van justificar la seva oposició argumentant que no trobaven convenient que s’atorgués la distinció a una persona que actualment és un polític en actiu.
El context polític
En el moment de produir-se els fets de Vitòria, l'estat espanyol iniciava la transició política en un clima ple de mals presagis. El rei Joan Carles havia confirmat l’immobilista Carlos Arias com a president del govern. Manuel Fraga era vicepresident i ministre de la Governació, és a dir, el cap de l’aparell policial. Rodolfo Martín Villa era el ministre de Relacions Sindicals. Van ser ells dos els responsables de seguir la situació a Vitòria, junt amb el ministre de la Presidència, Alfonso Osorio.
El dia de la massacre, Fraga era de viatge a Alemanya, i es va valer d'aquesta incidència  per treure’s de sobre les culpes, tot dient que “no era jo qui estava al telèfon aquell dia”. Qui hi havia, doncs? El ministre secretari del Movimiento era l’encarregat d’assumir, en absència de Fraga, les urgències del moment. El seu nom era Adolfo Suárez. Però aquest fet no treu responsabilitat al qui pel càrrec que ocupava, i sabent la gravetat del que podia passar, era fora de l’Estat quan van produir-se els fets.
Quaranta anys després, el cas no s’ha aclarit encara. No se sap de qui va sortir l’ordre de disparar contra els treballadors que sortien de l’església. Tot i que s’ha apuntat al nom del governador civil, Rafael Landín Vicuña, com l’home que hauria ordenat el desallotjament. El cap policial en el lloc de la matança era el capità Jesús Quintana Saracibar.
Els supervivents del 3 de març es van constituir en associació per reclamar una reparació a l’Estat. Però fins ara han aconseguit ben poca cosa. El gener del 2001, el Ministeri de l’Interior (govern de José María Aznar) va desestimar la sol·licitud dels supervivents d’acollir-se a la llei de Solidaritat amb les víctimes del terrorisme. El 25 de juny de 2008, el Parlament basc va aprovar una moció que reconeixia "responsabilitats polítiques" en els fets a Osorio, Fraga i Martín Villa.
En un procés obert l’any 2014 per la justícia argentina contra vint jerarques del franquisme per crims comesos pel règim, s’esmentaven els fets de Vitòria i els exministres Martín Villa i Osorio, reclamant la seva extradició. Però el temps passa, ja han transcorregut quaranta anys i els fets continuen reclamant justícia.

El "temazo" del dimecres. Kop - "Ciutat morta".

Un viatge sense retorn, un infern, un malson,
clavegueres del sistema matant les il∙lusions.
Quantes vegades ens ho vas escriure? La veu d'una poeta que apunta i que dispara
Abusos policials, abusos judicials, no ens inventem res, és un problema estructural,
la premsa que calla, la veritat que esclata
Aquesta és la realitat, en una ciutat morta!!!

(KOP)

(Extret de la Wikipèdia).

La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser als voltants d'un antic teatre ocupat en el qual s'estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa ocupada. Segons va relatar per ràdio l'Alcalde de Barcelona Joan Clos poques hores després, un dels guàrdies urbans, que anava sense casc, va quedar en coma per l'impacte d'un test.

Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d'una venjança. Tres joves detinguts, d'origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant dos anys, a l'espera d'un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l'objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d'un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit -Patricia i Alfredo- ni tan sols estaven presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats.

Es tractava d'un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica, la ciutat que acabava d'estrenar la seva anomenada ordenança de civisme, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d'alguns barris cèntrics, destinats al turisme.

Els joves detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l'enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps. 

Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat a un noi negre. La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per encobrir les tortures, acusen el jove de traficar amb drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el noi afro-americà és en realitat, fill d'un diplomàtic: l'ambaixador de Trinitat i Tobago a Noruega. Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici.

El personatge principal de Ciutat Morta és Patricia Heras, a qui anem coneixent mitjançant la seva poesia i el testimoni de les seves amigues i ex-parelles sentimentals. Es tracta d'una jove estudiant de literatura, extremadament sensible, amb una estètica de cultura queer amb la qual s'identifica.

L'experiència que li travessa a partir d'aquell matí del 4 de febrer de 2006, quan és detinguda injustament juntament amb el seu amic Alfredo en un hospital, dóna un gir radical a la seva vida. Dos anys d'angoixa a l'espera del judici, esgotant tots els estalvis de la seva vida per pagar advocats. Tres anys de condemna a la presó. A part de destrossar la seva vida, aquests fets disparen la seva productivitat literària que va quedant registrada a un bloc que titula de forma premonitòria: Poeta Difunta^.

Patricia se suïcida durant una sortida de la presó, l'abril del 2011. Aquesta pel·lícula vol ser un homenatge a ella.

Otegi alliberat!!

Otegi fent un parlament a fora la presó (Foto: Jordi Borràs)

La in(justícia) espanyola ha retingut empresonat al líder abertzale Arnaldo Otegi durant 6 anys i mig (2.330 dies). Avui, finalment, Otegi ha sortit lliure de la presó de Logronyo i ha tornat a insistir en que "la pau és l'únic camí", però que no renúncia a cap dels seus ideals d'independència i socialisme.

JO TA KE IRABAZI ARTE!!

LA LLUITA CONTINUA!!

Cristiano Ronaldo i los valores del Madrí.

Cristiano agredint al jugador bètic Edimar en un partit de la present temporada (Foto: Marca).

Ahir Cristiano Ronaldo va tornar a evidenciar per què està a anys llum del mite de Messi. En clau esportiva va tornar a fracassar en el partit de lliga que enfrontava al seu equip, el Madrid, contra el màxim rival de la ciutat, l'Atleti, al perdre a l'estadi Santiago Bernabeu per 0 a 1,  completant un partit més que discret com acostuma a fer quan més se'l necessita. Fora del terreny de joc, Cristiano va tornar a mostrar tot el seu egocentrisme, enveja, i xuleria davant dels mitjans de comunicació, criticant i menystenint rivals i companys, donant excuses de mal perdedor, i amb molt poca capacitat autocrítica.

Crec que el portuguès no ha digerit gens bé els èxits continuats de l'estrella argentina i els propis fracassos, i reprimeix la seva ira descarregant-se de tota culpa i assenyalant culpables externs, quan no agredint a rivals damunt del terreny de joc (5 o 6 aquesta temporada). Ahir va arribar a nivells extraordinaris a l'atacar als companys d'equip davant dels mitjans després de la derrota contra els matalassers, dient que si tots estiguessin al mateix nivell que ell, segurament anirien els primers a la classificació! Ole tu!! Com diria aquell periodista tan madridista, florentinista i ronaldista, ha quedado RETRATADO!!

Si amb personatges com Ronaldo, o en el seu moment Mourinho, el Reial Madrid pretén vendre valors, ho porten bastant malament. Tanmateix, sembla que el fanatisme encega a la majoria dels aficionats i socis blancs que fins ara han defensat i lloat a ultrança als seus, amb molt poc esperit crític.

Jaume Martínez Bonafé: "Temps de vida, temps d'escola".

(Molt d'acord amb el Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, i Professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat de València.)

La xiqueta de 3 anys passeja, de la mà del seu pare, pels camins de l’horta. Es deté davant una flor, l’observa, descobreix un insecte, ho anuncia amb vehemència, s’aixeca, torna, cerca de nou, seu a terra, fa montonets, juga amb les pedres, que agrupa de diferents maneres, continua el passeig, troba un gronxador, camina altre tros, seuen a xerrar en un banquet… Temps de vida, ritmes tranquils, aprenentatges per descobriment, temps com el xiclet o la plastilina, temps blans, flexibles, propis, únics.

 

La xiqueta arribarà un dia a la porta de l’escola. I el temps, els temps, seran uns altres. Regulats mecànics, iguals, repetitius. Una hora és sempre una hora. No hi ha xiclet ni plastilina que l’encongisca o allargue. De qui són els temps en l’escola? Un senyor o una senyora major li dirà: ara és el temps de les matemàtiques, i la vida es trencarà en mil trossos de lliçons de diferents disciplines curriculars. La vida fragmentada, la vida sense significat, la vida trencada i separada de la biografia.

En els temps de l’escola no hi ha subjecte, no hi ha història personal, no hi ha desig. Són temps que van arribar abans que nosaltres, i que quedaran quan nosaltres haguem marxat. Són els temps de la institució. Són els temps de la institucionalització.

Vostès em diran: “És natural! Com anem a aprendre a fer-nos majors si no aprenem amb els temps dels majors? A més, sempre ha sigut així, per alguna cosa serà!” Doncs açò és el que vinc a posar en qüestió. La naturalització d’una pràctica institucional construïda socialment per a l’adaptació del subjecte a determinats models socials, models de regulació de les relacions i les estructures socials. Models que tanquen en si mateixos les possibilitats d’entendre la vida.

Però açò podria ser d’una altra manera, no els sembla? El temps de l’escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni, menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional. Si el temps de l’escola fóra una miqueta més lent seria també més just perquè facilitaria camins d’aprenentatge de persones amb ritmes (cultures, experiències, sabers) diferents. Si el temps fóra una miqueta més complex i heterogèni seria també més just perquè facilitaria la comprensió del diferent, minoritari o marginal, habitualment invisibilitzat pels curricula lineals, simplificadors, fragmentaris. Si el temps de l’escola fora menys burocràtic i més passional, seria també més just, perquè facilitaria prendre la veu i la paraula a tothom, sabent-se cadascú subjecte en la pròpia construcció de si mateix. Ai!, si el temps de l’escola poguera acostar-se al temps de la vida tot podria ser d’una altra manera, no els sembla?

Acord d'investidura PSOE Ciudadanos.

Com diria aquell: "Estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros"...

#Marxemja

España ya no es roja, España no es azul, España ahora y siempre es negra como el betún. (Def Con Dos).