(Subscric al 99'9% l'analisi del sistema educatiu català del mestre i historiador Xavier Díez, i les seves propostes per a un nou model educatiu just i inclusiu per a la futura República Catalana.)
Qualsevol que hagi tingut un mínim coneixement del sistema educatiu coincidirà que, dins el sistema públic, els millors edificis van ser bastits durant la Mancomunitat, i molt especialment durant la República.
Fins i tot en plena Guerra Civil molts ajuntaments havien prioritzat
els seus migrats recursos a disposar de la seva escola. Aquesta, no es
limitava a ser un conjunt d'aules, despatxos i algun espai comú, sinó
que esdevenia una mena de monument: classes àmplies, grans finestrals,
jardins en molts casos, terres hidràulics, façanes harmòniques, teatres,
sostres elevats, sensació d'espai. Centres com el de Montjuïc, a
Girona, amb vistes panoràmiques sobre la ciutat, l'escola Arc Iris, del
Guinardó, amb espais enjardinats, convidaven a la reflexió, a l'estudi, a
una certa harmonia.
Una escola no és només un edifici. És un missatge. Sintetitza
les intencions dels legisladors, de les elits i el poder sobre el model
de societat que pretenen bastir per a la pròxima generació. Un
arquitecte educatiu no té la responsabilitat d'aixecar parets per a una
necessitat immediata, sinó la de modelar el futur. L'optimisme
republicà, amb un punt d'utopisme ingenu, era conscient que calia
superar la foscor ignorant dels antics règims amb aquelles insultants
desigualtats de la Revolució Industrial, considerava que amb una escola
bella, s'incitava a fonamentar un futur il·lustrat, de ciutadans cultes,
responsables, per a una societat harmònica. Tenint en compte la
qualitat dels habitatges obrers del primer terç del segle XX, les
escoles republicanes semblaven hotels de luxe. Amb el llenguatge de
l'art arquitectònic, s'enviava un missatge implícit a infants i
famílies: sou importants, confiem en vosaltres, ens heu d'ajudar a crear
un món millor, més pacífic i lluny de l'obscurantisme.
Per desgràcia nostra, la Guerra Civil i la seva continuació, el
franquisme, representà el triomf de les forces obscures, dels
restauradors de l'ordre fonamentat en la mentalitat feudal. Això
implicà que l'educació passés a esdevenir un botí de guerra per part
del braç ideològic del feixisme, una església catòlica que, abans del
Concili, tenia massa punts en comú amb la Inquisició. L'escola
és sempre un sector estratègic, perquè desvetlla la temptació de
l'enginyeria social: modela el sistema educatiu per modificar o
perpetuar el sistema de classes. Malgrat que l'església afortunadament
ha canviat molt, en cap cas sembla renunciar a influenciar, mitjançant
la xarxa d'escoles més àmplia d'Europa (amb l'excepció de Bèlgica), a
mantenir la seva influència gràcies al control educatiu de les elits i
els sectors més benestants.
Si bé el franquisme fou la continuació de la guerra per altres mitjans, al
llarg dels darrers quaranta anys podem constatar com la Transició ha
estat la continuació, per mitjans democràtics (?) de la dictadura. Si
més no, una de les prioritats de la restauració monàrquica ha estat la
preservació d'un ordre social desigual al sistema escolar. Si els
edificis són missatges a criatures i famílies, com interpretar
l'arquitectura escolar dels darrers anys? Més enllà d'aquesta
fal·lera lecorbusiana (edificis teòricament racionalistes, d'estètica
insulsa, materials d'escassa qualitat i vocació de "banlieu"), la construcció escolar que simbolitza aquesta modernitat líquida és el barracot. Gairebé
un de cada tres centres a comarques de Girona en conté algun, i una de
cada deu escoles és constituïda integrament per aquesta arquitectura,
teòricament efímera, i que en molts casos han educat a tres
generacions de de les mateixes famílies. L'administració tracta de
dissimular la seva voluntària negligència fent servir l'eufemisme de
"mòduls provisionals", com si el futur fos sempre provisional, o en
termes de Josep Fontana, "un país estrany". El missatge és clar:
mentre que bona part de l'escola religiosa gaudeix de bones
instal·lacions, teatres, jardins, aules àmplies, aquells grups no
benestants són confinats i emmagatzemats en contenidors, com si fossin
una nosa. No interessen.
La República ha de ser rupturista. Ha de trencar amb aquesta
dinàmica d'exclusió subtil. Ha de recuperar la vella essència
republicana i trencar amb el vell ordre que prové de 1939. El
primer gran intent va ser la ILP d'Educació, que contenia deu principis
ambiciosos. Entre aquests, una inversió pròpia d'un estat civilitzat (6%
del PIB, enfront del poc més del 2% actual), una política de consens,
una gratuïtat total del sistema que permetés fer efectiu el principi de
la igualtat d'oportunitats, i sobretot, acabar amb una doble xarxa que
suposa, a més de preservar l'herència del franquisme, perpetuar un
sistema de reproducció social que hipoteca el nostre futur. El principal
problema de Catalunya avui es diu desigualtat. I l'escola ha de servir
per compensar-la, no per fossilitzar-la.
Òbviament, com vam poder veure, les elits van conspirar i van fer
servir els partits polítics per avortar el debat al Parlament. Atacar la doble xarxa és qüestionar l'hegemonia social d'uns grups que consideren el país com una finca pròpia. És per això que la ILP, sorgida des de la base ciutadana, continua essent un programa coherent per a l'educació del segle XXI.
El sistema educatiu de la República Catalana ha de servir
també per a corregir els errors del passat i els vicis adquirits al
llarg de generacions. Els interessats a mantenir les jerarquies
de classe s'han esforçat a criticar l'escola pública, perquè
generacions ben formades qüestionen l'hegemonia dels qui manen. Ja sabem
que a Catalunya, un bon cognom val més que un parell de doctorats. És
per això que potser ens calen tres per alumne. I això només ho
aconseguirem si som capaços d'establir nexes de confiança entre la
comunitat educativa: famílies, docents i alumnes. No cito
l'administració perquè aquesta ha de jugar el paper dels nostres
empleats. L'administració no ha de fer com fins ara, seguir els
processos de privatització que els dicten les elits locals i les
globals, sinó posar els mitjans materials i immaterials per tal de fer
possible aquesta ambició d'un sistema educatiu potent, de fonament
cultural i de formació cívica en aquest sentit republicà. En altres
termes, l'administració ha de refer les prioritats. En la República del
segle XXI (ara seré molt provocador), l'Hotel Vela de Barcelona, hauria
de passar a ser, posem per cas, un institut de secundària públic.
Segons com, pot no ser mala idea fer desaparèixer el Ministeri d'Educació de la República Catalana
i establir una mena de Consell de l'Educació en què els representants
de la professió docent, les famílies i els alumnes discuteixin i
elaborin les prioritats, buscant el consens pel que fa a les línies
educatives, unes prioritats que potser es podrien apuntar en base
a certa planificació estratègica.
La voluntat de corregir les desigualtats impliquen certes dosis de
decisió a fi d'homogeneïtzar la qualitat dels centres, a fi que tots
siguin d'una bona qualitat intercanviable, i on l'autonomia respongui,
no pas a aquesta mania de "tunejar centres" en base a modes
pedagògiques, sinó a triar i equilibrar la procedència social i cultural
dels alumnes. El catalanisme de la dècada de 1960 va explicitar de fer
"un sol país" amb la voluntat d'evitar les divisions per raó de llengua.
Ara, més que mai, cal fer "un sol país" per raó de classe social,
ètnia, religió o opcions personals. Cal fer conviure a infants i
adolescents de tot pelatge per prendre consciència que vivim en un sol
país. La convivència d'avui és la cohesió de demà.
Des del punt de vista docent, potser aquí seré una mica provocador. A mi
m'agradaria que mestres i professors fossin persones cultes i
equilibrades. Això implica que em replantejaria la seva formació
inicial. Crec que potser, primer seria necessari que estudiessin una
carrera del camp de les ciències o les humanitats, i posteriorment,
alguna mena d'estudis que els ajudessin a ser docents. Estudis, per descomptat gratuïts (tot l'ensenyament, des de l'escola bressol fins als màsters universitaris ho haurien de ser),
per tal que, a banda dels anys i els coneixements, busquéssim persones
més madures, amb curiositat intel·lectual i que dediquessin bona part de
la seva jornada laboral a reflexionar col·lectivament sobre la seva
feina, en comptes de perdre el temps en la kafkiana burocràcia actual.
Les noves tecnologies, contràriament al que molts especulen, no poden
substituir la institució escolar. Sí, en canvi, representen una
finestra al món que ens permet anar més lluny. Hem de plantejar que els horaris lectius són massa perllongats.
Sovint infants i criatures, en una època on cada vegada menys persones
treballen més, i una creixent massa de persones són excloses de la
possibilitat de treballar, cal plantejar una reducció d'horaris
generalitzada en el conjunt de la societat. Menys hores de classe, en
classes més reduïdes per reflexionar més profundament, i més infants i
adolescents participant de la vida pública, també de la política i la
cívica, per a una societat més cohesionada. Una mena de servei social
comunitari, vinculat amb l'escola pot ser una bona idea per contrarestar
la individualització creixent.
En qualsevol cas, més enllà del que pugui succeir, qualsevol proposta
sobre educació que prenguem avui, té repercussió en el nostre país, no
de manera immediata, sinó d'aquí a trenta anys. I aquí veig a pocs analistes i polítics que es plantegen què vol fer Catalunya quan sigui gran.
