Moment per als presos. "Llibertat presos polítics".
Ahir els Minyons vam tancar temporada a casa, amb motiu de la 39a Diada de la Colla, amb un 3d10fm carregat, un 2d9fm, un 4d9f i un vano de 6. Lluny de l'excel·lència assolida a l'actuació de l'any passat per aquestes dates (3d10fm, 4d10fm, 3d9fp, pd8fm), potser com a conseqüència de l'elevat nombre de baixes (voluntàries o accidentals) als troncs dels castells, unida a una notable davallada d'efectius al llarg de la temporada. Hi haurà qui pensi que ambdues són, en major o menor mesura, responsabilitat de l'equip tècnic, tot i que tothom hauria de fer una mica d'autocrítica quan les coses no van del tot bé...
Un dels moments àlgids de la Diada es va produir quan els quarts del 2d9fm van exhibir una pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics catalans mentre es desmuntava del castell, acció que va provocar crits de "llibertat" dels espectadors.
Comunicat del Secretariat Nacional del sindicat, EN DEFENSA DE LA LLIBERTAT DE CÀTEDRA, DE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I DE LA LLIURE DISCUSSIÓ ALS CENTRES EDUCATIUS:
En els darrers mesos, i arran de la complexa situació política derivada
de la relació Estat espanyol-Catalunya, l’escola catalana ha estat
col·locada en el punt de mira de determinades formacions polítiques, amb
la inestimable col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació
estatals. D’acord amb una obsessió històrica, el PP i Ciutadans volen
atribuir a l’escola catalana a l’escola catalana la responsabilitat de
la creixent distància política i emocional entre l’Estat espanyol i
Catalunya.
Aquests atacs no són nous. Des de fa algunes dècades s’ha anat atacant
un sistema d’immersió lingüística que, pel fet de no separar l’alumnat
per l’idioma familiar, cohesiona la societat, que ha permès magnífics
resultats, que ha esdevingut una referència internacional, i que compta
amb el consens de la comunitat educativa del nostre país.
Precisament és aquest èxit el que fa que l’escola catalana sigui la
diana dels atacs d’aquests sectors polítics que consideren la presència
pública del català com una ofensa que qüestiona la seva visió
uniformista de com hauria d’estructurar-se l’Estat. Quan han tingut
ocasió, han mostrat el seu veritable rostre en intentar minimitzar la
presència de la llengua a les escoles de les Illes i al País Valencià, o
no han dubtat, de manera complementària, a tancar l’emissió de TV3
arreu del territori o a clausurar la Televisió Valenciana. No són
casuals nombrosos episodis de discriminació lingüística, en què s’ha
reprimit alguns catalanoparlants pel fet d’usar públicament el català;
ni tampoc ho és que des de determinats mitjans s’hi mostra hostilitat
habitual i se’n qüestiona la presència institucional.
En aquest profund i creixent distanciament entre la societat catalana i
l’Estat, constatable en els darrers mesos per la tensió política,
l’Estat ha optat per atribuir-lo al paper exercit pels mitjans de
comunicació propis, i molt especialment a l’existència de l’escola
catalana. Les acusacions d’adoctrinament contra el nostre sistema
educatiu són un intent d’explicar a l’opinió pública espanyola aquest
fenomen. Per a l’Estat, i els partits polítics que han atiat el
conflicte, el divorci emocional actualment existent tindria a veure amb
una hipotètica manipulació de les joves generacions formades a les aules
del nostre país per un professorat independentista. Això inclou, a més
de l’hostilitat contra la presència del català com a llengua vehicular,
el qüestionament de continguts curriculars que no es corresponen amb una
visió uniforme sobre la història i el passat, d’acord amb una versió
oficial d’aquest passat segons el qual es tendeix a minimitzar els crims
de la guerra civil o el franquisme, a fer la religió catòlica avaluable
o a mantenir un punt de vista teleològic sobre la unitat i permanència
essencialista d’Espanya com a suposada nació.
Aquesta versió, fidel a la tradició conspiranoide del franquisme
sociològic en bona mesura adherit a les institucions estatals i d’uns
mitjans espanyols d’escassa credibilitat, és una manera d’assumir la
pròpia responsabilitat en el conflicte, quan el més raonable és
reconduir qualsevol conflicte per la via democràtica i el diàleg. Ara
bé, les acusacions insidioses han preparat l’opinió pública per atacar a
fons l’educació catalana, i per això s’ha promogut una campanya de
denúncies sobre un suposat adoctrinament: i en casos encara més greus,
s’ha encausat alguns docents per suposats delictes d’odi arran dels
debats sobre la violència policial exercida durant el referèndum de l’1
d’octubre o actes de protesta contra la repressió desfermada que inclou
l’existència de presos polítics, l’ocupació il·legal de les institucions
catalanes o l’exili forçat de part del govern legítimament escollit per
un Parlament sorgit de les urnes.
Les denúncies, que sovint recorden els mecanismes de la Inquisició
(Societat Civil Catalana ha obert una plana web on s’anima a acusar
docents i direccions) o un estat policial (nombroses denúncies s’han fet
atiades per comandaments policials), tenen com a objectiu atemorir els
docents, coartar la seva llibertat d’expressió i generar un clima de
sospita i terror. Atès que el poder judicial, arran de les seves
actuacions contra el moviment independentista, o gràcies a la Llei
Mordassa), no inspira prou confiança sobre la seva imparcialitat, podem
afirmar que es busca, paradoxalment, acabar amb la llibertat de càtedra,
precisament un dels drets que queda recollit a la Constitució
espanyola. Es pretén així acabar amb la llibertat de pensament i coartar
qualsevol debat necessari per a la conformació de la consciència
crítica dels alumnes.
USTEC·STEs defensa que l’escola no està aïllada ni de l’entorn, ni de la
societat ni del món on viu. L’alumnat pregunta, té les seves
inquietuds, senten a casa les notícies que han colpit al nostre país i
el món sencer. Com sempre ha fet, l’escola ha de continuar educant en
valors crítics i donar eines perquè els futurs ciutadans puguin
formar-se la seva opinió compartint-la amb els seus iguals, amb la
conducció, com no pot ser d’una altra manera, dels i les docents.
Encoratgem, per tant, tots i totes les docents a continuar, com sempre
han fet, parlant, debatent i consensuant posicionaments respectuosos amb
les situacions que passen en la nostra societat des de la pluralitat
dels diferents punts de vista que ens trobem a l’aula. Sempre amb les
premisses inqüestionables: no-violència, democràcia i respecte, com
sempre hem fet. No acceptem imposicions externes, ni insinuacions
internes, de no parlar d’aquestes situacions per formar l’esperit crític
dels i les futures ciutadanes.
Entenem també que el nostre professorat, el conjunt de la comunitat
educativa o el nostre sindicat són espais plurals, fonamentats en la
diversitat, també la ideològica, on conviuen diverses visions sobre com
s’ha d’abordar el conflicte actual.
És responsabilitat de la nostra organització mantenir-nos al costat de
la comunitat educativa, i molt especialment, dels docents que són o
poden ser objecte d’agressions i amenaces jurídiques, administratives o
de tota mena. Animem famílies, docents, treballadors, estudiants a
resistir contra aquesta ofensiva antidemocràtica, a no deixar-se
intimidar. Som un puntal de la societat i no permetrem aquesta deriva
involutiva que pretén tornar-nos a moments històrics foscos. Demanem que
fem sempre el que hem fet: discutir, parlar, intercanviar, dialogar i
construir a cada moment, de manera compartida, els principis, continguts
i cosmovisions que siguin el fruit de la democràcia.
I si bé, com a sindicat, entenem que el futur de Catalunya ha d’estar a
les mans del que decideixin democràticament els catalans i les
catalanes, sí que reclamem un model d’escola que té com a referents els
valors republicans: una escola fonamentada en la llibertat, la igualtat i
la fraternitat.
USTEC·STEs (IAC) defensarà, sense descartar cap tipus d’acció,
mobilització o vaga, el model d’immersió lingüística, que considerem el
principal consens educatiu de tota la comunitat educativa, la societat i
partits polítics catalans.
USTEC·STEs (IAC), 16 de novembre del 17.
Tota la solidaritat amb l'Eduard Biosca, l'actor terrassencs que dóna vida al Senyor Bohigues al programa de ràdio "Versió Rac1", que ha estat denunciat per sindicats policials per un comentari humorístic de la presència dels cossos policials al famós piolin, el vaixell que avui ha marxat del port de Barcelona rumb a Itàlia.
L'Eduard no és l'únic humorista que s'enfronta a la justícia espanyola en els darrers temps. Des de Pepe Rubianes fa més de deu anys, fins a Joan Ferrús de la revista satírica "El Jueves" en l'actualitat, alguns estaments de la presumpta democràcia espanyola, mostren la seva animadversió a la llibertat d'expressió de molts artistes.
Magnífica versió amb la veu del badaloní Miguel Poveda del clàssic popularitzat per un dels catalans més universals de la història, Pau Casals. Aquests dies s'ha tornat a sentir amb insistència per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans.
Vista de la manifestació des de l'escenari, amb el carrer Marina ple de gom a gom. (Foto: Diari de Girona)
El dissabte passat milers (potser un milió) de catalans vam tornar a sortir al carrer per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans (Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Xavier Mundó, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Meritxell Borràs i Raül Romeva), empresonats per haver complert el mandat democràtic de milions de catalans. L'Estat feixista espanyol ens mostra, novament i crua, la seva cara més totalitària, antidemocràtica i repressora. No defallirem fins que els alliberin. No esteu sols. Visca Catalunya Lliure!!!
Nens aprenent coses importantíssimes per a la vida.
John Locke deia que "els infants aprenen tots sols qualsevol joc que els interessi, i es
converteixen en experts en aquest joc senzillament perquè els interessa". I encara deia més: "obligaria els infants a jugar fins que n’estiguessin tan farts que vulguessin alliberar-se’n i es refugiessin en l’estudi!".
(Article de Paloma A. Usó per a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 11/11/17).
Igual com quan una peça encaixa amb una altra i es crea una estructura sòlida, el joc infantil facilita un bon creixement de la criatura i que adquireixi coneixements de manera esglaonada.
“El joc és la nostra manera innata de conèixer el món i d’aprendre. Ho
portem de sèrie, igual que la curiositat, impulsora de l’atenció i de
l’aprenentatge. Els mestres d’educació infantil ho saben molt bé!
Aprofiten aquesta naturalesa curiosa dels infants per, a través de
l’experimentació, acompanyar-los en el procés d’ensenyament i
aprenentatge, de descoberta del món que els envolta i de les emocions”.
Així ho explica la pedagoga Noemí Royes, directora pedagògica d’Edbuilding, de Sant Cugat del Vallès.
“Durant
els primers anys de vida es produeixen un nombre molt important de
sinapsis neuronals [aprenentatges]. Superada la infància es produirà la
primera poda sinàptica. Simplificant-ho molt -detalla-, el cervell
mantindrà només aquelles connexions que li siguin beneficioses. En
aquest sentit, el repte, tant a casa com a l’escola, és que les experiències d’aprenentatge esdevinguin una cosa positiva i plaent.
I el joc sembla tenir els ingredients necessaris perquè aprenentatge i
plaer esdevinguin un tot”, destaca Royes, que és postgraduada en
neuroeducació per la Universitat de Barcelona. A través del joc, a
qualsevol edat, “desenvolupem habilitats socioemocionals, afrontem
reptes, exercitem la creativitat, ens socialitzem i posem en pràctica
habilitats comunicatives, i sovint també habilitats motores. Quan
juguem, les hormones de l’estrès disminueixen (deixem a banda
preocupacions) i el nostre cervell genera oxitocina (plaer), dopamina
(motivació), serotonina (regulació emocional) i endorfines (felicitat).
¿Hi pot haver un còctel millor per a l’aprenentatge etern?”, es pregunta
la pedagoga.
CONSTRUIR LA PERSONALITAT
El
prestigiós creador de jocs de taula Toni Serradesanferm respon a partir
de la seva experiència com a pare que de manera molt habitual ha
introduït el joc de taula en el lleure familiar, a més de ser jugador i
autor de jocs. “La llista de beneficis és inacabable:
reforçament de les relacions socials, aprendre a perdre, aprendre a
guanyar, estimular la creativitat i la imaginació, enriquir l’expressió
oral, desenvolupar el pensament lògic, millorar la concentració i la
capacitat de reacció, treballar el pensament abstracte, saber-se adaptar
a l’entorn, aprendre a treballar en equip…”, enumera. “Però des del meu
punt de vista, el joc, tant el simbòlic com el reglat, crea un marc
pseudoreal on el nen pot experimentar d’una manera que en la realitat és
totalment impossible. Aquesta vivència paral·lela
és tan forta que l’aprenentatge que hi estableix és una base molt sòlida
sobre la qual construirà la seva personalitat”, diu.
En el joc simbòlic, l’infant acostuma a crear espontàniament les seves experiències, ja que sorgeix del seu interès per imitar el que l’envolta. Però en el joc reglat el nen requereix la guia dels adults,
dels pares: “Això implica un esforç per als pares i requereix treball i
dedicació, de la mateixa manera que dediquem temps a ensenyar-los a
caminar o a menjar”, raona l’expert.
Per tant,
Serradesanferm ho té clar: “El joc és la millor eina que tenim els pares
per formar i crear la personalitat dels nostres fills. Ningú ho podrà
fer millor que nosaltres, però, a més, és tan important que no ens podem
permetre deixar-ho en mans d’altres. Saber jugar els ensenyarà a saber
viure. Els donarà les eines i els recursos que necessitaran a mesura que
es facin grans”. El creador de jocs argumenta que “aprendre no
consisteix només a assimilar coneixements, i encara menys avui en dia,
quan tenim tota la informació a l’abast, amb internet. Però la capacitat
d’adaptació, la resiliència, l’empatia, etc. de la criatura les haurà
d’haver desenvolupat durant la infància. Són aprenentatges que no es
poden ensenyar, s’han de viure en pròpia persona. El joc crea aquesta
experiència personal”, rebla.
"El joc és la millor eina que tenim els pares per formar i crear la personalitat dels nostres fills"
Toni Serradesanferm - creador de jocs de taula
DINS DE LES RUTINES DIÀRIES
La psicòloga sevillana Rocío Rivero acaba de publicar el llibre 'Crecer jugando paso a paso' (Editorial Amat), una obra amb contingut pràctic per potenciar el joc dins de les rutines diàries.
“El llibre ensenya a jugar amb els nens mentre se’ls dona menjar, se’ls
banya, se’ls canvia el bolquer o es fa el passeig, amb elements que
tots tenim a casa. Els pares o els educadors no hi han de dedicar un
temps específic; del que es tracta és de saber estimular i potenciar el desenvolupament mentre es duen a terme les tasques del dia a dia”.
“Aquest és el truc -reconeix- perquè la tasca d’estimulació no resulti
pesada o no hi hagi temps per fer-la. Cal passar-s’ho bé amb els nens en
les seves rutines mentre ells aprenen i també s’ho passen bé”,
argumenta.
Per a Rivero és fonamental que els pares juguin amb els seus fills,
perquè “aprendre és un procés de participació, interacció i
col·laboració, mitjançant activitat i comunicació amb els altres”. “Les
coses que fem diàriament amb els nens es converteixen en un moment
perfecte per ensenyar tot jugant i potenciant el desenvolupament. A més,
nosaltres podem estimular la creativitat oferint eines per crear”,
explica.
La psicòloga detalla que el joc constitueix un element bàsic en la vida d’un infant
i és necessari per al seu desenvolupament perquè a través del joc els
nens busquen, exploren, comparteixen... “Es coneixen a ells mateixos i
descobreixen el món a poc a poc. Jugar afavoreix la creativitat, les
habilitats físiques, mentals, la cooperació i els hàbits”, conclou.
