Catorze: "Que ningú et robi el que ets".

Acabo de veure, a la revista digital Catorze, aquesta petita joia en forma de curtmetratge d'animació, guanyador del Goya l'any 2016. El curt reivindica la necessitat d'estimular la creativitat, i com l'escola ens encamina i predisposa a una vida grisa de feines avorrides i monòtones, sense opció a triar què i com voldríem ser. Deliciós.

El "temazo" del dimecres. Opció K-95 - "Company Guillem".

Avui fa 25 anys de l'assassinat a Montanejos (País Valencià) de Guillem Agulló, un jove independentista antifeixista de Burjassot, a causa d'una ganivetada de l'ulta feixista Pedro Cuevas, que fou condemnat a 14 anys de presó dels quals només en va complir 4.

Un altre exemple de la tebior de l'estat espanyol davant dels atacs feixistes. Ara bé, si es tracta de pintades independentistes o antifeixistes, et poden tractar de terrorista... Merda de país.

Les 7 diferències.

Busqueu les 7 diferències entre aquestes dues imatges. Les heu trobat? Sí? Doncs la (in)justícia espanyola no les veu!

L'Únic terrorista és l'estat feixista!

#josócCDR

Relats breus: "Interior d'un cafè."

 

Mig embadalida, la Glòria intentava passar les hores d'aquella inacabable tarda el més ràpid possible. El Joan feia hores que havia marxat per visitar els pares a Ullastrell i no podia trigar massa a arribar. Patia pel seu marit, malgrat que d'ençà que s'havia comprat la bicicleta, trigava menys temps a fer els encàrrecs, i no havia tingut mai cap accident important, tant sols algun ensurt baixant l'empinat carrer que duia a casa seva. Ella sempre li demanava que baixés de la bicicleta quan el veia arribar pel camí, però a ell, fins i tot el divertien les patinades i els saltirons.

El cafè estava força animat a aquella hora. Molts treballadors de la fàbrica paraven a fer un cafè i una copa de licor abans d'anar a casa a sopar, i també s'hi deixaven caure alguns pagesos què acabaven la jornada, amb rostres cremats pel sol i espardenyes brutes de terra. Ella li havia demanat a la Rosita, la dona de l'encarregat, un te amb llimona com feia habitualment sempre que entrava a l'establiment. Ara ja feia estona que se l'havia pres i concentrava els seus pensaments en el Joan. Era prop del vespre i no trigaria a fer-se fosc, i tenia ganes de tornar a casa amb el seu marit.

Tenia a la Rosita molt a prop seu. Estava dempeus al llindar de la porta que separava la sala principal del cafè amb una sala més petita que donava al carrer, per on la Glòria esperava veure al seu home arribar aviat. La Rosita era uns anys més gran que la Glòria, i regentava el cafè amb el seu marit, el Manel, des de feia set anys ja. Feien bona parella i tots els veïns del poble apreciaven el seu caràcter alegre i extravertit. Des que havien obert el cafè molts veïns del poble que, abans,amb prou feines sortien de casa si no era per anar a missa o a un enterrament, solien acostar-s'hi per fer-la petar amb els propietaris o altres clients.

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del passat mes de març.

Xavier Aragay: “L’eix de l’escola és ajudar l’alumne a construir un projecte vital”.

Entrevista per al Punt-Avui a l'economista i escriptor Xavier Aragay, autor del llibre "Reimaginant l'Educació".


L’educació ha de reimaginar-se? Per què?

En el nostre món ha canviat pràcticament tot excepte l’educació. Si agafes un metge de fa 50 anys i el portes a un hospital no pot fer res, però si portes un mestre de fa 50 anys a una escola, potser notarà algun canvi, però trobarà la pissarra, la taula, els alumnes asseguts igual i podrà fer classe. Això és un indicador. El món que viuran els alumnes no té res a veure amb el que vam viure nosaltres, i per tant l’educació ha de fer un canvi molt profund.

Per fer què?

Pensem en un nen o una nena de tres anys que va entrar a l’escola el setembre passat: sortirà del sistema educatiu el juny del 2033, si decideix anar a la universitat acabarà el 2038 i es posarà a treballar el 2040. Nosaltres l’hem de preparar per a aquest món. No saben com serà tècnicament, però sí que sabem que la creativitat serà el petroli del segle XXI, tenir iniciativa i ser capaç de treballar amb els altres, saber buscar informació, saber criticar-la, sistematitzar-la, compartir-la... Tot això serà clau, i de tot això a l’escola en fem molt poc.

Per què?

L’escola encara és tributària del model dissenyat en el segle XIX, del “jo, professor, tinc el coneixement que tu, alumne, no tens i jo te l’explicaré oralment mentre tu, quiet escoltant-me i portant-te bé, aprendràs i després m’ho posaràs en un examen”. Amb petites variacions, en essència continua sent el mateix. El que està en crisi, aquí i arreu del món, és aquest model. I a tot el món hi ha centenars d’institucions educatives que l’estan buscant, un model on l’alumne sigui el protagonista, on aprengui fent, on es construeixi com a persona en lloc d’obrir-li el cervell per omplir-lo de continguts.

Com s’ha de fer?

Cal canviar la mirada i pensar que l’educació és la millor eina que tenim per transformar el món, per ajudar aquests nois i noies a ser persones que puguin fer projectes vitals. L’eix de l’escola no ha de ser transmetre coneixements, ha de ser ajudar a construir el projecte vital. Que per construir-lo necessites coneixements, és clar!, però no els enciclopèdics, els apresos de qualsevol forma.

Canviar la mirada...

Tu vas a una classe de nens de quatre o cinc anys i no tindràs cap dubte que la mirada del mestre és a un ésser humà que s’està desenvolupant. Tot el dia està treballant en això. Vas a una classe d’alumnes de quinze anys i allà ningú mira les persones, només miren les matemàtiques, l’anglès o la història. Això no té sentit, hem de recuperar la mirada a una persona que està creixent, a uns nois i noies que encara que no ho vegem porten un cartell que diu: “Estic en construcció. Help me, please.” Hem d’assegurar que aquest és l’eix vertebrador durant quinze anys, i evidentment amb continguts per construir l’eix vertebrador, no per acumular absurdament coneixements. Hem de construir persones lliures, fresques, positives, creatives, que es coneguin...

I quin paper juguen els mestres i professors?

Si l’alumne és el protagonista i aprèn fent, el professor també ha de canviar de rol, i passar de la pesada càrrega d’explicar continguts a un altre paper molt important: ser mentor, ser referent, tenir una experiència vital a transmetre per ajudar-lo a veure quin ha de ser el seu projecte vital. Un dels drames al nostre món és que molts joves després de quinze anys d’escola i cinc d’universitat no saben qui són, com aprendre, què volen fer de la seva vida... Això és una mena de fracàs vital. A mi no em preocupa el fracàs escolar, em preocupa el fracàs vital.

Mestres i professors són conscients que cal aquest canvi?

La majoria tenen ganes d’innovar i de transformar. Hi ha un consens que és necessari, però compte perquè vivim en una societat que li està demanant molt, a l’escola. I el canvi no depèn només de mestres i professors, sinó del conjunt de la comunitat educativa. Hem de fer junts l’educació, perquè l’educació no és un problema de l’escola, és un problema de tots.

Hi ha qui creu que la tecnologia també és un problema?

Els continguts són una eina per construir persones i la tecnologia també. Els ordinadors i els mòbils en el mètode tradicional són conflictius perquè com que els nens s’avorreixen utilitzen la tecnologia per distreure’s, la tecnologia treballant cooperativament en pedagogies actives globalitzades és una eina imprescindible. Si treballes un projecte has de consultar internet, has de construir, has de preparar una presentació... És evident que és una eina sense la qual no es pot treballar...

Quin paper juga l’administració?

L’educació és una activitat que està regulada perquè és un bé comú de tota la societat que ajuda a fer que la societat estigui més cohesionada. L’administració té un paper important, però no el paper preponderant que tenia en el segle anterior. En el segle XX, si es volia canviar l’educació es feia una nova llei –el nostre país ha tingut sis lleis en 40 anys–; avui ja sabem que això serveix de molt poc. L’administració va sent conscient, a poc a poc, que la seva funció és establir un marc, animar a la transformació i el canvi, donar autonomia i que s’apoderin mestres, alumnes, famílies... En tot cas té un paper important que no és altre que verificar i avaluar que tot això vagi en una bona orientació.

L’escola innova, i la universitat?

Hi ha universitats que comencen a innovar i renovar, però també n’hi ha que no veuen que ve un tsunami, sigui perquè els alumnes que els arribaran d’aquí a cinc anys seran molt diferents, sigui per la globalització, la tecnologia i la intel·ligència artificial, que farà necessari canviar la metodologia. Ara, però, està com adormida

El projecte d’innovació Horitzó 2020 ja té quatre anys. Heu avaluat resultats?

Vam fer una avaluació del procés de transformació i també de l’impacte que han tingut els canvis en els alumnes. Vam comparar alumnes d’ESO que feia dos anys que seguien aquest sistema d’un mateix nivell socioeconòmic amb alumnes que havien seguit el sistema tradicional. El resultat va ser interessant. Els alumnes que feia dos anys que treballaven per projectes eren molt més creatius que els altres, tenien més autonomia, molta més, sabien treballar en equip i havien aconseguit que la seva mirada fos diferent, que ja no pensessin que l’aprenentatge només era un tema individual, sinó d’equip. En definitiva, estaven molt més contents. Els altres en creativitat anaven més fluixos, en iniciativa també; continuaven pensant que l’aprenentatge depenia de si el professor és bo... No hem perdut ni un gram de coneixements, perquè també vam comparar resultats acadèmics, i hem guanyat en una sèrie de característiques que els ajudaran a trobar feina en el món que ara ve. És per això que l’educació ha de canviar, perquè si som fidels a la nostra vocació hem d’ajudar-los perquè puguin ser éssers que es desenvolupin al màxim.

Una lágrima cayó en Llarena.

Avui tema especial dedicat al jutge-inquisidor Llarena que s'ha hagut de menjar amb patates l'ordre d'extradició del President Puigdemont, que ha sortit aquest migdia de la presó alemanya on es trobava després que el jutge alemany declarés la llibertat provisional i no acceptés els càrrecs de rebel·lió de la fiscalia per extradir-lo a l'estat feixista espanyol.

La plantofada a Llarena, a més, no queda només aquí, ja que la justícia belga va decidir també deixar en llibertat als Consellers Comín, Serret i Puig per la mateixa raó, i l'estat suís va anunciar que no pensava extradir a Rovira i Gabriel a canvi de Falciani tal i com esperaven les autoritats espanyoles després de detenir-lo, quan feia tres o quatre anys que es passejava tranquil·lament per l'estat espanyol que no l'havia volgut extradir fins ara.

Sembla que les coses es compliquen per a l'estat espanyol que veu com ningú a Europa compra el relat de la justícia, la política i els mitjans espanyols sobre els actes dels càrrecs polítics catalans en els darrers temps.

Darrerament els catalans solament hem rebut cops, i molt probablement, després de tot el que ha passat entre ahir i avui, l'estat espanyol tingui ganes de revenja, com un animal ferit, però es fa difícil dissimular el sentiment de victòria davant de l'estat opressor-repressor espanyol en aquesta batalla dels líders a l'exili.

#PrimaveraCatalana

#LlibertatPresosPolítics

El "temazo" del dimecres. Novus Ordo - "Kolors"

Avui fa 50 anys que van assassinar, a Menphis, al clergue i activista pels drets de la comunitat afroamericana als Estats Units, Martin Luther King. Va rebre el premi Nobel de la pau l'any 1964. 

El temazo d'avui, dels valencians Novus Ordo, una banda de rap metal que ha versionat aquest tema dels també valencians Skaparàpid, actualment inactius, amb temàtica antifeixista i antiracista. Canya de la bona!

Dos negres estan parlant, quan arriba la madera 

i sense més explicacions li demanen la papela.
Apartheid social, racisme de classes, 

es pel teu color de pell i no serveixes de res.

Antifeixistes contra el poder de l'estat,
Antifeixistes contra les classes socials
Antifeixistes contra l'engany dels seus diners
Contra el racisme colors i bon so.