El "temazo" del dimecres. La Thorpe Brass - "A second after posmodernity"

Els tarragonins La Thorpe Brass, una de les millors bandes de l'escena ska-reggae-soul-rocksteady catalana, van estar en actiu del 93 al 2004, amb alguns concerts de retrobada a principis de l'actual dècada, i van deixar un grapat d'àlbums de gran factura. Se'ls troba a faltar.

Brutal ascensió de dos alpinistes catalans (un terrassenc i minyó).

El cim Denali a Alaska, EEUU.

Els alpinistes catalans, Marc Toralles i Bru Busom, van ascendir ahir el cim més alt de de l'Amèrica del Nord, el Denali (antic McKinley fins el 2015, 6.194 m.), per una de les vies més complicades que es poden fer avui dia, la Slovak Direct, a la cara sud de la muntanya. Podeu llegir la crònica de la gesta de la revista especialitzada Barrabes aquí.

Una gesta a l'abast de ben pocs alpinistes al món, i tenim dos compatriotes entre aquests escollits. I un d'ells company casteller als Minyons de Terrassa. Quin orgull per a la colla, per a la ciutat, i per al país!! Bravo Marc i Bru!!

El Bru i el Marc celebrant la gesta (Foto: Marc Toralles).

Jornada castellera "extraordinària".

Els 3d9f dels Minyons i dels Castellers de Vilafranca avui a l'Hospitalet de Llobregat. Foto: Jose Paredes.

Avui els Minyons hem fet castells a l'Hospitalet de Llobregat i hi hem estrenat el 4d8 amb el pilar. Ha estat a la segona ronda, després de descarregar el 3d9f, primer castell de nou pisos que es feia en aquesta localitat, en primera ronda. A tercera hem fet el 5d8 i hem tancat la diada amb el segon pd7f de l'any. Gran actuació a tres setmanes vista de la nostra Festa Major, que esperem poder estrenar els castells superiors als bàsics de 9.

La dada curiosa de la jornada d'avui, és que hem actuat acompanyats dels Castellers de Vilafranca per primer cop aquest any (no coincidim massa, la veritat), a banda dels locals, Jove de l'Hospitalet i dels Castellers del Prat. Amb els vilafranquins sempre ha existit una gran rivalitat. Es tracta d'una colla molt competitiva, i sempre que hem coincidit han fet tots els possibles per fer millors castells que nosaltres. I, el cert, és que normalment sempre ha estat així, com a mínim en els darrers quinze anys amb comptades excepcions que ara no puc recordar.

El fet és que avui, els verds han estat a un nivell molt inferior del que acostumen a mostrar per aquestes dates i, sobretot, al costat nostre. Han pogut descarregar el 3d9f que el cap de setmana passat només van poder carregar a Sant Quintí de Mediona, i han completat l'actuació amb el 4d8, el 2d7, i el pd6. Lluny, molt lluny del seu potencial real, i destacable pel fet que una diferència tan gran amb els Minyons no es devia donar des de fa més de vint anys. Recordo algun Sant Fèlix que nosaltres havíem completat la "tripleta màgica" i ells havien acabat amb algun castell de 9 carregat i el 2d7 per acabar...

Vaja, coses dels castells, que com tots sabem, tenen cicles. Els Minyons vam tenir un bon cicle als 90's, però després no hem tornat a encadenar gaires anys bons seguits. Hem assolit grans fites, però de forma irregular. En canvi els vilafranquins porten vint anys al màxim nivell del món casteller. Una gran gesta però que veurem com s'ho fan per mantenir-ho i allargar-ho.

Guadalupe Jover: "Claustros enmudecidos".

Foto: El Diario de la Educación.

Interessant article sobre la pèrdua de la gestió democràtica dels centres públics escrit per la professora de secundària Guadalupe Jover per al Diario de la Educación.

Hace ya un buen puñado de años, cuando empecé a dar mis primeros pasos como profesora de instituto, los claustros se celebraban en la biblioteca, nos sentábamos en círculo y todo en la vida escolar era objeto de debate. Hoy día los claustros se celebran en las salas de usos múltiples, reproducimos la disposición tradicional de las aulas -con sus filas de a uno y su mesa presidencial -, y no se dialoga apenas.

El uso del espacio importa. De hecho, el modo en que los interlocutores se sitúan en él es un buen indicador del tipo de comunicación que entre ellos se establece: más jerárquica o más democrática, más unidireccional o más participativa, más predeterminada o más abierta a la iniciativa de los hablantes. Un claustro, como casi cualquier situación comunicativa -desde una liturgia religiosa a una comida familiar- tiene sus ritos y sus rutinas, y está bien que así sea. Pero, ¿en qué momento dejamos de mirarnos las caras y hablar entre nosotros para pasar a mirar y hablar tan solo a quienes presiden el acto? ¿En qué momento pasamos de analizar, debatir y decidir, a ser meros receptores de información ya procesada?

Me cuesta recordar los nombres y los rostros de quienes fueron mis primeros directores. No he olvidado, sin embargo, los de aquellos colegas cuyas intervenciones en los claustros ensanchaban mi mirada sobre la educación hasta proyectarla más allá de las aulas; colegas de quienes aprendí que la educación es política, que cualquier decisión tiene implicaciones sociales y políticas, y que quienes las niegan son siempre quienes tienen la sartén por el mango (o carecen del más mínimo sentido crítico). Cuántas cartas, comunicados o reivindicaciones se gestaron entonces. Cuántas transformaciones tan lentas como medulares en lo que aún ni siquiera llamábamos proyecto educativo de centro salieron de ahí. El director -la directora- era entonces un primus inter pares, y nadie hablaba de profesionalizar la función directiva como nadie pretende hacerlo hoy en día con los decanos, los rectores o los alcaldes.

Jamás escuché entonces que lo que allí se dirimiera fuera la imagen del centro ni jamás se pronunció un posesivo: nuestro instituto. El compromiso era con la escuela toda, y tan acendrado estaba el sentido de lo público que cualquier colegio público, cualquier instituto, eran también los nuestros. Con frecuencia colaborábamos con ellos -o nos manifestábamos con ellos-. En los centros de profesorado -hoy tristemente desaparecidos en muchos territorios- nos formábamos todos juntos y teníamos la sensación de abordar con herramientas análogas los problemas comunes.

Cuánto han cambiado las cosas. En la Comunidad de Madrid, donde trabajo, los claustros hace tiempo que dejaron de ser foros de deliberación y debate. Se transmite información, se proyectan estadísticas y se acalla cualquier intervención alegando que “no es competencia del claustro”… o mirando el reloj con impaciencia.

Tantas movilizaciones hace apenas cinco años en defensa de la escuela pública y, en este escaso lapso de tiempo, la escuela pública ha pasado a ser gestionada -este es ahora el verbo- como una escuela privada. En las estadísticas lo que importa es quedar una décima por encima de los resultados de los otros centros de la localidad o de la Comunidad entera. Vano es advertir que ni en uno ni en otros superamos el 75% de los estudiantes que, habiendo llegado a 4º ESO -¡cuántos se nos perdieron por el camino!-, logran sacar el título de Secundaria. Inútil sugerir que indaguemos en las causas y tratemos de ponerles remedio, exigiendo de la Administración educativa los recursos que faltan -desde ratios y tiempos hasta profesionales de los departamentos de Orientación, sin cuya intervención gran parte de nuestro alumnado permanece en una situación de vulnerabilidad absoluta- y disponiéndonos como equipos docentes, como departamentos didácticos, como claustro de profesores, a ver en qué estamos fallando y en qué podemos mejorar. Porque no, el objetivo es otro. Mejorar en los rankings. El ranking por el ranking mismo.

Se aprueban sin apenas debate alguno -o contra la voluntad del claustro- los programas de bilingüismo, fuente de sangrante segregación dentro y fuera del centro; se pide la adhesión del instituto a cualquier iniciativa de la Administración que suponga poner “un sello de calidad” en la fachada del centro, por más que las prácticas cotidianas sigan siendo las mismas; se acepta el desembarco de cualquier empresa, banco o fundación que dé visibilidad al colegio o instituto en este mercado de la educación en que, al parecer, todos estamos llamados a competir. Pretender manifestar una reserva implica “poner el cuerpo” contra el sentir mayoritario, y de ahí es difícil salir indemne.

Sé que afortunadamente hay excepciones a este triste panorama que dibujo. Que hay claustros donde se dialoga de cuestiones pedagógicamente relevantes, donde se toma la iniciativa, donde se habla y se escucha. Sé también que hay directores que, aunque la LOMCE no los obligue a ser democráticos, son conscientes de que tampoco se lo prohíbe y que, por tanto, pueden seguir sometiendo la Programación General Anual, por poner un ejemplo, a la discusión y votación del claustro de profesores y del consejo escolar. Pero mucho me temo que son los menos. Sea como sea, mirémonos en ellos para no perder los restos de dignidad profesional que nos queda.

Amb aquests #NoEsPot.

Vinyeta del Ferreres per al diari Ara d'ahir.

Van caient les caretes. Alguns independentistes innocents es pensaven que l'espai polític dels comuns podia ser un bon aliat en la croada processista en què estem immersos. Però vet-ho aquí que passades les eleccions municipals, on aquests tocaven quelcom de poder, estan mostrant clarament quins són els seus socis naturals a l'hora de pactar alcaldies, com ara la de Barcelona, la de Sabadell, Badalona, o Tarragona: el PSC del 155, de la corrupció i de les clavegueres de l'estat, i si fa falta, l'ultradretà C's (Manuel Valls a BCN). Afortunadament, a Terrassa es van fotre tal galeta que van passar de 6 a 0 regidors, i no tenen res a pelar. D'altra manera haguessin estat capaços d'investir alcalde al candidat del PSC, que portava 40 anys governant la ciutat...

Ja ho va dir aquell fa un bon grapat d'anys, que "el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d'esquerres". No es pot!!  

75è aniversari del desembarcament de Normandia.

Hi ha fets històrics, que per la seva repercussió històrica han esdevingut més històrics que altres. El desembarcament de Normandia és un d'aquells fets històrics que ha quedat gravat amb majúscules en la història de la humanitat per la transcendència del que aquell dia va ocórrer. Que més de 200.000 soldats aconseguissin desembarcar a la costa nord-oest francesa en plena 2a Guerra Mundial, va ser una acció determinant, juntament amb alguna altre tanmateix, per a l'inici de la fi del 3r Reich alemany.

Un agent clau en l'èxit del desembarcament, va ser el català Joan Pujol i Gracia "Garbo", un agent doble que treballava pel servei d'intel·ligència britànic i també per l'alemany, que va proporcionar informació falsa als alemanys al voltant de l'arribada dels aliats, permeten que aquests els agafessin desprevinguts. Tanmateix, es parla de desenes de milers de morts aquell dia, com a conseqüència dels enfrontaments entre els dos bàndols. 

Al segle 21 les guerres cos a cos, i paraules com trinxera o línia del front, sonen a xinès. En l'era de les noves tecnologies, les armes intel·ligents, els drons, i els satèl·lits, aquestes batalles del passat han quedat per a les pel·lícules de guerra i poca cosa més. Pensar en els soldats que la van viure, m'eriça la pell.

El "temazo" del dimecres. The Clash - "London Calling".

L'any 1979, el grup britànic The Clash, publicava l'àlbum London Calling, que incloïa aquest tema de títol homònim, que es va acabar convertint en tot un himne generacional a nivell internacional. Punk de bona factura amb influències d'altres estils com l'ska, el rockabilly, o el jazz. The Clash va influir i continua influint un bon grapat de bandes arreu del món.