Cuba (4) - Guardalavaca i Holguín.

Camí de Guardalavaca amb un taxi compartit, un Chevrolet del 56.

Els darrers quatre dies hem estat a Guardalavaca (3), un poble de la costa nord oriental, i a Holguin (1), una ciutat oriental a uns dos-cents quilòmetres de Santiago cap a l'interior. A Guardalavaca hi hem anat a fer, bàsicament, platja. És una zona amb algun ressort i alguns allotjaments privats, però en aquesta època de l'any no està gaire concorregut. Aquí la temporada alta va de desembre a abril segons ens han comentat.

La platja principal de Guardalavaca és força bonica i els usuaris són bàsicament turistes nacionals i alguns locals. De turistes estrangers n'hem vist ben pocs. Sobretot canadencs ja que hi ha un vol directe de Canadà a l'aeroport d'Holguin. Per arribar a Guardalavaca vam haver de negociar un taxi compartit, ja que els privats ens volien cobrar uns 30 CUC, i el transport públic mai saps quan passarà ni si hi haurà lloc per a estrangers. Finalment després de les inevitables negociacions vam aconseguir que ens portessin per 12 CUC, tot i que el taxista va omplir el cotxe (un Chevrolet del 56) amb tres locals més.

A Guardalavaca hem fet uns dies de relax, banys a la platja, i menjar i beure, a banda d'alguna festeta, res de l'altre món, a la platja o ben a prop. En una d'aquestes festes a la platja se'ns va apropar el pesat del poble que anava una mica mamat i que ens va venir a oferir "el què necessitessim". Ens va estar atabalant una bona estona fins que el vaig convidar a deixar-nos gaudir tranquil·lament de la festa i va marxar. Al cap de poc va tornar i va insistir una estona. Finalment, una parella de policies que estaven a la festa vigilant van acabar enduent-se'ls en el cotxe patrulla.

A Guardalavaca vam tornar a coincidir amb una parella de germanes suïsses de 22 i 23 anys que viatjaven soles i que havíem conegut a Santiago. Ens van comentar que sovint se sentien incomodes amb alguns nois cubans que eren molt llençats i els deien coses, o els llençaven petons. I quan les treien a ballar podien ser una mica massa "propers". Tanmateix es veien súper responsables, i la gran acostumava a manar a l'hora d'anar a dormir. A les 23 puntual, va dir a la germana petita que havien de marxar, i així ho van fer.

De la platja de Gaurdalavaca vam fixar-nos que els cubans són, en general, poc curosos amb la neteja. Beuen (força) a la sorra o a l'aigua, i fumen, i en acabat l'arena queda plena de llaunes, ampolles i burilles de tabac. Per sort, sempre hi ha algú que va recollint la brutícia de tant en tant, però sempre vas veient aquesta visió lamentable.

Cap a Holguin vam anar en un altre taxi compartit que ens va aparaular el propietari de la casa on ens havíem allotjat, un antic militar retirat anomenat Luís. Per 10 CUC aquest cop, en un Dodge del 56, amb tres acompanyants més al darrera. Arribats a Holguin vam anar directes a l'estació de busos per comprar un bitllet per l'endemà a Ciego de Avila, En acabat vam anar a la casa particular on teníem una apartament llogat. Vam poder visitar la ciutat tota la tarda i pel vespre donar un volt i conèixer alguns locals d'oci. En va agradar pujar al mirador (la loma) que domina Holguin i on molts locals van a practicar esport o a petar la xerrada. A la nit, ens va agrada la Casa de la Trova on hi havia un concert amb una banda típica de trova amb un ambient molt autènticament local, ballaruga, i alguns autòctons molt animats gràcies al rom.

De tornada a Holguín en un Dodge del 56.

Holguín des de la loma.

Gent connectada a internet a una plaça del centre.

Cuba (3) - Santiago (Desfile i quema del diablo).

Ens hem acomiadat de Santiago amb la desfilada final del diablo i la seva posterior crema a l'espai de l'Alameda. Tots els grups participants dels diversos països sortien de la Plaza Cespedes i baixaven pel carrer San Agustín fins arribar al punt final on es cremava la figura del diable. Teníem unes grans expectatives amb aquest acte, però la veritat és que ni la desfilada era massa lluïda, ni el dimoni gaire espectacular. Una figura de no més de tres o quatre metres amb unes banyes, feta de fusta i roba que ha cremat en un tres i no res davant la joia, i els telefons mòbils alçats, dels presents.

Ens ha acompanyat a la festa la nova companya de casa que substituia a l'Angela, una ingenyiera madrilenya que viatjava sola i que estava molt interessada en els processos de reconstrucció urbans. La nova inquilina era una uruguaia anomenada Natalia, de Montevideo, que tenia a la parella treballant amb la delegació uruguaia coordinant tot el tema. Es veu que el paio estava dels nervis amb tanta improvisació i tan poca infraestructura dels cubans...

A banda de les desfilades, hi ha un bon grapat d'actes a diferents espais de la ciutat, alguns prou separats uns dels altres. Pel centre hi ha també diversos espais, i algunes festes a l'aire lliure que és per on ens hem anat movent normalment per les nits. Els concerts de la Plaza Cespedes solien acabar cap a les 0:00 i en acabat quedava l'espai del Bloulevard on hi havia festa amb Dj i bastant més sarau que a Cespedes. Aquesta festa solia acabar a les 2:00 i a partir d'aquí solament quedava l'opció d'alguns locals tancats. Vam conèixer el St. Paulí, un dels més reconeguts, i era força petit i ple de cubans. La música, bàsicament reggaeton, i quelcom de bachata, salsa o estils llatins en general.

El cert és que tot i que l'ambient en aquestes festes fa una mica de respecte pel nivell etílic d'alguns cubans i per les pintes d'alguns, la sensació de seguretat és elevat, i es veu força policia a les festes. Fins i tot alguns van sense l'uniforme i no s'ho pensen gaire si s'han d'emportar a algú que estigui passat de voltes i molesti al personal. Les autoritats cubanes tenen clar que el turisme és la principal font d'ingressos del país, i és per això que es cuiden de que siguin respectats i que no hi hagi incidents.

Cuba (2) - Santiago - Festival del Fuego.

El grup català de ritmes cubans i electrònics, Bemba Saoco, a la Plaza de Cespedes.

Aquests dies (del 3 al 9) se celebra a Santiago el Festival del Fuego, o Festival del Caribe, en la seva 39a edició. Aquest festival reivindica la cultura caribenya i cubana en especial. Cada any hi ha algun país convidat que participa en el festival amb una delegació d'artistes i conferenciants. Enguany el país convidat és l'Uruguai. A l'aeroport domestic de La Havana vam coincidir amb un grup d'una coral de Montevideo que s'anomena "Terapia de miercoles" i que estava format per amateurs jubilats majoritàriament.

Uns dels actes centrals del Festival són les cercaviles del dia 5 (de la serpiente) i del 9 (del diablo). En aquestes surten grups d'arreu de Cuba, del carib, i d'altres llocs del món. Enguany fins i tot hi havia un grup de "moros i cristians" de Castelló de La Plana.

Un dels incovenients del festival és la escassa informació dels actes. Tot i que es pot trobar algun programa a internet, és incomplet i no informa d'on són els emplaçaments ni si l'espectacle és de pagament o no. Hem hagut d'agafar alguns taxis per arriar fins a algun lloc i ens hem trobat la sorpresa que cobraven entrada, o que l'aforament era ple. També vam anar a veure a una orquestra salsera reconeguda internacionalment, "Michael Blanco", i van començar dues hores més tard de l'anunciat... 

A banda dels espectacles i concerts varis, a la Casa de la Trova sempre hi ha algun músic o banda local tocant, i al costat, a la Casa de la Cultura també hi ha un parell d'espectacles diaris. Aquí coincidim sovint amb un grup d'uns 15 alemanys que han vingut a perfeccionar el ball de la salsa, i a conèixer altres balls cubans. Sempre que els veig ballant amb la calorada que fa, i com suen, els planyo. Jo suo sense moure'm, així que imagineu-vos...

Hem conegut a alguns cubans de festa a la Plaza Cespedes. El Víctor, el Vlady, la Danarsis, amb els que hem anat d'aquí cap allà on ells ens indicaven. Saps que fer amics significa pagar-ho tot, però així funcionen les coses a Cuba. Un aspecte positiu és la seguretat amb la que et pots moure pels llocs. Hi ha força policia uniformada (i no uniformada) que vetlla pels turistes. I per altra banda, els propis cubans són conscients que cal cuidar al turista per tal que no deixi de visitar-los, ja que és la seva principal, gairebé única font d'ingrés extraordinari.

Cuba (1) - Santiago de Cuba.

Catedral de Nuestra Señora de la Asunción.

Grup de salsa i son a la casa de cultura.

Tumba de Fidel Castro.

El Morro

El passat dimarts vaig arribar a La Havana, Cuba, en un vol des de Barcelona, via Madrid d'unes 13 hores en total.Vam sortir de l'aeroport del Prat a les 13:00 i vam arribar a La Havana a les 21:00 del mateix dia.

Un cop a La Havana vam haver d'anar fins a una altra terminal per agafar un vol cap a Santiago de Cuba. Aquest vol sortia l'endemà a les 6:30 del matí, així que vam fer nit a l'aeroport intentant dormir, poc i malament.
El vol a Santiago es va allargar al voltant d'una hora i mitja i a les 8:00 del matí vam aterrar a l'altra punta de l'illa. Un tal Jorge va ser el més hàbil dels buscavides que ens va recollir en el seu cotxe per dur-nos al centre de la ciutat, portant-nos a més a una "Cadeca" (casa de canvi) ja que la de l'aeroport encara era tancada.
Després ens va portar fins a la casa on havia reservat habitació, la Casa Colonial 1909, al carrer Santo Tomás, molt propera al carrer Enramadas i a la plaza Cespedes on hi ha la catedral i centre històric de la ciutat.

La casa tenia dues habitacions a lloguer i la regenta una noia jove, la Charlenne, que hi viu amb el pare, el Ramon, i la filla, la Vanessa. Pare i filla treballen per a l'estat en diferents àrees municiapals, i la filla de 10 anys just començava les vacances escolars de juliol i agost.

L'endemà d'arribar a Santiago començava el Festival del Caribe o Festival del Fuego, d'una setmana de durada, i motiu principal de la visita a aquest lloc. Aquests dies doncs hem combinat les visites a llocs d'interès de la ciutat, com ara la tomba de Fidel Castro i José Martí, el fortí del Morro on la flota espanyola va rebre una important i definitiva desfeta contra l'aliança cubano-nordamericana el 1898, el quartell de Montcada, inici desafortunat de la revolta castrista, o la Casa de la Trova, etc., etc, amb la presència d'espectacles varis dins del Festival.

Seguirem informant...

La revolta de La Amistad.

Joseph Cinque (Sengbe Pieh).

Un dia com avui de fa 180 anys, un grup d'esclaus liderats per un d'ells, Joseph Cinque, nascut a Sierra Leona, van revoltar-se contra els oficials d'un vaixell espanyol de transport d'esclaus que els portava fins a Cuba per treballar en les plantacions de sucre. Van ser jutjats als Estats Units i declarats innocents, al considerar el jutge que ho havien fet per recuperar la seva llibertat després d'haver estat segrestats pels espanyols.

Steven Spielberg va documentar l'episodi en la pel·lícula Amistad estrenada el 1997.

Recuperant tradicions en família.

El Cantinflas, el Quimet Carreras i el Ramon del Barça preparats pel ball de Nans a la sortida d'ofici.

Enguany per la Festa Major de Terrassa he tornat a portar el capgròs del Cantinflas que feia anys que no em posava. Potser set o vuit. Ja no recordo. I ho he fet, bàsicament perquè he compartit l'acte amb els meus nebots, l'Unai i l'Èlia, que s'han estrenat en aquest ball tan tradicional, i que aviat sumarà més de 40 capgrossos de l'any. Ells dos han participat de totes les jornades (divendres a la inauguració a l'ajuntament, dissabte a la cercavila, i diumenge a la sortida d'ofici), però jo només ho vaig fer ahir diumenge abans de la diada castellera.

Com a anècdota de la jornada, al ball de la Tereseta a la Plaça Vella amb els regidors del nou ajuntament, vaig anar a cercar a un company dels Minyons que ha entrat a l'equip de govern per ERC.

Quan tingui temps, parlaré de la jornada castellera, on vam fer un pas endavant amb el 4d9f c., el 2d9fm, el 3d9f i el pd8fm!!

Avaluacions de fi de curs.

Ahir divendres vaig començar les desitjades vacances d'estiu. Aquesta darrera setmana de feina, sense alumnes, ens hem dedicat a omplir documents, fer memòries, endreçar classes, fer inventari, i algun pica-pica de comiat.

En general estic molt satisfet de com m'ha anat el curs, tant pel que fa a la meva tasca docent, com a les relacions amb famílies, companys, equip directiu... He de reconèixer que he treballat molt de gust i m'han respectat la meva feina. Malauradament, això no sempre és així.

A les escoles de primària per on he passat mai m'han fet una avaluació de la meva tasca. Tan sols una vegada, fent de professor de Cicles Formatius em van fer arribar una avaluació que m'havien fet els alumnes i que va resultar força positiva, afortunadament. Enguany, m'he de conformar, amb gran satisfacció tanmateix, amb les paraules, els gestos, i algun escrit dels alumnes. Em va agradar especialment aquest d'una alumna de 2n, d'aquelles que tenen una actitud exemplar a classe i que acostumen a treure notes excel·lents. I com que em va fer molta il·lusió, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.