(El pediatre Carlos González al Criatures, com de costum, posant el dit a la llaga. Quantes vegades hem utilitzat els docents l'expressió "li costa" en els informes d'avaluació dels alumnes...)
Amb molta freqüència sento
dir que a aquesta nena “li costa” menjar verdures, o que a l’altre nen
“li costa” el peix. És a dir, amb aquestes afirmacions sembla que la
nena desitja amb totes les seves forces menjar verdura, ho intenta amb
il·lusió, però alguna cosa falla: no aconsegueix agafar la verdura amb
la mà, o no té prou força per aixecar-la del plat, o el braç se li
desvia accidentalment i la verdura, en lloc d’arribar a la seva boca,
acaba misteriosament als seus cabells, o té un espasme que li impedeix
obrir la boca, o la verdura està tan dura que li és impossible
mastegar-la, o tan seca que no la pot empassar. Dificultats físiques que
no apareixen quan hi ha macarrons, pollastre o xocolata; només amb la
verdura, ves a saber per què. I els pares, amorosos, veient com la seva
filla pateix per no poder menjar la verdura que tant li agrada,
l’ajuden, pacientment, durant hores si cal, ficant-li la cullera a la
boca, posant uns dibuixos al mòbil per aconseguir que la mandíbula es
relaxi, dissimulant la verdura dins d’una mandonguilla perquè passi
millor...
No! No és pas això! El que passa és que la
nena no vol verdura. Són els pares els que volen que la nena mengi
verdura, és als pares a qui els costa obligar-la, i a la nena el que “li
costa” és resistir-se. Fa un gran esforç per tancar la boca, girar el
cap i evitar que li fiquin per força aquesta verdura que no vol de cap
manera.
No és només amb el menjar. Hi ha qui diu,
tergiversant igualment el llenguatge, que a un nen li costa recollir les
joguines, fer els deures o estar en silenci. Hi ha altres casos en què
l’expressió sí que es fa servir correctament: a un nen li costa anar en
bicicleta; ha demanat la bici, intenta pujar-hi, cau, s’aixeca i ho
torna a intentar. O una nena té un atac d’asma: li costa respirar.
Arribats fins aquí, és molt important distingir les dues situacions:
vol fer-ho i li costa, o no vol fer-ho. És molt important tenir clar si
estem ajudant el nostre fill a fer el que vol, o si estem obligant-lo a
fer el que nosaltres volem. I sí, en alguns casos tenim dret a fer
servir, de forma raonable, l’autoritat i la persuassió: que es renti les
mans, que faci els deures, que reculli les joguines. Si necessita un
medicament i no se’l vol prendre podríem fins i tot arribar a l’ús de
certa força per aconseguir-ho. Però mai, mai, podem obligar-los amb el
menjar. Encara que ens costi.
