Ahir, avui i sempre... Buch DIMISSIÓ!!!

Un nou escàndol al cos dels mossos, aquest cop amb sis agents involucrats en la vexació, humiliació i intent d'assassinat (per un tret de bala) d'un jove negre a Manresa fa un any. La Conselleria encapçalada per Buch, i els responsables del cos de mossos, han mantingut el cas en secret tot aquest temps, fins que Sos Racisme ha destapat el cas amb els àudios que va poder gravar la víctima el dia dels fets, on s'escolten els comentaris vexatoris i de caràcter racista d'alguns dels agents implicats. Fàstig és poc. I el fàstig augmenta en la mesura que saps que la màxima autoritat no estat capaç de prendre la lògica decisió d'expulsar fulminantment del cos aquests energúmens racistes.

Són tants els casos d'actuacions desproporcionades, vexacions, humiliacions, tortures, agressions injustificades, etc., etc., que no sé que collons espera el President Torra a destituir el Conseller Buch del seu càrrec. Si no té la dignitat de dimitir, que l'expulsin d'una puta vegada. Si no ho fan, es converteixen en còmplices. Vergonya!

Futbol post-confinament.

Aquest cap de setmana s'ha reemprès la lliga de futbol espanyola i al Barça li va tocar jugar ahir a l'estadi Son Moix de Mallorca (0-4). Malgrat que sóc molt aficionat al futbol i em perdo ben pocs partits del Barça, casualment aquest partit no el vaig poder veure ja que tenia un sopar amb amics. Vaig a un ritme de sopars amb col·legues que serà difícil, i dur, de mantenir.

El cert és que es fa força estrany veure el futbol professional en estadis buits. No té ni la meitat d'emoció, ni passió, ni polèmica. Però el cert és que ja tenia ganes de tornar a veure el Barça. O de tornar a veure jugar a Messi potser... Ahir ja va fer el seu golet, el quart de l'equip, a les acaballes del partit. 

Suposo que a partir d'ara estarem ben entretinguts amb futbol pràcticament a diari. Bé, en tot cas, a mi només m'interessa el Barça, i espero que es pugui emportar els dos títols que encara té en joc: la lliga i la Champions.

Carlos González: "Li costa o és que no vol?"

(El pediatre Carlos González al Criatures, com de costum, posant el dit a la llaga. Quantes vegades hem utilitzat els docents l'expressió "li costa" en els informes d'avaluació dels alumnes...)

Amb molta freqüència sento dir que a aquesta nena “li costa” menjar verdures, o que a l’altre nen “li costa” el peix. És a dir, amb aquestes afirmacions sembla que la nena desitja amb totes les seves forces menjar verdura, ho intenta amb il·lusió, però alguna cosa falla: no aconsegueix agafar la verdura amb la mà, o no té prou força per aixecar-la del plat, o el braç se li desvia accidentalment i la verdura, en lloc d’arribar a la seva boca, acaba misteriosament als seus cabells, o té un espasme que li impedeix obrir la boca, o la verdura està tan dura que li és impossible mastegar-la, o tan seca que no la pot empassar. Dificultats físiques que no apareixen quan hi ha macarrons, pollastre o xocolata; només amb la verdura, ves a saber per què. I els pares, amorosos, veient com la seva filla pateix per no poder menjar la verdura que tant li agrada, l’ajuden, pacientment, durant hores si cal, ficant-li la cullera a la boca, posant uns dibuixos al mòbil per aconseguir que la mandíbula es relaxi, dissimulant la verdura dins d’una mandonguilla perquè passi millor... 

No! No és pas això! El que passa és que la nena no vol verdura. Són els pares els que volen que la nena mengi verdura, és als pares a qui els costa obligar-la, i a la nena el que “li costa” és resistir-se. Fa un gran esforç per tancar la boca, girar el cap i evitar que li fiquin per força aquesta verdura que no vol de cap manera. 

No és només amb el menjar. Hi ha qui diu, tergiversant igualment el llenguatge, que a un nen li costa recollir les joguines, fer els deures o estar en silenci. Hi ha altres casos en què l’expressió sí que es fa servir correctament: a un nen li costa anar en bicicleta; ha demanat la bici, intenta pujar-hi, cau, s’aixeca i ho torna a intentar. O una nena té un atac d’asma: li costa respirar.

Arribats fins aquí, és molt important distingir les dues situacions: vol fer-ho i li costa, o no vol fer-ho. És molt important tenir clar si estem ajudant el nostre fill a fer el que vol, o si estem obligant-lo a fer el que nosaltres volem. I sí, en alguns casos tenim dret a fer servir, de forma raonable, l’autoritat i la persuassió: que es renti les mans, que faci els deures, que reculli les joguines. Si necessita un medicament i no se’l vol prendre podríem fins i tot arribar a l’ús de certa força per aconseguir-ho. Però mai, mai, podem obligar-los amb el menjar. Encara que ens costi.

Dia mundial contra el treball infantil.

Avui no hi ha Patum.

Diria que en els darrers 25 anys tan sols un any he faltat a La Patum de Berga. Vaig començar a pujar amb un grupet dels Minyons l'any 1996 (el Xavi, el Ramir, i el Lluís), i els primers anys fèiem dimecres i dijous, i fèiem nit a l'hotel Estel. Bé de fet, el primer any vaig fer nit al cotxe del Lluís (quins riures quan el Xavi li va enganxar els dits amb l'elevador del vidre automàtic mentre em posaven uns diaris per tapar les finestres...). Dinàvem i sopàvem a Cal Tonillo, un bar petitó, ja tancat, al carrer del Roser on feien uns menús casolans més que acceptables, imprescindibles per fer base abans de la batalla.

Enguany no hi ha Patum (de moment) degut al Covid19, i ens haurem de conformar recordant les grans jornades viscudes a Berga en el passat. Ho faig amb aquest vídeo que vaig gravar des de l'interior de la plaça de Sant Pere del primer salt de plens del diumenge l'any 2014.

El "temazo" del dimecres. Body Count - "Born dead".

Fa poc més de cinc anys vaig publicar la primera entrada d'aquesta banda nord-americana de rap-metal liderada per l'actor Ice-T, arrel de l'assassinat d'un jove afroamericà abatut per un policia blanc a trets per l'esquena.

Avui he pensat que estaria bé homenatjar Gerorge Floyd, l'afroamericà que va morir la setmana passada ofegat per un altre agent blanc que el va tenir més de 10 minuts estirat bocaterrosa amb el genoll pressionant-li el coll, amb un nou tema, no menys contundent i crític que l'anterior ("Cop Killer").

La cançó va donar títol a l'LP publicat l'any 1994.

A Jordi Arasa li ha arribat el seu Sant Martí.

Jordi Arasa en acció en el desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya.

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 2 anys i 4 mesos de presó, suspensió de sou i feina, i inhabilitació professional (a banda d'haver d'indemnitzar econòmicament 4 víctimes), el cap de l'Arro de Barcelona, el mosso d'esquadra Jordi Arasa, per un delicte de lesions durant el desallotjament de l'acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya el 27 de maig del 2011. La sentència arriba tard i sembla del tot insuficient contra aquest energumen amb un historial carregat d'actuacions desproporcionades i amb un grau de brutalitat que l'havia fet famós dins del cos.

El més trist de tot és que els successius dirigents del cos dels mossos d'esquadra, i els dirigents polítics responsables d'aquest cos, l'han mantingut, i fins i tot promocionat des d'aleshores, arribant fa tot just quinze dies a cap dels ARRO. És increïble. Fàstic etern per a uns i altres. I, evidentment, a l'Arasa aquest, li desitjo el pitjor.