(Article del director de la càtedra de Neuroeducació UB-EDUIST, David Bueno, per al diari Ara d'avui diumenge).
El cervell és l'òrgan del pensament. És on s’originen i on es
gestionen totes les capacitats mentals, entre les quals hi ha la
d’aprenentatge, amb tots els processos cognitius que du associats. Fa
130 anys, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, el
metge i investigador Santiago Ramon y Cajal va dibuixar per primera
vegada les neurones del cervell i les connexions que fan entre elles.
S’ha avançat molt des de llavors, amb la utilització de tècniques no
invasives que permeten veure l’activitat de les diferents zones del
cervell mentre estem realitzant qualsevol acció. Per exemple, podem
discernir quines àrees cerebrals associades a la motivació i al plaer
s’activen amb més intensitat quan estem fent una cosa que ens interessa
respecte de quan ho fem per obligació. O quan ho fem de manera
individual o com a part d’un procés col·laboratiu.
Des d’una
perspectiva neurocientífica i educativa, una primera pregunta que ens
hem de fer és si el fet d’aprendre és una construcció cultural o bé un
instint biològic. La distinció és important. Si fos una construcció
cultural, caldria dedicar molts esforços a ensenyar als alumnes com han
d’aprendre. En canvi, si fos un instint biològic arrelat al funcionament
intrínsec del cervell, el que caldria és entendre com funciona i a
quines necessitats biològiques obeeix, per aprofitar-les. I també de
quina manera tot el que aprenem queda fixat al cervell i com això
condiciona el seu funcionament posterior, per poder treure’n el màxim
profit a través de propostes educatives adequades. La resposta a aquesta
pregunta retòrica és clara: aprendre és un instint biològic inevitable.
Ara bé, què aprenem i com ho aprenem té components culturals
claríssims, que en bona part depenen dels currículums i de les
metodologies didàctiques que utilitzem.
De tots els aspectes importants en neurociència educativa, n’hi ha
quatre que es considera que són crucials. Per començar, l’instint
biològic d’aprendre ens commina a adquirir coneixements de l’entorn,
especialment, però no únicament, de l’entorn social, amb una finalitat
específica: poder-nos anticipar als canvis que s’hi produeixen i
interactuar de la millor manera possible amb les altres persones. Vivim
en un món dinàmic i canviant, i també incert. Per això és important
poder-nos anticipar a les amenaces, per evitar-les, i també a les
oportunitats, per aprofitar-les. Per tant, un primer aspecte que cal
destacar és que el cervell prioritza els aprenentatges que percep que
poden ser necessaris en un futur, especialment quan tenen components
socials. En conseqüència, quan transmetem coneixements, cal que
aprofitem els aspectes socials a través de metodologies pedagògiques
col·laboratives i que ho integrem a la realitat present i futura dels
alumnes.
Tot allò que aprenem, tant si són conceptes com actituds
o habilitats, va quedant fixat al cervell en connexions neuronals. S’ha
vist que com més àrees del cervell queden vinculades a un mateix
aprenentatge a través d’aquestes connexions, millor el recordem i,
sobretot, amb més eficiència el podem utilitzar posteriorment. I també
el podem combinar amb altres aprenentatges de manera creativa amb més
facilitat. És a dir, com a segon aspecte clau a destacar, el cervell
prioritza els aprenentatges transversals i contextualitzats, la qual
cosa hauria de servir per dirigir les estratègies pedagògiques cap a
aquesta fita.
"El cervell incorpora amb molta més eficiència qualsevol aprenentatge que tingui contingut emocional ”
Un
altre aspecte important que la recerca en neurociència educativa
destaca és la funció de les emocions en els aprenentatges. S’ha vist que
qualsevol aprenentatge que tingui contingut emocional, el cervell
l’incorpora amb molta més eficiència. Ara bé, no totes les emocions són
equivalents. La por, per exemple a suspendre, a fer el ridícul,
etcètera, fa que tot allò que s’aprèn d’aquesta manera quedi vinculat
dins el cervell a les sensacions incòmodes que propicia aquest estat
emocional. I aquest fet té conseqüències a mitjà i a llarg termini, atès
que a través de les connexions neuronals que s’estableixen condiciona
el caràcter i les respostes d’aquesta persona. La por actua de fre per a
futurs aprenentatges i disminueix l’empoderament i la proactivitat. En
aquest sentit, les emocions que es consideren més útils per fixar
aprenentatges eficients que mantinguin la capacitat i l’interès de
continuar aprenent i creixent són l’alegria i la sorpresa. L’alegria és
una emoció que transmet confiança, i aprenem de qui confiem. A més, la
confiança és clau per afrontar situacions noves incertes de manera
proactiva. La sorpresa, al seu torn, que es relaciona directament amb la
curiositat, activa les àrees cerebrals relacionades amb l’atenció i la
motivació, i genera sensacions de recompensa i plaer. El tercer aspecte a
destacar seria, per tant, que per transmetre coneixements de manera
eficient que estimulin per ells mateixos la progressió i la proactivitat
dels alumnes cal fer-ho sempre des de la confiança i la curiositat, a
través dels estats emocionals que duen associades.
Finalment, un altre dels molts aspectes importants que destaquen els
treballs en neuroeducació és la importància de les anomenades funcions
executives per a la construcció de personalitats capaces de gestionar la
seva vida de manera proactiva i transformadora. Les funcions
executives, que depenen de xarxes neuronals que es troben a l’anomenada
escorça prefrontal del cervell, comprenen un conjunt de capacitats
cognitives com les de planificar, reflexionar, prendre decisions basades
en aquestes reflexions i no només en la immediatesa del moment, adequar
el comportament per portar a la pràctica les decisions que prenem (la
qual cosa implica gestionar les emocions) i flexibilitzar les respostes,
les actituds i els comportaments per poder-los adaptar i readaptar als
canvis que es van produint. La manera de contribuir a la seva maduració
és facilitant ambients en què els alumnes les puguin utilitzar. Cada
vegada que deixem temps als alumnes perquè planifiquin, reflexionin,
decideixin, etcètera, i cada vegada que els ajudem amb el nostre guiatge
i exemple perquè facin aquestes activitats, s'activen les xarxes
neuronals que les sustenten, i això fa que s'enforteixin i estableixin
connexions noves que incrementin la seva eficàcia de funcionament.
A
tall de resum, el cervell prioritza els aprenentatges fets en l’entorn
on vivim, però que continguin una visió de futur, per poder encarar de
manera proactiva les novetats, els canvis i les incerteses, i també
aquells aprenentatges que tinguin components socioemocionals. A més,
fixa i utilitza amb molta més eficiència els aprenentatges transversals i
contextualitzats, i ho acaba gestionant tot a través de les funcions
executives, que cal potenciar donant als alumnes l'oportunitat
d'utilitzar-les i fent que siguin subjectes proactius dels seus propis
aprenentatges.
