Milikos a Collserola.

Avui apareix publicada aquesta notícia al diari Ara digital, que no deixa de sorprendre en els dies que vivim. Us imagineu sortir a passejar en bicicleta relaxadament per la muntanya, i trobar-se a un comando d'aquests de maniobres? Vaja, com per creure's que ens acaben d'invair els moros i que ha començat la guerra. Si fos jo el que hagués passat per davant d'aquests professionals de l'assassinat i la tortura, potser m'hagués llençat a terra automàticament en previsió de l'inici de les hostilitats amb l'enemic... Com a mínim, venen ganes de girar cua i tocar els dos el més ràpid possible.

Em pregunto jo, si no hi haurà altres espais més discrets perquè aquests soldats facin el seu entrenament. De fet, és més, em pregunto si encara és necessari que els soldats entrenin aquest tipus d'estratègies, tenint en compte que avui en dia la lluita cos a cos ha passat a la història, i amb un bon arsenal de míssils, i avions d'aquests supersecrets, no cal exposar a cap soldat a la lluita. Que s'entrenen, per si un dia van tots al Paint-ball a fer unes partidetes?

Quant començaran els exercits a preparar als soldats per coses amb algun sentit pràctic? Massa pel·lícules americanes han vist alguns comandaments militars. Potser que ens comencem a plantejar seriosament la utilitat dels exercits professionals i les necessitats reals de personal. Massa despessa pel poc profit que se'n treu. No pot ser que aquesta colla de gent es passi els dies fent maniobres inútils, guàrdies sense sentit, i neteja de latrines. Potser que comencin a aprendre coses realment profitoses i útils per la resta de la societat. No sé, per exemple, primers auxilis, idiomes, construcció, prevenció i actuació davant de desastres naturals, neteja de boscos, rius, mars, etc., etc.

El "temazo" del dimecres. Vicentico - "Los caminos de la vida"

Temazo de l'argentí Vicentico, un dels creadors dels mítics Fabulosos Cadillacs, que fa uns anys va decidir anar per lliure i va editar uns quants discos en solitari força exitosos al seu país. Una veu excepcional i una manera de cantar molt particular i reconeixible. Una cançó d'arrels colombianes magníficament interpretada per aquest gran autor argentí.

Los caminos de la vida
no son lo que yo pensaba
no son lo que yo creia
no son lo que imaginaba
Los caminos de la vida
son muy dificil de andarlos
dificil de caminarlos
y no encuentro la salida

Minyons al Pic de la Dona pel CET en la Diada Nacional de Catalunya.

Ahir prop de una vuitantena de Minyons vam anar a realitzar un pilar al cim del Pic de la Dona (2.704 m.), a la comarca del Ripollès, per participar en l'acte commemoratiu del centenari del Centre Excursionista de Terrassa "Cent anys, cent cims", que consistia en la coronació per diverses entitats i ciutadans de la ciutat de 100 cims dels Pirineus catalans.

Un bon grapat de Minyons van fer nit a l'estació d'esquí de Vallter 2000, i la resta vam sortir ben d'hora de matinada, per arribar allà cap a les 8:30 del matí. El grup el composàvem gent de tota mena. Des de menuts de sis anys fins a veterans de més de 80. Moltes famílies (pares i fills), socis del Centre Excursionista i de la colla, i un bon grapat de joves amb molta energia. Malauradament, no vam tenir representació de l'Elit de la colla (ningú de la tècnica, ni ningú del tronc), però segur que devien estar força enfeinats...

La jornada va començar bastant fresca i algun que altre no anava massa ben preparat per resistir les baixes temperatures. Per sort, s'havia de caminar cap amunt, i això compensava la temperatura corporal, tot i que les fortes ratxes de vent glaçaven el cos. En arribar a dalt, ens vam adonar que el fortíssim vent complicaria molt el tema del pilar (bé, de fet, complicava fins i tot mantenir-se dempeus en alguna ocasió), i ho vam comprovar a l'enlairar un pilar de tres net d'escalfament, que el vent quasi s'emporta a l'anxeneta. Vam decidir que no es podia fer ni un pilar de 4 amb aquelles condicions i que si calia el faríem en una cota més baixa, però en un moment de treva de l'aire, vam decidir-nos i vam poder fer un pilaret de quatre, no sense patiment, ja que quan entrava l'anxeneta van haver-hi un parell de bufades fortes, que afortunadament no van anar a més i es va poder completar el pilar amb les posteriors mostres d'alegria del personal i els habituals càntics de guerra. Llàstima que l'avioneta contractada pel CET no arribés a temps per gravar l'escena, ja que les condicions climàtiques tampoc van permetre que l'avioneta sortís a l'hora prevista, ni tan sols, que sobrevolés els cims a l'alçada adequada.

Un cop a baix, de nou al pàrquing de l'estació d'esquí, vam muntar uns quants pilars de 4 més, perquè pogués pujar tota la canalla que havia fet l'esforç per venir i per arribar fins a dalt del cim. L'únic graller que portàvem va haver d'esforçar-s'hi de valent per tocar el toc amb cada un dels pilars. Aquest fet va ser motiu de grans riures i somriures de la gent, ja que en més d'una ocasió se li van escapar algunes notes desafinades (sobretot al pilar dalt del cim, segons ell degut al fort vent...). La pobre Eli no sabia on mirar, ni quina cara fer.

En definitiva, jornada molt emotiva coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya. Es van poder veure un munt de senyeres i d'estelades coronant aquest cim, i també coronant algun dels molts pilars que vam fer. Segur que algunes d'aquestes es devien tornar a veure després per la tarda per les diverses concentracions, manifestacions i concerts a Barcelona. Visca la terra! i visca aquells que l'estimen i la defensen!

Comença el mundial de rugbi de Nova Zelanda.

Avui ha començat un dels majors espectacles esportius de l'any (el tercer en nombre de seguidors televisius, després dels Jocs Olímpics i del mundial de futbol), que malauradament els catalans no podrem seguir en directe per cap dels canals televisius gratuïts que existeixen (i mira que n'hi ha). Sort de l'internet i de les pàgines que ofereixen tot tipus d'espectacles esportius de franc.

Avui s'ha jugat el partit inaugural entre les seleccions amfitriona, Nova Zelanda, i Tonga. Han guanyat els amfitrions, grans favorits per endur-se el torneig, i clàssic entre els clàssics del rugbi mundial. No ho tindran fàcil davant d'altres grans potències com Sudàfrica, Austràlia, Anglaterra, Argentina o Irlanda. Personalment, m'agradaria que Nova Zelanda recuperés els galons de gran potència del rugbi, i en segon i tercer lloc, aposto per Argentina i Irlanda respectivament.

És una llàstima que el rugbi no hagi arrelat mai amb força en les nostres contrades. És un esport força espectacular, intens, competitiu, noble i plàstic. Com bé diuen, "un esport d'animals, jugat per persones". Magnífic educativament parlant, per educar a les criatures en el respecte (al rival, a l'àrbitre, als companys), el sacrifici, el treball en equip, l'estratègia, el compromís...

Apa, animeu-vos i gaudiu de l'espectacle!

El patrimoni dels polítics: llums i ombres.

Avui les webs del Congrés i el Senat han començat a publicar el patrimoni de diputats i senadors, després de que el juliol passat es modifiqués una llei que ho impossibilitava. Milers d'internautes s'han afanyat a connectar-se a aquestes webs per esbrinar quants calers tenen els nostres representants polítics. Tant s'han esmerat en conèixer aquesta informació, que han acabat col·lapsant la web del Senat des de primera hora del matí. Mai aquesta web havia estat tan visitada.

Calia aquesta comèdia? Ens prenen per tontos o què? Que potser es pensa la gent que tots aquests polítics investigats no hauran fet les artimanyes legals adients per acabar declarant el que els convingui? No existeixen els paraissos fiscals, els traspasos de comptes, els canvis de nom de les propietats, etc., etc.? Hem de creure'ns que l'Alicia Sánchez Camacho no té ni un duro al banc ja que no declara res, però en deu 747.000 de préstecs? I quan la Carmen Chacón declara que té tres vivendes, significa això que en té tres al seu nom i a saber quantes més al nom d'algun familiar o amic?

En aquest país, fins que no es demostri el contrari, tots són corruptes. Així que ara, que no ens vinguin amb comèdies de cara a la galeria de suposada transparència, quan el que en realitat haurien de fer és investigar a fons els comptes de tots aquests representants polítics i el seu patrimoni (públic i "amagat"). Bé, de fet això ho podrien fer també amb un bon grapat de banquers i grans empresaris que defrauden a l'estat milions i milions d'euros. Segur que si ho fessin, millor aniria la cosa. Diuen alguns economistes, que amb el que es defrauda d'impostos a l'estat espanyol, es podrien pagar gairebé la totalitat de les pensions. Així que menys tonteries i rentats d'imatge inutils, i més treballar contra els corruptes i els fraudulents.

El "temazo" del dimecres. Bad Manners - "My girl Lollypop"

Aquest dissabte tornen a Catalunya (a la sala Estraperlo de Badalona més concretament) els mítics Bad Manners, banda skatalítica anglesa en actiu des del 1976. Aquesta banda anglesa no es prodiga gaire per les nostres terres, així que val la pena viure en directe una de les millors festes skatalítiques que encara es poden veure i viure. El seu cantant, ànima màter de la banda, és un skin-head de proporcions gegantines que és un autèntic home-espectacle.

Avís: aquest vídeo conté imatges que poden ferir la sensibilitat dels espectadors.

Els malparits fatxes espanyolistes de l'Asociación por la Tolerancia (jajaja, quin nom tan graciós per a una colla d'intolerants contra tot el que soni a català) han penjat aquest vídeo infecte i fastigós, a més de cutre (quin pèssim actor que necessita llegir el guió dins de la seqüència) per denunciar amb molt mal gust una suposada marginació als pares que volen escolaritzar als seus fills en castellà. Consideren que això hauria de ser el més normal del món, però s'obliden, en primer lloc, de que això és Catalunya, i en segon, que el sistema d'immersió lingüística català ha estat validat per experts lingüistes, pedagogs, polítics, etc., etc.

M'agradaria saber que n'opinarien aquests Tolerantes si uns quants pares marroquins o xinesos es plantegessin que volen una educació pels seus fills en les seves llengües respectives. Defensarien potser llavors la llibertat d'elecció de llengua? Si a Madrid, o a Saragossa un grupet de pares marroquins reclamessin el mateix que ells reclamen aquí, segurament els tractarien com a bojos sense remei. O encara pitjor, demanarien la seva repatriació o encara pitjor... Però, és clar, aquí el problema no és de llengües, sinó d'identitats, i està ben clar amb quin país s'identifiquen aquests cràpules. Jo els recomano que per no continuar patint i poder fer vida plena i joiosa en la seva llengua estimada, se'n vagin Aragó avall i ens deixin tranquils.

Recordeu amics, la nostra llengua és el català. Catalunya=català, España=castellà, País Basc=Euskera, Anglaterra=anglès, França=francès... doneu corda al català i no us faci por fer-lo servir davant de nouvinguts o de "nouvinguts" amb més de trenta anys a la nostra terra. No sigueu maleducats i canvieu la llengua. Si voleu que siguin catalans permeteu que aprenguin el català. Si no ho volen ser i no el volen parlar, que no us faci vergonya fer servir la vostra llengua!!!