20 anys d'una humiliació.

Rebollo, per què no vas apuntar a la llotja?

Demà es compleixen vint anys de l'inici dels jocs olímpics de Barcelona 92, els jocs de la vergonya i de l'humiliació catalana. Els jocs de la burgesia barcelonina més espanyolista, d'Ejpañia i dels esportistes espanyols, que ben poc van aportar a Catalunya més enllà d'un bon grapat d'independentistes empresonats i torturats, i de que una part del món inculte pogués posar en el mapa la ciutat de Barcelona, dins d'Ejpañia, evidentment. Encara que ens venguin que els jocs van servir per netejar la cara a Barcelona i modernitzar-la, aquesta modernització es podria haver fet igualment, o millor fins i tot, sense la necessitat d'humiliar-nos com a nació.

Curiosament, en aquella època jo tenia 16 anyets i encara no tenia ben definida la meva identitat pròpia, ni tenia gaire criteri per fer valoracions més enllà de les avantatges que suposaven per un enamorat de l'esport com jo, de poder gaudir al llarg d'unes setmanes dels millors esportistes del món a prop de casa. De fet, vaig poder assistir a alguns esdeveniments com a espectador, com ara a l'handbol a Granollers, l'atletisme a l'estadi olímpic, o l'hoquei herba a l'estadi municipal de la meva ciutat (quina vergonya quan recordo al Manolo el del bombo amb el Moreno dels platerets cridant aquelles consignes tan casposes i cutres), i alguna cosa més que ja no recordo.

Els meus sentiments envers les olimpíades a casa nostra van passar de l'eufòria inicial l'any de l'assignació a la candidatura de Barcelona (amb el feixista aquell de president del COE), a l'alegria per poder viure de prop el principal espectacle esportiu els dies de competició, per acabar maleint al cap d'uns anys als il·luminats que van decidir portar els jocs a Barcelona per a més glòria espanyola i humiliació catalana.

De fet, no recordo cap escena de reivindicació nacional catalana al llarg d'aquells jocs (a banda dels intents reprimits i sancionats de quatre independentistes) . No sé, m'hagués agradat veure algun esportista català amb l'estelada al podi, al igual que els atletes nordamericans alçaven el puny com els "panteres negres" l'any 1968 a Mèxic. O girar-se d'esquena a l'escoltar l'himne espanyol, o qualsevol gest a favor de la causa catalana. Entenc doncs, que tots els esportistes catalans que van participar en aquells jocs se sentien tan espanyols com la resta, o simplement es passaven els sentiments identitaris i la dignitat nacional per l'engonal. Vaja, que primer jo, després jo, i més tard jo també.

El pitjor de tot, és que els jocs de Barcelona no van servir per avançar ni una passa cap a l'alliberament nacional, i d'aquí a tres dies començaran uns nous jocs a Londres i els esportistes catalans tornaran a competir vestint la samarreta dels espanyols una vegada més. Eh!, i segurament n'hi haurà que ho faran ben cofois i orgullosos, però també és probable que n'hi hagi algun que preferiria competir defensant els colors de la seva nació, és a dir, la catalana. Els desitjo a tots ells el pitjor en aquests jocs, i que la selecció espanyola guanyi les menys medalles possibles. Afortunadament, els jocs m'agafen de vacances lluny de casa i no tindré l'oportunitat de seguir-los ni d'agafar cap úlcera d'estómac.

Els amics es fan grans.

Dissabte vaig estar celebrant els primers quaranta anys de l'Albert de Cornellà, un bon amic casteller que porta més de la meitat de la seva vida dedicada als Castellers de Cornellà, ja sigui pujant al tronc dels castells, fent pinya, o dirigint la colla com a cap de colla o en qualsevol tasca de representació. De fet, és un dels principals (per no dir el principal) ambaixadors d'aquesta colla des dels seus inicis (1991). I a banda dels castells, encara li sobra temps per fer de pare, de parella, de ciclista, d'escalador, de diable i, fins i tot, de sortir de festa algun dia (en aquesta activitat hi té la mà trencada, i acostuma a "guanyar" sempre ;-) ).

Ja ho he comentat alguna vegada, però em sembla interessant repetir-ho, que té molt mèrit el que fan castellers com l'Albert, que porten tants anys dedicats a la colla de la seva ciutat, per amor als castells i per mantenir vives les tradicions a la ciutat. És difícil aguantar molts anys en una colla castellera, però encara ho és més si la colla baixa el nivell, i costa arrossegar a la gent als assaigs i a les actuacions. Ara sembla que els Castellers de Cornellà tornen a agafar embranzida, i me n'alegro especialment per l'Albert, que sempre ha estat al peu del canó, en els moments difícils, i en els més difícils encara.

Moltes felicitats company, i ens veiem per les places!

Recull informatiu.

- Grans manifestacions arreu contra la política de retallades del govern del PP: em pregunto si serveix d'alguna cosa protestar pacíficament un cop cada quatre o cinc mesos en els temps que corren.

- Pau Gasol serà l'abanderat espanyol als jocs olímpics de Londres en absència del tenista Rafa Nadal, que ha hagut de renunciar degut a una lesió al genoll: amb catalans com Gasol, la independència arribarà quan les gallines parlin.

- L'aeroport de Castelló rep, per fi, el primer avió: llàstima que només sigui decoratiu i que s'hagin gastat més de 400.000 euros en l'aterratge.

- Un jove nordamericà irromp en un cinema d'Aurora (Colorado) armat fins a les dents i dispara als espectadors indiscriminadament, causant 14 morts i més de 50 ferits: els grups defensors de les armes als EEUU creuen que s'hauria de deixar entrar amb armes al cinema per si cal defensar-se de bojos com aquest.

- Els diputats del PSC a Madrid voten una proposta del CHA a favor de prioritzar el corredor central dels pirineus en detriment de l'eix mediterrani: així pretenen els socialistes catalans guanyar-se la confiança dels catalans? què collons foten els polítics al congrés dels diputats quan es plantegen les votacions?

- Pere Navarro declara que el concert econòmic és "arcaic" i "antiquat": esperem que en les properes eleccions nacionals catalanes, el poble català també consideri al PSC un partit arcaic i antiquat i no els voti ni déu.

- El detenen per un paquet sospitós i era el seu penis (24 centimetres en repós i 34 en erecció): per aquest motiu jo sempre miro d'anar amb pantalons amples i còmodes a l'aeroport.

Torna l'USAP.

Gran notícia pels amants del rugbi i per tots aquells que considerem els Països Catalans com alguna cosa més que un mapa que fan servir a TV3 per parlar del temps i per vendre adhesius guais. Torna l'Usap de Perpinyà a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona. Serà el dissabte 15 de setembre en un partit del Top-14 de la lliga francesa (que passa?, també el Barça juga la lliga espanyola i ningú s'escandalitza) contra l'actual campió, el Toulouse.

Vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el darrer partit de l'Usap a Barcelona, a l'abril de l'any passat, en un partit de competició europea on va enfrontar-se al Toulon francès, i m'ho vaig passar pipa. L'estadi es va omplir gairebé del tot, amb milers de catalans vinguts de les comarques del nord de Catalunya, i d'altres indrets dels Països Catalans, lluint els colors de la senyera a samarretes, mitjons, banderes, pantalons, bufandes, pancartes, barrets, pintures al cos... I sense deixar de cantar i animar el seu equip en cap moment.

Es tracta, sens dubte, d'una nova oportunitat pels amants d'aquest esport, de veure en directe un partit del màxim nivell. I a més a més, ha de servir perquè els catalans tinguem una jornada de reivindicació i afirmació nacional i esportiva. Som una nació malgrat a molts no els agradi, i esperem que més aviat que tard, puguem veure als esportistes catalans competir defensant els colors de la senyera en competicions internacionals.

Les estratègies de l'estat represor.

Ahir al matí, tres policies dels mossos de paisà van detenir al jove sabadellenc Pau Llonch, cantant del grup de rap At-Versaris, i se'l van endur a la comissaria per presumptes delictes durant la jornada de vaga general del dia 29 de març. Afortunadament, hores més tard l'han deixat en llibertat juntament amb quatre companys més.

És curiós que hagin esperat tants dies a detenir al sospitós si realment va cometre delictes tan importants com per acabar detenint-lo un matí sortint de casa seva per anar a treballar. Sembla més que probable que les autoritats polítiques pretenguin espantar al personal que protesta i lluita contra els abusos dels polítics, per tal de desmobilitzar als quatre que protesten i lluiten i que la cosa no pugui anar a més. És una vella estratègia que els acostuma a funcionar molt bé als governants. Amb els moviments okupes que van agafar una forta embranzida a finals dels 90 ho van aconseguir de totes totes.

El que m'estranya més és que encara avui es maltracti als detinguts aïllant-los durant més de set hores sense donar-los res per menjar ni per beure. Collons, que no es tracta de criminals ni assassins!

El "temazo" del dimecres. Emir Kusturica & The Non Smoking Orchestra - "Boccherini minuet"

Aquest passat diumenge vaig acomplir un més dels meus desitjos musicals al veure en directe, al Palau de la Música, a l'Emir Kusturica i la Non Smoking Orchestra. No es tractava, segurament, del recinte més adequat per a un concert d'aquest tipus, però tot i així la gent no es va estar d'aixecar-se per ballar i fins i tot, algunes, de pujar dalt de l'escenari amb el vist-i-plau (entusiasta segons la bellesa de les dones) dels músics.

He de reconèixer que em va agradar bastant més el directe del Goran Bregovic que el del Kusturica, a banda de la durada d'un i l'altre (Kusturica va estar tot just una hora i mitja i Bregovic més de dues hores). I vaig trobar una mica cansines les constants aturades per llençar consignes i per fer exhibicions de destresa instrumental. Per moments tenies ganes que acabessin amb la comèdia i es posessin a tocar en serio.

Aquest estiu ja m'he pogut treure l'espineta de veure tres bandes que havia escoltat molt i no havia vist mai en directe (Kusturica, The Specials i Cypress Hill) i puc dir que ja gairebé he vist tot el que volia veure. Ja no podré veure mai als Beasty Boys en la seva formació original ja que enguany va morir un dels tres membres originals. I qui sap si algun dia podré tornar a veure als Pata Negra en la seva formació original, amb els dos germans Amador (Rafael i Raimundo) junts. Ah, i als Fabulosos Cadillacs! Vamos, i si tornen els Kortatu, vaig a veure'ls allà on calgui...

Efemèrides.

El tsar Nicolau II i la seva família quan encara eren feliços.

Avui fa 94 anys els bolxevics, una gent molt trempada i (més) indignada amb el sistema, van decidir fer justícia i van executar tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Bé, a ben segur ell i la seva dona s'ho mereixien, però la canalla...  

94 anys després d'aquells fets, hom es pregunta si és possible que la història es repeteixi, i que hi tornin a haver revolucions populars contra els mal governs, i execucions dels culpables que han portat al poble a la decadència i a la misèria. De fet, ja ha passat en alguns països del món àrab fa poc, però per a la gran majoria dels opinadors oficials, aquells governants potser sí que s'ho mereixien...

També avui fa deu anys d'una gesta d'enorme transcendència militar i estratègica de l'exèrcit espanyol, que va reconquerir l'"Illa de Julivert" que un grup de set o vuit marroquins havia ocupat les hores prèvies, posant en alerta màxima a les autoritats polítiques del moment (el senyor Ansar i el gran Trillo, el de Viva Honduras!), i a mig món sencer (crec recordar que els noticiaris més importants de mig món van obrir les seves principals edicions amb la notícia del "conflicte" jajajajaja). Avui, deu anys després, els espanyols recorden amb emoció i orgull la gesta d'aquell escamot de l'exercit ejpañó que van apujar l'autoestima i l'orgull dels ciutadans del país veí. Solament comparable a les gestes de l'equip nacional de futbol...