Dia 8: Tour en barca per les illes de Nha Trang.

Permeteu-me abans de començar amb la crònica del viatge que us comuniqui que avui el meu bloc ha arribat a la rodona xifra de 50.000 visites. I això en un parell d'anys i mig que el vaig començar. El cert és que no sé exactament quantes persones diferents deuen haver passat pel meu bloc, ni tan sols si n'hi ha que repetiu habitualment (algun/a si que m'ho ha comentat en persona), si l'acabeu de descobrir o si n'hi ha que amb un cop ja han tingut més que suficient. Està clar que el bloc és un entreteniment personal, i que no tinc cap interès especial en donar lliçons, pontificar, ni tan sols molestar (en el major dels casos). Però sí crec que tinc el dret d'opinar, d'expressar-me i també d'equivocar-me (molt fins i tot), ja que estem en un país lliure, no? Llibertat d'expressió li diuen. En tot cas, estic convençut que no serà gràcies al meu bloc que començarà la revolució, ni res per l'estil. Ah! I a més a més, practico el català escrit, que no és "moc de pab" :-)

Els que em visiteu de tant en tant, els que ho feu habitualment, els que ho heu fet alguna vegada, els que és el primer cop que em llegiu... a tots, moltes gràcies per l'interès!!! 

El campionat del món de natació a BCN ha arribat massa aviat per a mi.

Avui he tingut una d'aquelles jornades plàcides i entretingudes amb el tour que vaig contractar per una agència. M'han vingut a buscar a l'hotel a les 8:30 súper puntuals, i hem recollit amb una furgo a 14 clients més (vietnamites, anglesos el que més, holandeses, i sud-coreans). Curiós, cap rus al grup. O ho fan tot junts, o solament venen a Nha Trang per la festa i per la platja...

Illa de Ho Mum, a Nha Trang.

La veritat, he de reconèixer que abans de començar la jornada no les tenia totes que pel preu que havia pagat (150.000 dong, que equival a 5 euros) no hi hagués gat amagat. Digueu-me desconfiat (que ho sóc bastant, sobretot quan viatjo), però normalment aquestes gangues tenen alguna sorpresa amagada. I no, no, m'ha sortit una excursioneta la mar d'entretinguda, i sense cap molèstia del tipus "encerrona" a un comerç tradicional de l'illa, o tastet de no sé què perquè compris el producte, o visita a no sé on amb entrada no inclosa... Res de tot això.

Quantes coses per explicar als alumnes...

Hem visitat llocs relativament turístics, però sense aglomeracions. No hem hagut de patir esperes d'aquelles que no saps ben bé perquè no arrenca el vaixell, o a qui coi s'està esperant. Els preus a tot arreu eren com a tot arreu si fa no fa, és a dir, que no et feien la pirula aprofitant l'escassetat d'oferta. De fet, també hi havia bastants vietnamites entre els visitants, i potser quedaria lleig cobrar preus diferents als uns i als altres.

A la taula i al llit, el primer crit!

La barca que ens ha dut al llarg del tour tenia una capacitat d'unes trenta persones, tot i que no s'ha acabat d'omplir. Al grup inicial de 15 a la furgo, s'han sumat alguns grupets més al moll d'inici. El vaixell a més era realment polivalent, ja que ens ha servit per dinar, per escoltar un concert amb "bateria", guitarra elèctrica i pandereta (sé que no es deu dir així, però no recordo com es diu aquests instrument típic que fan servir els cantants quan no saben que fer amb les mans), i per saltar des de la terrassa a l'aigua (suposo que heu vist el salt de l'àngel que m'he clavat davant l'astorament general).

Val a dir, que solament amb el dinar, ja m'hagués gastat més de la meitat del preu del tour en qualsevol restaurant o antre vietnamita, ja que hi havia de tot i en abundància. També ens ha convidat a fruita per berenar (síndria i pinya, les meves preferides!), i a barra lliure d'un còctel alcohòlic que no estava gens malament, i que havies d'anar a buscar a l'aigua saltant del vaixell si el volies tastar. He saltat prop de deu vegades, però solament m'he begut un parell de gotets...

Durant el trajecte he pogut relacionar-me una mica amb gent diversa. Sobretot amb una xinesa que durant el dinar m'ha dit que feia servir molt bé els pals de menjar (aquesta devia voler alguna cosa segur ;-)), i amb un trio d'adolescents britànics (19 anyets i ja pel Vietnam) de Reading, que eren molt simpàtics, però que com la majoria de britànics es feien entendre més aviat poc. La mare que els va parir. Es pensen que tothom parla l'anglès al seu nivell? Quants cops he hagut de repetir el "sorry?"?

Un dels moments més divertits de la jornada ha estat quan el grup de guies han tret els estris per posar-se a tocar una estona, i convidar al públic forani a cantar alguna cançó popular del seu país. Per sort no en devien conèixer cap espanyola, perquè si no em nego a sortir... bé, de fet, tenia pensat fer un discurs patriòtic en cas que m'haguessin cridat a l'escenari. Sí que han fet sortir a un italià a cantar un tros del "Bella Ciao", que em sembla que no acabava de saber-se.

Per cert, per si algú de vosaltres estigués patint excessivament per la salut del meu peu ferit, el tranquil·litzaré dient-li que al vaixell portaven farmaciola i ja m'han aplicat un iode o antisèptic, o alguna cosa similar.

Com diríem els Kurtits... "Vaya Buhooooooo"!!

Per acabar us deixo aquest parell de preciositats locals, que treballaven al bar on he anat a sopar. He pogut parlar una estoneta amb la de la dreta i m'ha dit que parlava rus i anglès, i que tenia 31 anys. Això de les edats, és un tema que em té bastant intrigat aquí al Vietnam. Quan veig a una dona, no sé si posar-li 20, 30 o 40 de vegades. El cert és que la majoria es mantenen molt bé, i no s'engreixen i comencen a fer cel·lulitis com les occidentals. Qüestió d'alimentació o de metabolisme? En tot cas, he de reconèixer que quan vaig pel carrer, i sobretot amb la moto, he de controlar molt de mirar cap al davant i no despistar-me amb les belleses nacionals. Qualsevol dia me'n porto un esglai per aquest motiu...

Dia 7: Na Thrang. Canvi d'hotel i no passa res.

Cafè amb llet. Perdó senyora, i el cafè amb llet on para?

Avui se suposava que havia d'anar a fer un "tour" per les illes de davant de Nha Trang, però vistes les circumstàncies de la nit anterior, quan m'han trucat al telèfon de l'habitació perquè baixés a recepció he dit que no m'esperessin que em trobava malament. Al cap d'uns minuts he baixat amb la maleta feta per acomiadar-me i explicar el que havia passat el dia anterior, i que no pensava exposar-me a qualsevol robatori en aquell hotel. Així que bon vent i barca nova. He trobat l'hotel que havia buscat a la guia ràpidament, i els 15 dòlars que m'han demanat per l'habitació m'han semblat del tot assumibles tenint en compte que solament hi ha una habitació per planta (i sis plantes) i que estava bastant millor que d'on venia.

De morenetes n'hi ha per tot arreu. Com a mostra un botó.

A més, al nou hotel he pogut llogar una moto al moment, i quan ja m'havia instal·lat he agafat la moto i m'he anat a visitar la ciutat. En un agradable passeig pel costat del mar, amb menys congestió del que havia vist fins ara, he arribat fins al temple cham de Ponagar. Un petita pagoda de fàcil accés i bones vistes. Gaudint de les vistes m'he pres el cafè amb llet que heu pogut veure en la primera imatge de l'entrada. Li he hagut de demanar a la dona que me l'ha servit que me l'acabés de preparar ella i m'expliqués el perquè de tants gots i tasses. Finalment, ha quedat la tassa blanca inferior, on hi ha avocat l'aigua calenta del got perquè es barregés amb el cafè concentrat (gota a gota) i la llet condensada que devia haver a sota del tot. El got amb líquid groc era te, suposadament per anar barrejant amb el cafè amb llet...

Vista de Nha Trang des del temple de Ponagar.

Després de la visita al temple cham, he tornat al centre de Nha Trang a fer un volt pel mercat. Els mercats del sud-est asiàtic, i en aquest cas del Vietnam, sempre són un plaer pels sentits (bé, de vegades pel sentit de l'olfacte no, ni pel de la vista tampoc, de fet). Passadissos i més passadissos amb una mica de tot. He esmorzat una pinya sencera que m'ha pelat al moment, i aquest cop he preguntat el preu prèviament perquè no me la fotessin. 15.000 dong. Això ja és una altra cosa. Pensar que l'altre dia em van cobrar 80.000...

Mireu quina gràcia tenen els vietnamites per donar forma als arbusts.

Avui, a l'estació de trens de Nha Trang on he anat per consultar horaris i preus per anar amb tren fins a Quay Nhon, he vist un noi amb la samarreta del Barça amb la senyera i m'ha fet tot l'efecte que podia ser català. M'hi he llençat per preguntar-li d'on eren (anava amb una noia), en anglès, i quan m'ha dit que de Barcelona, he celebrat joiosament poder tornar a practicar el català amb uns compatriotes. M'han explicat que feien el mateix trajecte de sud a nord del Vietnam i que acabaven d'arribar des de HCM en un bus de nit bastant "durillo", però que no es pensaven quedar ni un sol dia a Nha Trang perquè havien llegit que era una mica perillós i tal. Buuuh. Uns cagats! Agafaven un tren fins a Danang (10 hores) per després enllaçar fins a Hoi An (2 hores més mínim). És a dir, que es passaran més d'un dia sencer viatjant del bus al tren, del tren al bus, i "tiro porque me toca".

Gran Buda de Nha Trang, i colla de bandarres.

El pla de viatge d'aquesta parella de catalans m'ha fet repensar el meu propi, i m'he adonat que potser tinc masses dies per la costa central, i pocs a la zona nord, ja que tinc un bitllet d'avió comprat pel dia 15 des de Danang a Hanoi. Així que "ni curt ni peresós" he decidit anar a una agència a preguntar per la possibilitat d'avançar el vol a Hanoi. I dit i fet. Ja tinc nova data pel dia 9. Això em dona l'oportunitat d'anar a veure les principals atraccions de la zona nord sense presses, i amb deu dies de platja, n'hi haurà més que suficient.

Per cert, que per fer aquesta gestió, la de l'agència m'ha dit que l'havia d'acompanyar a la central de la companyia Vietnam Airlines per ensenyar-los la targeta de crèdit amb la que havia fet el pagament anteriorment. Doncs m'ha dit que hi anàvem plegats amb la seva moto, i quina ha estat la meva sorpresa, que després de recórrer cent metres del carrer on estava l'agència de viatges, ens trobem la central de Vietnam Airlines!! I encara em volia portar de tornada a l'agència perquè deia que plovia!!!

Una altra anècdota interessant l'he passat en una altra agència de viatges on em volia informar de possibilitats (tren, bus) per anar a Quai Nhon en un parell de dies. Resulta que feien obres dins de l'agència, però obres en majúscules. Hi tenien una rasa al terra i un parell d'operaris continuaven "dale que te pego". I cada dos per tres feien anar el percussor amb el ra-ta-ta-ta-ta corresponent, i mentrestant la noia trucant per telèfon a l'estació de trens o de busos, intentant escoltar les meves demandes, o intentant fer-se entendre. Surrealista.

Aquesta tarda-vespre he tornat a la platja a fer un banyet revitalitzador mentre queia la nit. De fet, ni ahir ni avui no podria haver-hi anat abans perquè plovia. Quan escampa és un moment perfecte per anar-hi. De pas, aprofito per anar "curant" la ferida que em vaig fer al peu dret amb el cavallet de la moto a My Tho, quan la vaig voler entrar al pàrquing de l'hotel sense adonar-me que estava posat. I té gràcia, però a la completíssima farmaciola que m'he dut, hi ha de tot menys un desinfectant per les ferides. Un topiònic, o una aigua oxigenada... res. Aigua de mar i paciència. Si veig que comença a inflar-se o es posa morat, pensaré què puc demanar en alguna farmàcia de per aquí.

He acabat la jornada a la pagoda on hi tenen una figura d'un buda blanc de vint-i-pico metres. A més, com ja era fosc, l'estampa era brutal. Allà m'he trobat una colla de menors (10 o 15) que seien a les escales que donaven a la figura. Quan m'han vist pujar i s'han adonat que era un turista (que a aquella hora ja no estan per visites turístiques), se m'han apropar un parell o tres per veure si els donava algun calé. Com que els he fet entendre que no tenia res per dóna'ls-hi, han continuat a prop meu i un d'ells s'ha fixat sospitosament en les meves butxaques del pantaló. Li he fet veure que li llegia la ment tancant les cremalleres laterals indissimuladament i mirant-me al crio amb cara de "ni ho intentis". Algun més gran de la colla els ha reclamat amb la resta i m'han deixat tranquil fent fotos. 

Dia 6: My Tho - HCM - Nha Trang.

Avui pensava que em sortiria una entrada més aviat avorridota degut a que m'he passat mig dia viatjant. Tanmateix, al final la jornada ha estat més animada del que podia arribar a imaginar...

He començat el dia conduint la moto des de My Tho, al delta del Mekong, fins a HCM. M'ha sobtat que ja hi hagués tant de transit abans de les 7 del matí. Un munt de motos amb gent que devia anar a la feina, o a per l'esmorzar, ves a saber... Però després, un cop a la carretera principal m'he trobat un embús a l'alçada d'un semàfor i ja m'estava tement el pitjor si la resta del trajecte fins a HCM havia d'anar amb aquell ritme. Tenia l'avió cap a Nha Trang a les 12:50,`però no comptava amb cues com la que m'he trobat. Total, molt patir per res, perquè es tractava d'un encreuament on els que venien de My Tho havien de travessar la carretera per entrar al polígon industrial on treballaven. Com que normalment acostumo a seguir al ramat quan vaig amb la moto, per poc que no me'n vaig cap al polígon. Per sort he vist el cartell a l'entrada amb el temps just per reaccionar i canviar la moto de direcció i continuar per on havia de continuar. 

Té nassos. Milers de motos pel carrer i no passa cap en el moment de la foto...

Arribat a HCM he anat al lloc on vaig llogar la moto per tornar-la i que em tornessin el DNI, i m'he anat directe cap a l'aeroport amb un moto-taxista. Vaja, era un vell veí de la zona, amb una moto que no passava de 40, però com que anava amb temps de sobres... de pas, m'ha permès captar alguna imatge curiosa pel camí com podreu comprovar... 



Embús de treballadors cap a la feina de bon matí.

Una família unida...

El vol a Nha Trang ha durat poc menys d'una hora, i sortint de l'aeroport he agafat un bus-furgoneta que m'ha portat al centre de la ciutat. He trobat ràpid el carrer on volia provar sort amb algun dels hotels que sortien a la guia. Després de demanar preus i mirar habitacions en un parell o tres d'hotels, m'he acabat decantant pel darrer que he anat a veure, que m'han fet una bona oferta (10 dòlars nit) per una habitació senzilla però amb totes les comoditats (tele, nevera, wi-fi, bany...). A més, ja m'ha proposat una excursió en vaixell per les illes que hi ha al davant de la ciutat per demà al matí, i el lloguer d'una moto per 6 dòlars al dia.

Després de reposar una estona a l'habitació he decidit anar a fer el primer banyet del viatge al Mar de la Xina, però la pluja m'ha xafat la guitarra momentàniament. Res, he esperat una estona a que amainés i quan solament queien quatre gotes m'he decidit a anar-hi. També fosquejava, però tot i així encara es veien grupets de gent a l'aigua. En tot cas, m'ha semblat un platja molt més tranquil·la que, per exemple, Lloret, amb la que uns catalans que vaig trobar-me a l'hotel de HCM me l'havien comparat. "El Lloret del Vietnam"...

Platja de Nha Trang.

El bany ha estat espectacular: l'aigua calmada, amb una temperatura ideal; gens de vent desagradable; aigua transparent, que malgrat la foscor em podia veure els peus i el terra; la profunditat ideal per entrar a l'aigua sense que t'engoleixi ni haver de caminar cent metres perquè t'acabi de cobrir... per estar-t'hi hores i hores!

Després de la magnífica experiència de la platja, i d'haver encarat l'estada a Nha Trang molt positivament, han arribat les experiències negatives. Primera, i més anecdòtica que res, a l'hora de sopar, que he parat davant d'una paradeta de fruita al carrer per demanar una pinya, com ja vaig fer el dia de la visita als túnels de Cu Chi. Aquest cop però m'ha costat una mica més que en aquella ocasió. Bé, una mica bastant... de fet, vuit vegades més. 80.000 dongs m'ha cobrat la vella aprofitada! Això m'ha passat per passerell, per no preguntar confiant en la bona fe de la dona. I a sobre, el noi que li feia companyia (i que buscava clients per fer-los de guia, ja que parlava l'anglès prou bé), m'acabava d'aconsellar que vigilés amb els carteristes i els "tibadors" (els que tiben bosses dalt de la moto)... Té nassos! 

I per acabar-ho d'adobar, quan torno a l'habitació de l'hotel em trobo que m'han forçat el cadenat merdós que utilitzo per protegir mínimament a la maleta el mini-portàtil que porto. És molt poca cosa, però com a mínim obligues a qui vulgui ficar mà a la butxaca a treballar-s'ho un pel. I algú s'ho ha estat treballant mentres jo era fora menjant-me la pinya més cara del sud-est asiàtic i fent el massatge de rigor (per relaxar el cos després de l'impacte emocional patit). El més curiós de tot és que no s'han endut res. Ni el portàtil, ni la càmera digital, ni el mòbil que compartien butxaca. I tampoc deuen haver remenat gaire l'interior, perquè si ho haguessin fet podrien haver trobat un sobre amagat dins d'una samarreta amb uns 350 dòlars i 3.500.000 de dongs.

Si en un primer moment m'he cagat en la mare que va parir als de l'hotel, i he tingut claríssim que havien estat ells els que ho devien haver fet, cercant bàsicament calés, després ha passat una cosa que m'ha fet dubtar. Estant dins de l'habitació he començat a sentir veus d'una parella al passadís, com si es discutissin. Al cap de poc començo a sentir com intenten obrir la meva pròpia habitació des de fora! Retiro la cortina interior i veig a una parella de russos (tia i tio) que en adonar-se que sóc a dins, em demanen disculpes i marxen... vaja, com que s'haguessin equivocat... (ara sospito si no venien a buscar el material que potser no havien tingut temps d'agafar abans...). Resulta que Nha Trang està plena de russos que venen a passar aquí les vacances. Fins i tot tenen vol directe Moscou - Nha Trang, i molts comerços de la ciutat ja tenen la llengua russa als rètols. Jo, la veritat, si a Terrassa em pregunten qui veig més capaç de fer una cosa com aquesta, si un rus o un vietnamita, no dubto gaire a respondre. Tanmateix, amb els antecedents viscuts a l'hora del sopar...

En tot cas, ja he decidit que aquest hotel no és segur de cap de les maneres, i que demà pel matí m'acomiado. No sense deixar d'explicar-los els motius. Si són els de l'hotel, potser s'ho pensaran dues vegades a l'hora de tocar les coses dels clients. Si han estat els russos, com a mínim que els de l'hotel siguin conscients que poden tenir lladres entre la clientela i que vigilin més.

Com que ara mateix estic mig paranoic amb el tema i no les tinc totes després de la visita dels russos, he col·locat un got de vidre just a sobre del pom interior de la porta, ja que no hi ha cap passador per evitar que puguin obrir des de fora. Així, si a algú se li acut provar-ho mentres dormo, s'emportarà la sorpresa del soroll del got al caure. Què? Ni el James Bond, eh?

El cadenat forçat i un sospitós filferro que he trobat sota el llit.

Dia 5: Mercat flotant de Cai Be.

Treballadors del mercat flotant de Cai Be, al delta del Mekong-

Aquest matí he tornat a pujar a la moto per anar cap al mercat flotant de Cai Be, que diuen que és el més gran del delta del Mekong. He arribat una mica tard per haver-lo vist en ple bullici de transaccions, però se'm feia una mica coll amunt despertar-me a les 3:00 de la matinada per estar allà a les 5:00 i sense esmorzar, que a sobre el tinc pagat!

La meva guia personal pel mercat flotant. Una delícia. I universitària...

A més, aquest matí ha caigut una estona de pluja, i he hagut d'esperar a que amainés. Així que entre una cosa i l'altra he arribat allà cap a les 9:00. A l'arribar he seguit la tàctica d'"el turista que va per lliure i va més perdut que una rata". És a dir, m'he enganxat a una furgo d'una agència de viatges amb un grup de guiris perquè em portés directe fins al moll d'on sortien les barques a fer el passeig pel riu per veure el mercat flotant.

Però tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. Com que jo anava per lliure, no tenia lloc a cap dels bots ocupats per grups. Així que m'ha ofert anar sol en un bot, per un preu gens exagerat, així que per fer via i no haver d'esperar a un grup ni haver-me de menjar les típiques parades-visites a tallers de manufactura de qualsevol cosa, he decidit agafar el que m'oferien. A més, m'han posat una guia en pràctiques al meu servei, ja que deuen haver pensat que de pas la podria ajudar una mica amb el seu iniciàtic anglès. No, si al final hauré de demanar que em paguin a mi pels serveis...

La casualitat ha volgut que la guia estigués més bona que el pa, amb la qual cosa no se m'ha fet tant pesat el fet d'haver d'estar quasi més pendent de fer-li les correccions oportunes que no pas del que passava al riu. Tanmateix, tampoc es pot parlar d'una gran activitat comercial al riu. Més aviat molts vaixells ja parats, i uns pocs que encara transportaven fruita, verdures, material per la construcció... L'excursió ha durat uns 45 minuts i he tingut temps de fer un interrogatori de primer grau a la guia (de la qual m'és impossible recordar el nom perquè, de fer, era incomprensible o impronunciable), i de saber alguna cosa més del mercat flotant de Cai Be. 

Operaris prenent-se un descans.

Abans de tornar a dinar a My Tho (pels d'aquí Mi Tou, o Mai Too, o Mei Tau, o Me Tou, encara no ho tinc clar) he creuat el pont de 2 km. que uneix My Tho amb Ben Tre, per fer una visita a aquesta ciutat que està a l'altra vora del riu. Allà he parat a fer un refresc tot contemplant l'escena que veieu a la foto superior, i després he visitat un mercat terrestre on m'he trobat amb una dona que parlava l'anglès i que m'ha volgut casar amb una venedora del mercat. Li he explicat que jo no hi creia gaire en això del matrimoni i s'ha sorprès com si li parlés del dimoni. Hem fet uns riures (bé, bàsicament ella i totes les venedores i clientes amigues que s'han apropat al sarau) i adéu molt bones, no sense aprofitar per demanar a les dones de fer-les alguna foto. Aquí teniu una mostra:

.

Venedora molt eixerida al mercat de Ben Tre.

Per la tarda després de mandrejar una estona a l'hotel he fet una excursió fins a la pagoda que encara estan acabant de construir a My Tho mateix. Al costat hi ha un petit temple budista molt bufó, però que m'ha deixat astorat quan m'he apropat a l'altar principal i he vist que entre les ofrenes a les divinitats presents, hi havia una torre de llaunes de Coca-Cola!! Mira que n'arriben a ser de friquis aquests budistes...

Divinitat budista amb ofrena de torre de llaunes de Coca-Cola...

Pagoda a My Tho.

Per fotografiar millor la pagoda m'he ficat pels carrerons interiors on la vida va a un ritme diferent que no pas als carrers més comercials i híper transitats. Fins i tot els veïns s'estranyen de veure passar un guiri en moto. Si més no, les mirades els delaten. I ja no us dic si es tracta d'infants desvergonyits. Aleshores el fet de ser diferent i d'un altre país els fa tornar bojos i se t'apropen per tocar-te, saludar-te, parlar-te (encara que només sigui "helou" o "wasyurnaim"), o simplement mirar-te. Quina diferència de vida amb els nens occidentals. No m'imagino a un grupet de nens catalans llençant-se a conèixer un estranger en moto. Més que res perquè segurament sortirien de sota les pedres una munió de pares i mares per veure que passava i posar ordre. Aquí ni els nens estaven controlats, ni els adults semblaven gaire preocupats de que estiguessin atabalant a un guiri. Segurament em devien plànyer més a mi que no pas preocupar-se de les criatures.

Nens i nenes de My Tho. El de l'esquerra podria ser fill de Neymar??

Dia 4: My Tho: entrant al delta del Mekong.

El Chau, la Tuyên, i el mestre d'anglès.

Avui he marxat d'hora pel mati amb la moto cap al sud de Ho Chi Min, a la zona del delta del Mekong, el riu més llarg del sud-est asiàtic amb 4.500 metres des del naixement a l'Himàlaia xinès fins a la mort al Vietnam. Conegut pels vietnamites com el "Riu dels nou dracs" pels nou braços o afluents que s'estenen per terres vietnamites.

He arribat després de 76 quilòmetres sortejant motos, camions, autobusos (a veure si penso a fer alguna foto d'algun bus fent la maniobra per creuar en mig de l'autovia d'un carril a l'altre. Impressionant!), bicis, persones, algun gos, algun sotrac, i confiant en el meu sentit de l'orientació per no anar a parar a Hanoi, ja que cartells amb el nom de la ciutat on anava, no n'he vist fins que faltaven 15 quilòmetres, i això que és de les més importants de la zona...

No m'ha costat gaire trobar l'hotel que recomanava la guia que porto al mòbil en format PDF, i així que he tingut temps per fer l'activitat que tothom que ve aquí de turisme sol fer. A més, el recepcionista de l'hotel devia tenir algun "trapi" amb els del moll d'on surten les barques, perquè m'ha aconseguit un passatge al moment i per un preu més que acceptable (200.000 dongs, que ve a ser uns 7 o 8 euros). L'únic "inconvenient" és que m'han endollat a un grup de vietnamites en comptes d'un grup de guiris, i m'he perdut el gruix de les explicacions del guia, en vietnamita. Tanmateix m'ha servit per relacionar-me amb la gent del país i per fer algunes coneixences interessants.

A destacar els germans que m'han encolomat només pujar a la barca. Ja m'ha avisat el guia, que volien que els parlés en anglès. El germà gran, el Chau (38) estava molt interessat en que la seva germana petita (13) aprengués l'anglès a marxes forçades. Deixant a banda els dubtes que m'han quedat sobre si realment era possible que aquella nena fos la germana petita d'aquell paio, l'obsessió del germà gran amb que la nena millorés l'anglès era, fins a cert, punt malaltissa. Li repetia paraules i expressions, i li demanava a ella que em parlés en anglès constantment. Però la nena no tenia ni el nivell d'un nen de tercer de primària!!! Feia patir una mica i tot. A més, li podia fer repetir una paraula fins a l'avorriment fins que no li sortia correctament. Vaja, suposo que al ser una gent econòmicament humil, tenen clar que l'anglès els pot obrir moltes possibilitats a la vida.

Eh! I sense proteccions ni polles... veieu a la reina?

El tour aquest pel riu Mekong ha durat prou temps com perquè poguéssim practicar a bastament. Cinc hores hem estat anant d'una illa a una altra (4 en total), fent activitats (pujant en bot per navegar pels canals més petits, anant en carro tibat per cavallets autòctons) i veient demostracions diverses (com feien caramels de coco, mel i derivats alcohòlics d'aquesta. A banda de dinar en una de les illes i berenar a base de fruites autòctones tot escoltant música tradicional en directe. Vaja, que pel que he pagat no podia demanar més... 

Vietcong per un dia.

De tornada a terra, he passat per l'hotel per agafar la moto i anar a fer el volt per My THo. M'ha agradat l'ambient més relaxat als carrers, i el transit menys atapeït. He visitat un temple caodista molt bufó, que han obert expressament per a mi quan han vist que m'apropava i m'ho mirava amb curiositat, però hauré de tornar demà perquè la càmera s'havia quedat sense bateria. Per sort està molt a prop d'on estic parant. També he tingut temps per fer de guiri enrotllat amb tot de canalla que se m'ha apropat quan feia una foto a un parc i m'han demanat que els fes una foto a ells. Si em despisto tinc a dos pujats a la moto, un altre donant canya al gas, i un fent-me petons al palmell de la mà i dient l'únic que devia saber en anglès: "I Love you, baby". He marxat a tota pastilla després de picar de mans dues o tres vegades amb cada un d'ells.

pitjor que cent Charlies!! hahahaha

Per acabar, he sopat un plat de "fried noodles & see food" en un lloc a l'aire lliure plegat de garitos iguals un al costat de l'altre, pel mòdic preu de 25.000 doncs (ni 1 euro) i de tornada a l'hotel un local m'ha fet seure amb el seu grup a fer una birra. I ens hem entès prou bé gràcies a que havia hagut d'aprendre l'anglès per sobreviure dedicant-se al turisme després de deixar la seva feina de sastre per la competència dels xinesos. Fins i tot els vietnamites la pateixen!!! M'ha parlat una mica de les guerres al seu país (el Vietnam deu ser un dels països amb més conflictes bèl·lics dels darrers 200 anys), i de com va desertar de l'exercit abans que l'enviessin a matar Kèmeres vermells de Cambodja.

Ah! I per acabar, avui en el meu quart massatge consecutiu (aquest de només 45 minuts, eh!) he après com fan una de les coses que més gràcia em fa de les sessions de massatge. Ho fan quan et piquen amb força però suau a la vegada, i sona una cleca que fa les delícies de les meves oïdes. Li he demanat a la massatgista que m'ensenyés la posició de les mans i he intentat imitar-la... i voilà! m'ha sortit!!

Dia 3: "Dios mio, dios mio, esto está lleno de Charlies" (Rambo dixit).

Als túnels de Cu Chi.

No, si ja ho diuen ja que el cos és una màquina de precisió. "Me cagun la mare que em va fabricar..." doncs, no us explicava ahir com de content estava pel fet d'haver dormit prop de 12 hores d'una tirada i com de descansat em trobava? Doncs mira si funciona com un rellotge el meu organisme, que aquesta matinada a les 4:00 quan portava tot just unes quatre hores de son, va i se'm desperta la neurona. Aquella que et fa veure que ja no dorms i que no vol que t'adormis més. Així que tot i que he mirat d'enganyar a la neurona i fer veure que estava cansat i tenia són, la molt porca s'ha acabat imposant i m'ha obligat a desvetllar-me i ocupar les hores fins l'hora que servien l'esmorzar a l'hotel (7:00). Entre la tele (quin gran invent per les matinades de desvetllament), la lectura de la guia del Vietnam, i una mica d'internet (quin altre gran invent), han anat caient les hores. 




Pel foradet, amagats, els vietcongs disparaven als ianquis.

Les hores d'insomni m'ha servit per pensar una mica en el pla del viatge, i he decidit fer un canvi de plans de darrera hora. Tenia previst marxar avui mateix cap al sud de HCM, al delta del Mekong. Però veient que em quedaven coses interessants per veure a HCM i rodalies, he decidit quedar-me una nit més a l'hotel i fer una escapada curta de dos dies al Mekong. Això sí, la moto ja la he llogat als de l'hotel del costat que algun acord de col·laboració deuen tenir amb l'hotel on m'allotjo, perquè va ser la recepcionista del meu la que em va anar a demana'ls-hi, tot i que se suposa que al meu també en lloguen. M'ha ofert una Yamaha de 125 cc. que té bona pinta i un portaequipatges per la maleta (ja la veureu aviat). Aquest cop però, com que ja soc gat vell per aquestes contrades, m'he negat a deixar el meu passaport com em reclamaven(la mala experiència amb la moto que em van robar a Tailàndia em va fer aprendre de cop, tot i que finalment acabés tot miraculosament bé). Li he ensenyat la darrera pàgina del passaport, allà on diu que és propietat de l'estat espanyol i bla bla bla, i que si volia li podia deixar el DNI, que aquest si hi ha algun problema marxo per potes d'aquí sense problemes, i si volen que em busquin per Terrassa.

I per dinar, assegut a la moto, una pinya sencera

Bé, doncs, un cop solucionat el lloguer de la moto (a 6 dòlars el dia), i ja esmorzat, m'he preparat per marxar cap a Cuchi, la zona on es poden visitar alguns trams dels túnels que van fer servir els vietcongs (Victor Charly) per donar pel sac als nord-americans sense ser vistos, i fent tornar completament bojos i paranoics als ianquis.

Aquests túnels, que van arribar a mesurar prop de 250 km de recorregut, es van començar a construir a l'inici del conflicte per la independència amb els francesos (si cal arribar a aquest extrem amb els espanyols, ja he pensat per on podrien passar els túnels de Terrassa) cap a mitjans dels 40. Al llarg de la guerra amb els nord-americans els van desenvolupar i millorar, arribant a disposar d'hospitals de campanya, sales de reunions, sales per preparar i emmagatzemar armament...

A banda d'aquest túnels, la resistència vietnamita va desenvolupar sofisticades trampes mortals, i també amagatalls des d'on poder atacar sense ser vistos. Realment n'hi ha per flipar amb la imaginació d'aquesta gent. Suposo que tants i tants anys de guerra continuada et fan desenvolupar la creativitat per sobreviure. Ara em venen a la memòria algunes escenes de pel·lícules basades en el conflicte, i com sempre els nord-americans acabaven pillant quan menys s'ho esperaven. "Dios mio, dios mio, hay muchos Charlies"!!! Hahahahahaha. Pobres soldats enviats a la mort per una causa aliena.




Propaganda oficial del partit comunista.

És curiós que malgrat que el conflicte al Vietnam va acabar fa ja prop de 40 anys, els vietnamites ho tenen ben present a la memòria, i contínuament es fan actes de recordatori dels fets: que si una estàtua per l'/la heroi/na lluitador/a del Vietcong; ara un espectacle èpic-musical recordant moments del conflicte; cartells del partit comunista recordant el valor del poble vietnamita; etc., etc. La veritat, no m'agradaria gaire ser un nord-americà de vacances per aquestes contrades... Ara, que els diners cicatritzen ràpid les ferides.

Qui condueix?

Abans de tornar a HCM m'hagués agradat arribar fins a Tay Ninh, on hi ha el principal temple dels Caodaistes, una religió del segle XX, fundada per Ngo Minh Chieu, un vietnamita il·luminat a qui se li va ocórrer barrejar en una mateixa creença elements de la filosofia budista,  el Confucianisme, taoisme, espiritualitat vietnamita, cristianisme i islamisme. Es veu que aquest temple és un edifici del tot singular i molt extravagant, amb una barreja d'estils arquitectònics i d'elements de les diverses creences.

Llàstima però que la jornada se m'ha fet curta. O més ben dit, el viatge als túnels se m'ha fet llarg, perquè aquí al Vietnam no hi ha indicacions de cap tipus. Amb sort et pots trobar els noms dels carrers, i algun cartell a l'entrada de les carreteres principals, però més aviat ben poques. I si has de confiar en que la gent del carrer t'entengui on vols anar i t'indiqui en vietnamita... Total, que em sembla que he arribat al destí fent unes ziga-zagues que ni el Guardiola. I no us penseu que quan he arribat a la zona "turística" dels túnels ja estava tot fet... per trobar l'entrada als túnels he hagut d'anar d'aquí cap allà fins a la desesperació. Per moments em venien ganes de marxar d'allà pitant tot i el que m'havia costat trobar-ho. No m'estranya que els nord-americans es tornessin bojos. Com anaven a descobrir on s'amagaven els vietcongs, si ni jo trobava els túnels i estava al lloc on eren??? Per cert, diuen que el vietcong va aconseguir arribar amb un túnel a sota del quarter general dels nord-americans a Saigon!

Res, i per acabar de rematar una jornada boja amb la moto, arribo a HCM i es posa a ploure amb ganes. Per sort duia un impermeable d'aquells cutres de Port-Aventura, que alguna cosa ha fet. En un tres i no res, milers i milers de conductors de moto s'havien posat el seu impermeable. I igual de ràpid se'l treien a la que parava de ploure.

Dia 2: Ho Chi MIn.

A l'entrada del museu de la guerra de Ho Chi Min.



Aquest matí m'ha costat tant despertar que ho he acabat fent que ja era migdia. Entre el cansament de la jornada d'ahir, l'aire condicionat de l'habitació, i la pluja que picava als vidres, he allargat la dormida fins les 13:30. Ben bé unes 12 hores. Mira que he intentat cops dormir aquesta quantitat d'hores a casa, però no he passat de les 7 o 8 rutinàries, per molt que m'hi he esforçat... Doncs quan he vist que la pluja escampava m'he preparat per anar a fer una volta de reconeixement a pau per la zona.

He anat directe cap al museu de la guerra, que xapaven d'hora, i he estat una horeta i mitja recorrent les sales d'aquest museu dels horrors. A banda de l'exposició d'uns quants vehicles militars al pati del museu, a l'interior hi predominen les fotografies que mostren algunes de les coses que es van esdevenir al llarg dels llargs anys de guerra. S'hi presenta l'horror de les morts, de les tortures, la solidaritat mundial amb els vietnamites, les negociacions polítiques, els protagonistes, la vida dels locals durant aquells anys, les víctimes... M'ha fet l'efecte d'estar veient alguna de les pel·lícules de guerra típiques del conflicte (Apocalypse now, Platoon, Good morning Vietnam...).

La gran majoria de les imatges que es mostren estan fetes per fotògrafs de guerra nord-americans, tot i que també n'hi ha de destacades de fotògrafs del Japó, la Xina, alemanya, etc. Les més cruentes i impactants estan presses per fotògrafs de l'exercit nord-americà, que vivien el conflicte al peu del canó. S'explica que prop de 3 milions de persones van morir en aquesta guerra, dels quals 2 milions eren civils. I també s'explica que els EEUU van utilitzar tot tipus d'armes, incloses les químiques, per acabar amb la resistència vietnamita, sense èxit.

Les seqüeles que va deixar aquesta guerra les van patir tant els locals com els soldats nord-americans que van poder tornar a casa. Els primers perquè van haver de reconstruir per complet pobles i ciutats, van continuar patint els efectes de l'armament químic, van conviure amb milers de mines (bombes) que els nord-americans van deixar durant la guerra, i van haver de sobreposar-se a la matança de milions de compatriotes. Els soldats ianquis van patir, a banda de les ferides de guerra, amputacions i demés, un trauma psicològic pels moments horribles al front de combat, i per la mala imatge que es van guanyar per part dels seus propis conciutadans i de la resta del món.

Catedral de Notre Dame de HCM.

Sortint del museu me n'he anat a veure uns quants edificis d'aquells que cal veure (La rèplica de la Catedral de Notre Dame, l'edifici de correus, l'opera, el palau de la Reunificació...). Una volteta quan ja anava fosquejant, tot i que feia una xafogor que et feia suar sense moure't. Tantes coses tenia per veure, que badant badant d'un costat a un altre m'he menjat una barra a deu centímetres del terra passant un pas de vianants que per poc em mato. Sort que he caigut amb les mans pel davant i no amb les dents... Encara no entenc com no m'he fet ni mal al peu. Segur que si ho intento fer volent, em trenco el peu com a mínim.



Cascs al carrer. Semblen per BMX més que per moto.

De tornada cap a l'hotel he mirat de no seguir la ruta més turística que m'havia indicat la recepcionista de l'hotel en un mapa mida din-A4. M'he ficat per algun carreró d'aquells on viu la gent "real", més estrets, bruts, misteriosos, i... sense sortida. Quin fiasco. Els que hi havia per allà devien pensar "on va aquest guiri per aquí si el carrer no té sortida?". Bé, tot i haver fet una mica el capullo, he vist escenes que no es veuen als grans carrers comercials que s'assemblen tots. Hi havia locals (cases?) que devien tenir uns 10 metres quadrats entre la planta de baix i la de dalt. I allà hi vivia gent, mirant la tele, rentant-se o fent el menjar. Sí sí, us ho juro!

Abans d'anar a dormir, encara he tingut temps de sopar un autèntic i tradicional Pho (aquesta mena de sopa de fideus acompanyada amb carn), i de fer-me el segon massatge del viatge. Ben a prop de l'hotel per no haver de caminar massa. Avui ha tocat el massatge estil vietnamita que ve a ser si fa no fa com tots, però et piquen una mica més amb les mans, amb aquell soroll tan peculiar que he d'aprendre a fer, fent el buit. Ah! I també ha acabat...



Autèntic Pho vietnamita. Per l'esquerra apareix el maleït coriandre.

...posant-me unes tires de tela sucades amb algun tipus de crema feta amb cogombres o alguna cosa per l'estil. Suposo que deu ser per tenir cura del cutis.