Els Minyons al torneig intercasteller de bàsquet de la Colla Vella.

Foto de l'equip dels Minyons i d'algunes animadores.

Resum molt breu de l'Intercasteller a Valls:

9 colles (Súria, Vella, Verds, Jove, Reus, Xiquets Tgn., Moixiganguers, Cargolins, i Minyons)

5 partits

5 derrotes

3 punts anotats (un triple a taulell!!). Estadística personal.

4 gintònics.

Molts amics retrobats.

Xavier Besalú: "Avaluar no és una activitat tècnica".

(Arriben les "qualificacions" del primer trimestre... Quin "marró", quina mandra...! Llàstima que els que remenen les cireres del nostre sistema educatiu no pensin com aquest professor universitari...)

Fa poc, Pablo Gentili, director del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (CLACSO), deia a Barcelona que “l’informe PISA només serveix per humiliar”. Aquell mateix dia, el corresponsal de La Vanguardia a Pequín explicava que “quan arriba el sunseung, la selectivitat, Corea del Sud es trastoca. Tot el país està pendent d’aquesta prova, en la qual els estudiants es juguen literalment la vida”.

L’avaluació és inherent a l’ensenyament: els docents tenen l’obligació de conèixer l’alumnat, d’adonar-se de les seves capacitats i de les seves dificultats, de mirar de comprendre perquè fan el que fan i de la manera que ho fan… no pas per classificar-los, qualificar-los, etiquetar-los o seleccionar-los, sinó per ajudar-los, per oferir-los camins alternatius, per planificar millor la seva tasca, per aconseguir que tots aprenguin, en definitiva, per fer un ensenyament de qualitat.

Malauradament el terme avaluació s’aplica a situacions, instruments i funcions molt diferents. Per un costat, tots avaluem contínuament en la nostra vida quotidiana: quan anem a comprar, quan votem, quan cuinem, quan preparem una classe… També es parla d’avaluar quan se selecciona un treballador o un becari d’entre els molts currículums presentats. O quan es fan exàmens, quan es passen proves, qüestionaris… que s’han d’acabar traduint en una nota numèrica. Però l’avaluació pedagògica, igual que les crítiques de cinema o de llibres, per exemple, difícilment es poden quantificar numèricament i objectivament, si van més enllà dels aspectes menors o laterals. Perquè l’avaluació és un judici; un judici que es vol carregat de raons, d’arguments i d’evidències, però judici al cap i a la fi. I tots hem vist com els màxims experts en això de fer judicis (els jutges i tribunals) difícilment voten unànimement (gairebé sempre hi ha vots particulars) o fan interpretacions diferents davant de casos molt semblants, depenent de les persones, de les circumstàncies, dels criteris utilitzats i del moment històric.

Gordon Stobart, professor de la Universitat de Londres, ens deia a Girona que l’avaluació, per damunt de tot, és poder i, com a tal, és essencial saber qui la controla, i com i amb quines finalitats la fa servir. Per això, tant el professorat com el mateix Departament d’Ensenyament tenen actituds i paraules diferents envers l’avaluació, segons que siguin ells els agents o els objectes d’avaluació. Tots els docents ens fem un tip d’examinar i d’avaluar infants i joves aprenents, i solem dedicar poc temps a pensar les implicacions ètiques i pràctiques d’aquest judici, però ens posem en guàrdia, lògicament, quan som nosaltres els avaluats, i volem saber qui la farà aquesta avaluació, quant temps hi dedicarà, quins instruments farà servir, amb quins objectius, si podrà ser contestada i contrastada, qui la utilitzarà i quines conseqüències se’n derivaran… I el Departament, quan una Fundació, o els sindicats, o un investigador, analitza les seves polítiques i actuacions, i en fa un judici crític, és el primer de sortir públicament a qüestionar no solament les conclusions, sinó també els instruments, l’objectivitat i la professionalitat dels avaluadors: com quedem?

També ens deia el professor Stobart que l’avaluació està carregada de valors, que, per més cura que s’hi posi, mai se la pot qualificar de científica (encara que aspiri a ser-ho), ni molt menys de neutra: l’avaluació, ens deia, té classe (social), “raça”, religió i gènere. Si en fóssim realment conscients no faríem de l’avaluació una eina de combat contra uns suposats enemics, ni una eina de selecció, que és una tasca que no ens correspon com a docents.

Fa poc, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu ha publicat un informe sobre els resultats de l’alumnat d’origen estranger a PISA 2012. És un informe de 125 pàgines, però les dades substancials són que la puntuació mitjana de l’alumnat català en la prova de matemàtiques ha estat de 493 punts (lluny dels 413 de Mèxic i dels 554 de Corea del Sud; més a prop dels 484 d’Espanya, dels 494 dels països de l’OCDE o dels 519 de Finlàndia). Aquests 493 punts de mitjana inclouen algunes diferències importants: els joves nadius que a casa parlen la llengua de la prova (en general, el català) han obtingut 522,9 punts; els nadius amb una altra llengua, 490,8; i els d’origen estranger, 436,8 punts. Més enllà dels rànquings i de les puntuacions, què en podem treure de tot plegat? Em limitaré només a tres coses. Una: que la llengua, el llenguatge, és essencial per a l’aprenentatge i per al desenvolupament cognitiu, com es demostra també quan fem matemàtiques. Dues: que tenim plenament detectat un problema de justícia envers l’alumnat d’origen estranger, de manera que els recursos que hi esmercem (escolars i socials) són, es digui el que es digui, insuficients. I tres: que a Catalunya, com a molts altres llocs del món, el principal problema no és la misèria o una mitjana mediocre, sinó les desigualtats; de 436 a 522 hi van 86 punts, aproximadament els que separen Catalunya de Mèxic.

Gregorio Luri: "El pati és la veritat de l’escola".

(Malgrat que, normlament, no comparteixo les opinions de l'autor d'aquest article, aquest d'ahir al diari Ara em sembla força encertat)

El pati de la nostra escola és un espai sentimental que per sempre portarem adherit a l’ànima.

Sense la presència immediata de la tutela del mestre, les diferències entre els alumnes es mostren més descarnades al pati i, allà on hi ha diferències individuals, es despleguen immediatament relacions de poder. Ser adult és dominar una personalitat de diplomàtic. Ser nen és tenir molta més energia que seny diplomàtic per controlar la nostra personalitat. Però, en tots dos casos, la convivència efectiva amb els altres posa de manifest que per poder ser diferent s’ha d’estar disposat a defensar la nostra diferència i, a vegades, cal pagar-ne un preu molt alt.

Una de les experiències més inquietants de la meva vida docent va ser descobrir que hi ha alumnes que s’estimen més ser humiliats que ser invisibles davant aquells que admiren. Necessiten ser reconeguts i, si no poden ser-ho afirmativament, proven de ser-ho patològicament. Així es creen relacions tòxiques, d’absoluta dependència emocional... però que es troben, amb intensitats molt variables, a tots els espais escolars. Cal acceptar que la veritat de l’escola no es mostra en els valors que formula, sinó en la conducta dels alumnes.

Les ferides dels menyspreus

Sergio Vila-Sanjuán ha escrit una obra de teatre de rellevància pedagògica, El Club de la Escalera. Hi tracta, de manera decidida i fins i tot militant, les ferides que els menyspreus, les humiliacions i els abusos patits al pati de l’escola deixen en els adults, perquè sempre portarem amb nosaltres els llocs on vam ser humiliats. Per això, determinats llocs de la nostra escola ocupen un lloc destacat al nostre currículum sentimental -i el currículum sentimental futur del nostres fills i dels nostres alumnes-. A vegades l’angoixa pren la forma del racó d’un pati.

Els partidaris d’educar a casa asseguren que el bullying és inseparable de l’escola. Vull creure que no, però al voltant del 3% de la població infantil nord-americana s’educa a casa i les famílies que en són partidàries asseguren que les escoles són insegures per a la integritat física dels seus fills. I que ser educats a casa els permet ser més feliços, sociables, sans i predisposats a l’aprenentatge.

Potser podrem acabar eradicant el bullying de les escoles, però em temo que no podrem eradicar mai les dinàmiques inherents a les relacions de poder.

Feliç dia dels innocents!!

Reformar la Conjtitución??! A prendre pel cul la Conjtitución ejpañiola!! Ar!

Volem Estatut de la República Catalana!!!

Carles Viñas: “No hi ha cap estratègia de fons contra els ultres”.

(Entrevista de El 9 Esportiu al doctor en Història Carles Viñas apareguda en l'edició d'avui d'aquest diari d'informació esportiva).

Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per la UB i investigador de l'extremisme polític i esportiu. És autor dels llibres‘ El mundo ultra. Los radicales del futbol español' (2005) i ‘Tolerància zero. La violència en el futbol' (2006).  Ha concentrat bona part de la seva activitat de recerca en els estils juvenils i els extremismes, amb especial atenció als grups radicals del futbol. Es mostra completament escèptic davant la gesticulació generada per la mort de Francisco Javier Romero Taboada.

Els clubs semblen haver-se donat per al·ludits. S'ho creu o és pura escenografia?

Són les urgències, com sempre. Quan hi ha un fet luctuós, es comencen a buscar pedaços, amb mesures de cara a la galeria, però jo crec que canviarà ben poca cosa.

 

I la fermesa de la LFP o del CSD són igual de poc creïbles?

Sí. No hi ha una estratègia de llarg recorregut. No coneixen a fons el fenomen i hi ha una manca de voluntat absoluta.

 

L'expulsió del Frente Atlético pot ser efectiva?

Estem parlant d'una pancarta, d'un nom. Demà un altre grup pot aplegar la mateixa gent.

 

S'ha d'anar a sancionar els individus, doncs?

Per començar, no s'ha de criminalitzar tothom, perquè hi ha gent que va a animar i no fa cap pràctica violenta. I aquesta gent que actua en positiu se l'ha de promoure, perquè això desmobilitzaria la minoria violenta, que aconsegueix una gran transcendència només per la manera d'actuar que té. Criminalitzar la totalitat el que provoca és que alguns dels pacífics mostrin solidaritat amb aquella minoria.

 

I això, com es fa?

L'estratègia que va seguir l'Espanyol de donar protagonisme a la Corva Jove va provocar la pèrdua progressiva de protagonisme de las Brigadas Blanquiazules. És un bon exemple.

 

Aquesta setmana també s'han posat com a exemple el Barça de Laporta i l'últim Madrid de Florentino. Hi està d'acord?

Són casos diferents. Laporta és cert que ja en el seu programa electoral preconitzava la política de tolerància zero que després aplica. Però el Madrid no és que hagi agafat més consciència, sinó que hi ha hagut una topada personal del president amb els ultres que el porten a voler acabar amb els Ultra Sur.

 

Com és el Frente Atlético?

Va sorgir a partir d'una penya no violenta, la Ruben Cano, i als anys 80 i 90 irrompen els neonazis i accentuen la vinculació del grup amb l'extrema dreta.

 

Es pot fer un estereotip de l'ultra a la lliga espanyola?

No, perquè és una realitat complexa i heterogènia. Fins i tot no tenen un perfil d'edat. Hi ha gent que aguanta des que va començar el moviment als anys 80 i tenen més de 40 anys, barrejada amb gent jove. Hi ha grups d'extrema dreta, d'extrema esquerra, apolítics...

 

Però aquest component ideològic, que de vegades els enfronta, fins a quin punt els fa diferents en el comportament?

Jo crec que és diferent. Els grups d'extrema dreta van sorgir primer i amb una gran bel·ligerància, amb un auge que als anys 90 fa ostentació de simbologia neonazi, i aleshores comencen a aparèixer grups que es posicionen en contra, com a alternativa. Fins i tot grups no violents sorgeixen com a contrapunt, per fer veure que es pot anar al futbol a animar i a fer coreografies sense insultar el rival.

Diumenge passat, la primera reacció d'alguns directius va ser desentendre's d'un problema “social”. 

 

Fins a quin punt s'ha de tenir en compte el futbol com a detonant?

El futbol forma part de la societat. És un error dir que això no té res a veure amb el futbol. I si no acceptem que això és la cara més tràgica del futbol, no podrem abordar una estratègia per eradicar-ho.

 

Creu que les xarxes socials poden haver provocat un rebrot del fenomen?

No, jo crec que el fenomen està en declivi des del canvi de segle. La pressió policial i la manca de prestigi social els han restat molta incidència. Ara sobreviuen com poden, si bé els episodis violents no són esporàdics. Són habituals cada cap de setmana, però aquesta vegada van acabar d'aquesta manera.

 

Però els protagonistes es van citar per Whatsapp.

Aquesta és la versió oficial. Jo tinc una altra informació: que va ser una emboscada en tota regla. Tots els apunyalats són seguidors del Depor.

 

En els camps de futbol es permeten discursos i actituds que no es permeten a fora. Fins a quin punts tots en som responsables?

Tots els actors han d'assumir la seva responsabilitat i els seus errors. És fàcil reduir-ho tot a una baralla entre brètols i tenir el boc expiatori dels radicals ultres. Simeone va dir que ell només es dedica a entrenar. La feina a fer comença per les categories inferiors del futbol, quan veus gent insultar l'àrbitre. Quan aquests nens es fan grans, al camp o a la graderia aquestes actituds perduren. El que va dir Luis Aragonés a Reyes sobre Henry [“negro de mierda”] a Anglaterra hauria estat dimissió fulminant.

 

Anglaterra és un bon referent?

A Anglaterra el fenomen va aparèixer als 60 i 70, i als 80 Margaret Thatcher implementa una estratègia policial i la dota d'un fons econòmic específic per aïllar els hooligans violents, sobretot a partir del 85 amb la tragèdia de Heysel. Fa gairebé 40 anys que hi ha infiltracions policials, judicis, controls de càmeres als estadis, controls de viatges i passaports, etcètera. I han aconseguit aïllar la violència.

Oriol Junqueras, no t'empatollis.

Després d'escoltar la conferència del senyor Junqueras el passat dimarts a l'Auditori de Barcelona, he de reconèixer que estic força decebut, per no dir cabrejat, amb la posició de partida del líder d'ERC. Ha quedat clar, malgrat els intents de Junqueras per dissimular-ho, que això d'una llista única on no es palesi el més que probable creixement electoral del seu partit, en contraposició a l'anunciada davallada del partit que governa actualment (CIU), no l'interessa gens ni mica. Doncs anem arreglats...

Ja vaig escriure fa uns dies que, personalment, desitjo veure la davallada de CIU tant o més que qualsevol militant d'ERC o de la CUP. Però no encara, collons!! Quan guanyi la independència, i puguem votar en unes eleccions en clau catalana, i no espanyola, desitjaré amb totes les meves forces la victòria de les esquerres per dirigir el país de la forma que a mi m'agradaria. Si es convoca un avançament electoral, no serà per decidir quin país volem, si no per decidir si volem separar-nos d'Espanya o no!!! I, evidentment, s'haurà de continuar fent política i decidint coses del dia a dia, però si hem sobreviscut els darrers dos anys de govern de CIU, no podrem sobreviure'n un i mig més d'un govern transversal de concentració? Tant ens costa renunciar als programes propis (interessos personals?) pel bé de la nació???

No em convenceran amb el tema de tres blocs perquè tothom es pugui sentir identificat amb alguna de les opcions. Per què tres blocs i no cinc? On aniria ICV? I UDC? I SI? I Reagrupament? I els sobiranistes socialistes? I els ecologistes? Potser tampoc se sentirien còmodes en cap dels tres blocs proposats... Hem de deixar escapar tots aquest vots pel partidisme d'uns quants?

A veure, que tenen por potser que algun independentista deixi de votar independència pel fet d'estar votant a la vegada a CIU, a ERC o a la CUP?? Jo crec que quants més partits donin suport a la candidatura única, més força tindrà aquesta i més creïble es veurà a ulls de la comunitat internacional. Crec que hi ha prou exemples històrics de les nefastes consequències de la divisió dels partits en moments clau, i no ens podem permetre el luxe de caure en els mateixos errors del passat.

Si realment no estem convençuts de la voluntat d'esdevenir independents de la majoria dels catalans, doncs deixem-ho córrer, i esperem a que arribin les eleccions autonòmiques per decidir qui la té més gran. Però si creiem que una majoria de ciutadans de Catalunya la vol (la independència), doncs fem-ho bé coi! Tots units per l'OBJECTIU comú, i barallem-nos un cop siguem lliures.

Va collons! Que ho tenim a tocar això!!!

El "temazo" del dimecres. AC/DC - "Thunderstruck".

Felicitats Albert!!! Temazooooooo!!!