Terrassencs coneguts però no per les seves bones obres.

Tant odi contra els independentistes li està passant factura física a Millo.

Si ahir felicitava l'escriptora local Marta Pessarrodona pel Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, avui vull deixar clar a Terrassa no tot són flors i violes, i també tenim personatges funestos i malvats dels quals avergonyir-nos. Un d'aquests és l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya pel PP, l'Enric Millo, actualment vivint a Girona, però que va néixer i créixer a Terrassa.

Fa uns dies aquesta (poseu l'animal que més us desagradi) col·laboracionista va declarar al judici contra els polítics independentistes catalans al Tribunal Suprem de Madrid, i va intentar convèncer el tribunal que l'actuació dels catalans que van voler votar el dia 1-O, va ser violenta en molts casos violenta. En canvi, segons ell, l'actuació de les forces i cossos de seguretat de l'estat, van ser del tot proporcionades i necessàries.

Va detallar algunes de les agressions que havien sofert els policies (de les quals no es va aportar cap prova), com cops de puny, dits trencats, armilles d'antidisturbis estripades, puntades de peu al cap amb la tècnica del Fairy, i un llarg etc., i va assegurar que moltes de les suposades agressions policials eren invencions.

Més cínic i miserable no es pot ser. 

Tan de bo algun dia hi hagi un govern catalanista a l'ajuntament de la ciutat que declari al Millo persona non grata.

Marta Pessarrodona, una terrassenca Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Marta Pessarrodona (Foto: Ara).

L'escriptora i crítica literària terrassenca Marta Pessarrodona (1941), va rebre fa un parell de dies el 51è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmniun. El propi Jordi Cuixart, president de l'entitat, va comunicar-ho a la premiada al gener des de la presó de Lledoners. 

Tot un orgull per als terrassencs que una conciutadana hagi estat, tot just, la sisena dona a rebre aquest guardó. Com a soci de l'entitat que atorga el premi (valorat en 20.000 euros), aplaudeixo la decisió del jurat.

He de reconèixer que no conec l'obra de la Marta Pessarrodona, però intentaré posar esment.

El "temazo" del dimecres. Skaparàpid - "Dona rebel·la't"

Fa vint anys ja que els valencians Skaparàpid denunciaven la situació de discriminació que pateixen les dones, amb aquest tema inclòs a l'àlbum "El cuento de nunca acabar". Un dels seus temes que més m'agraden.

Divendres, 8 de març, se celebra el dia de la dona treballadora i hi ha una vaga general anunciada. Veure'm si les dones realment es rebel·len...

Dona rebel·la't, deserta del teu rol,
viu i sigues lliure, sense dubtes, sense por.

Escalant (en bici) per la Vall d'Aran.

Església de Bagerque.

Aquest pont de Carnaval l'he passat a la Vall d'Aran fent excursions en bicicleta de carretera i coneixent algun poblet més dels que conformen aquesta escassament poblada comarca, malgrat que en aquestes dates hi ha força turistes i forans amb segona residència que fan doblar, sinó triplicar els habitants de la zona.

Entre les fites esportives hi ha l'ascensió als ports del Portillón (1.292 m.), a l'extrem nord-oest de la comarca, límit natural amb França, i del Pla de Beret (1.850 m.), a la banda nord-est, punt d'inici d'un bon grapat d'esquiadors amb el "forfait" de les pistes de Baqueira-Beret.

Les noves descobertes de poblets de la comarca han estat Bagerque, Canejan, i Sant Joan Turan. Aquest darrer són quatre cases mal comptades, i un bar. Tanmateix, ens va donar la impressió que no hi havia ningú al poble, més enllà d'un gat que ens va fer d'acompanyant tota l'estona. A Bagerque vam trobar-nos a un tal Paco, que cuida ovelles, que ens va explicar algunes històries del poble, i també al noi que fa formatges. Per Canejan també vam passejar sense trobar a penes a ningú, més enllà d'un home que va sortir a agafar llenya d'un pati. 

La majoria de les cases de la Vall d'Aran pertanyen a forans, molts estrangers, que van de tant en tant a passar uns dies. Com que es construeix relativament poc, les cases es venen per una bona pasta, i els lloguers estan pels núvols.

També vam tenir ocasió de parlar amb un noi que regentava un bar i que criava algun bestiar i també caçava, i ens va explicar el mal que ha fet la reintroducció de l'ós a la vall. Ens va explicar que l'ós està súper protegit, i ai de qui gosi fotre-li un tret... pitjor que matar a una persona diuen.

Ovella mascle a Bagerque.

Monument al ciclista al port del Portillon per la vessant catalana.

Vista del campanar de l'església de Bossòst amb les muntanyes nevades al fons.

Fent cim al Pla de Beret (1.850 m.)

Vistes des del Pla de Beret.

Una casa al poblet de Sant Joan Turan.

Restaurant al poble de Canejan.

Universitat de Cervera.

Avui que l'humor està amenaçat cal recordar Pepe Rubianes.

Avui fa 10 anys que ens va deixar el gran humorista galaico-català Pepe Rubianes, i m'agrada recordar-lo amb aquesta intervenció extraordinària al programa de tarda de l'Albert Om. Per aquests comentaris el Pepe i l'Albert van rebre una denúncia i van anar a judici, tot i que no van ser condemnats. Què passaria avui si algú parlés alt i clar com ho feia el Pepe? A la puta merda aquest país que ens oprimeix i reprimeix. Gran Pepe!!

El paraigua

Havia costat, però havia valgut la pena. Després de mitja hora caminant per l'arena de la Platja Llarga, cercant un forat on clavar el para-sol i estendre la tovallola, esquivant centenars de tovalloles, estoretes, neveres portàtils, para-sols, butaques, nens, avis, i altres objectes no identificats, havia localitzat un bon lloc per fer-hi parada. Bé, potser bo bo no ho era, ja que es trobava a més de cinquanta metres de l'aigua, dos-cents de la guingueta de begudes i gelats, i si fa no fa igual de lluny de les dutxes. Però havia trobat un lloc i allò era el més important donada l'època de l'any i l'hora del dia. En ple mes d'agost a Tarragona, i al migdia, hi ha més gent a les platges que a les cases.

Un cop al lloc, vaig adonar-me d'un petit problema. A l'hora de clavar el para-sol a l'arena em vaig adonar que el què duia no era el para-sol per a la platja, sinó el paraigua gran del pare. Un d'aquells d'home gran, llargs i amb una punxa metàl·lica a la punta. Segurament, amb les presses, l'havia agafat del maleter del cotxe per error en comptes del para-sol. Però ja no hi havia volta enrere. No pensava pas deixar el lloc que tant m'havia costat aconseguir per un simple paraigua. Vaig seure sobre la nevereta, vaig obrir el paraigua, i aguantant-lo amb una mà em vaig disposar a gaudir d'una meravellosa jornada de platja.

I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de febrer.

 

El "temazo" del dimecres. Paco de Lucía - "Bwana King Kong".

El passat dilluns va fer 5 anys de la mort del geni de la guitarra, Francisco Sánchez Gómez "Paco de Lucía". Potser el més gran guitarrista de flamenc de la història, que va deixar un extens legat en forma d'enregistraments. Ja sigui en solitari, amb banda, o acompanyant als millors cantaors de flamenc. Entre aquests, Camarón, amb qui va enregistrar diversos àlbums.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'l tocar en directe tres o quatre vegades i van ser experiències memorables, meravelloses.

El tema d'avui es va editar l'any 1993 dins del disc "Live in America", on Paco de Lucia es va rodejar d'un octet de luxe amb grans músics consagrats com el baixista català, Carles Benavent, el flautista Jorge Pardo, o el seu germà Pepe a la veu.