Ahir es va commemorar el dia mundial de les muntanyes. Com que ahir tocava el "temazo" del dimecres, avui ho commemoro amb una imatge del 2004 al cim del Pedraforca. Un pilar de 4 per celebrar el 25è aniversari dels Minyons de Terrassa a 2.506 metres, on feia de segon. A sobre hi tenia a l'actual quint del pilar de 8, el Xavi Jurado, i a sota a l'anterior, el Bru Bussom. Coincidències històriques.
El passat dissabte vaig anar de festival a la sala La Mirona de Salt. Una de les millors sales de Catalunya amb una programació estable de concerts dels més variats estils. La sala va fer 15 anys fa poc i continua resistint. Tot un èxit.
El festival incloïa dos dies de concerts, amb el divendres per a bandes d'un estil més proper al punk-ska-oi-hardcore, i el dissabte pels sons més jamaicans com el reggae, l'ska, el rocksteady... Jo hi vaig anar només el dissabte, tot i que el divendres també hi havia grups que no m'hagués importat tornar a veure.
Dissabte vaig veure als valencians Skaparàpid, que van obrir la jornada. Tot seguit els vitorians Potato, uns clàssics del reggae amb més de 35 anys a les esquenes. En tercer lloc van actuar els jamaicans Keith and Tex acompanyats per la banda Melatones. El plat fort era la presència dels anglesos Neville Staple Band, liderada per un dels fundadors i veu principal dels mítics The Specials. Van tancar la nit, ja sense la meva presència els sempre divertits i ballables The Cabrians, de Mataró.
Un festival com feia temps que no em fotia, amb grupassos de la meva època de joventut quan desplaçar-me 50 o 100 kilòmetres per veure un concert, era el més normal del cap de setmana. O d'entre setmana fins i tot.
En una entrevista d'ahir diumenge al diari basc El Correo, la dirigent popular Cayetana Álvarez de Toledo, va deixar anar una de les habituals dosis de bilis per atacar els catalans, qualificant el conflicte polític actual com més dur que quan ETA matava.
Mireu si les declaracions estan fora de lloc, que gent del seu partit al País Basc li ha respost preguntant-li a través del Twitter que on era ella quan ETA matava. Intentant desqualificar els independentistes, la Cayetana ha aconseguit molestar els seus propis companys que van patir realment la violència d'ETA, amb desenes de morts i ferits.
Una de dues, o la Cayetana no en té ni idea del que era viure al País Basc en els anys més actius d'ETA, o és més serp del que ens imaginàvem.
Ahir els 70.000 i escaig espectadors que van assistir al Camp Nou, entre els quals el meu germà amb un parell de carnets que li vaig aconseguir, van viure un dels espectacles més meravellosos que pot oferir el món del futbol. Per si no hi hagués prou amb la sola presència del millor jugador de la història, Leo Messi, que ahir va fer un nou hat trik com qui no vol la cosa, ahir el davanter uruguaià Luís Suárez va deixar una d'aquelles perles que es veuen molt de tant en tant. Un colpeig de pilota amb el taló, d'esquena a la porteria i a certa distància, va elevar la pilota amb una paràbola endimoniada, que va anar a parar al pal llarg de la porteria fent inútil l'estirada del porter del Mallorca. Un recital de joc, gols extraordinaris, i una obra d'art que serà recordada durant molts anys. Què més es pot demanar?
Alumnes d'una escola del Perú cantant l'himne nacional a l'entrada al centre.
(Sóc dels mestres que considera que malgrat tots els inconvenients que pugui tenir la pèrdua de control/disciplina amb els alumnes, mai serà justificable el què molts docents feien en el passat a moltes escoles, i el què molts mestres continuen fent arreu del món encara ara, on les tècniques de control/disciplina són encara inhumanes i van contra la dignitat dels menors.)
Article del professor de secundària Xavier Gual per al Criatures del diari Ara.
Treballar a l’aula d’acollida
em permet conèixer moltes cultures i altres maneres de fer i
d’analitzar la realitat. L’altre dia va sortir un tema que em va semblar
molt interessant. Feia referència a la disciplina dels alumnes. En
general els sorprenia la poca exigència que els aplicàvem els professors
d’aquí. D’alguna manera venien a dir que als seus països se seguien
unes normes de comportament escrupoloses i exemplars.
Tant la noia de Colòmbia com la de l’Índia, o el noi marroquí, em van
explicar que a primària anaven tots amb uniforme, un uniforme que no es
podia embrutar el més mínim si no volies ser castigat. Els alumnes
esperaven l’entrada del mestre tots drets, en silenci, i li desitjaven
bon dia a l’uníson. Només després podien asseure’s a les cadires
aixecant-les una mica per no fer soroll. El noi del Marroc fins i tot va
confessar que un dia van estar a punt de castigar-lo a uns assots
perquè el professor va considerar que no cantava amb prou entusiasme
l’himne nacional i que això podia ser una ofensa per al rei, la cara del
qual duien cosida a la jaqueta de l’uniforme.
Era
tanta la meva perplexitat sentint-los com la seva amb el caos de les
nostres aules i passadissos, on tothom corre i crida com si el món
s’acabés. Jo els vaig dir que durant molts anys les escoles, al nostre
país, també uniformitzaven els alumnes i hi imperava la dictadura de la
por als docents, que moltes vegades eren monges i capellans. Però que
ara, sortosament, tot allò havia passat a la història, almenys als
centres públics. Curiosament, els meus alumnes em defensaven l’ús dels
uniformes, perquè deien que al seu país qualsevol diferència, sobretot
en la manera de vestir, era utilitzada per classificar i criticar
l’estatus social de l’alumne.
Quan en el nostre
entorn veus que alguns companys s’agafen la baixa perquè no poden
suportar la tensió que suposa la feina, i tots estem cansats de la
nul·la educació que tenen els adolescents, penses que potser caldria
recuperar en part una mica d’aquella disciplina fèrria. Però després
t’adones que falla alguna cosa més profunda. La paradoxa és que, per més
repressió i control que hi hagi a les aules, els països que l’apliquen
no funcionen pas millor en termes generals que el nostre, ni tampoc el
nostre quan tot era més fosc.
Portada de l'influent diari Politico, editat a Bèlgica, però de distribució arreu d'Europa.
Avui, molts espanyols, moltíssims, celebren el dia de la Constitución espanyola. Una Constitución escrita pels hereus del franquisme, i amb el soroll dels sabres com a música de fons. Una Constitución que serveix per empresonar dirigents polítics per posar urnes, i activistes socials per animar a participar a un referèndum i exercir el dret a protesta. Una Constitución que envia bascos a presó per una baralla de bar amb guàrdies civils de paisà, i que deixa en llibertat violadors múltiples i reincidents. Una Constitución que valida els negocis bruts de la família reial espanyola, la venda d'armes a països que massacren civils innocents, i la brutalitat de cossos i forces de (in)seguretat de l'estat. Una Constitución que impedeix que s'investiguin els vincles de les clavegueres de l'estat amb l'atemptat del 17A a Barcelona, i que permet crims d'estat com els comesos pels sicaris del GAL. Que s'inventa cassos de corrupció de tot aquell que considera enemic de la pàtria i els esbomba a través dels seus mitjans de comunicació.
Doncs jo no tinc res a celebrar. Per això, avui celebro les paraules de l'activista social i President d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ostatge de l'estat espanyol des de fa més de dos anys, en una carta des de la presó dirigida als socis de l'entitat que presideix.
"La constitució que no defensa els drets dels seus conciutadans es converteix en una mordassa. ...la persecució dels qui qüestionen les lleis, contradiu l’esperit de qualsevol constitució democràtica. ...780 dies després que els poders de l’estat ens empresonessin en nom de
l’article 2 de la constitució i en un dia com el d’avui, l’única cosa a
celebrar és que continuem lluitant per la llibertat, la cultura i la
defensa dels drets humans".
Enguany ha fet 25 anys que Mano Negra va publicar el seu darrer àlbum d'estudi. Una obra mestra de la música mestissa, el dub, el reggae, la patxanka o el raggamufin. Un disc que va obrir una via musical entre nombrosos grups que van seguir l'estela dels francesos.
Afortunadament, vaig tenir l'ocasió de veure els Mano Negra en un de les seves darreres aparicions dalt de l'escenari. Va ser al Palau de la Vall d'Hebron, el 1994, el mateix any de la publicació de l'àlbum, amb motiu d'un festival solidari d'Ajuda en Acció, tot i que tan sols van tocar un parell o tres de temes.
El disc incloïa 16 temes, "temazos" vaja, i aquest es va convertir en un dels meus preferits, sobretot arrel d'escoltar-lo molt sovint quan anava de festa. Em venen grans records de la sala "3 Punts" a Terrassa, jugant al futbolí mentre escoltava i ballava aquest tema i seguia el ritme frenètic tot picant les barres del futbolí.
