Atac a una professora a Vidreres.

 

Nova agressió a una docent a Vidreres, a mans d'un estudiant problemàtic. Un noi de 15 anys, que tornava a l'institut després d'un període expulsat del centre, va atacar amb una navalla al colla a la professora a dins de l'aula. Els mossos el van detenir al pati del centre.

Fa poc més de sis anys moria a l'institut Joan Fuster de Barcelona, a conseqüència d'un tret de ballesta d'un estudiant de tan sols 13 anys, el jove professor Abel Martínez. 

Atacs com aquest, afortunadament, no són gaire habituals als centres educatius de Catalunya, però agressions de més baixa intensitat com ara insults, faltes de respecte, amenaces, o atacs a vehicles, són força habituals.

El cert és que la manca d'inversió educativa endèmica no facilita gens que aquests incidents es minimitzin. Les elevades ràtios d'alumnes per aula, i la impossibilitat de donar una atenció individualitzada i adequada als alumnes que més ho necessiten, són alguns dels factors (n'hi ha molt altres, evidentment) d'aquesta mena d'incidents.

Tampoc ha ajudat gens el canvi de llei educativa que va donar pas a la ESO (la LOGSE de l'any 1990) a partir del 1994. Es va allargar l'educació obligatòria fins els 16 anys, i es va ajuntar tots els alumnes en un únic model de secundària a partir dels 12 anys, obligant els que menys ganes tenien d'estudiar, o simplement volien fer alguna cosa més relacionada amb un ofici, amb els que encara en tenien. Un autèntic desgavell.

Brandon "Rambo" Davies.

 

Aquests dies s'estan disputant els quarts de final de l'Eurolliga de bàsquet. Els 8 millors equips europeus cerquen un lloc a la Final a 4 que es disputarà el darrer cap de setmana de maig a Colònia, Alemanya. El Barça que va fer una fase regular (tots contra tots) excel·lent, quedant en primer lloc, es va creuar amb el vuitè classificat, el Zenit de San Petesburg. El que semblava que havia de ser un rival assequible, va posar la por al cos guanyant el primer duel (dels 5 previstos) al Palau. Afortunadament, el Barça va reaccionar amb molt de coratge i sacrifici, i s'ha imposat en els següents dos enfrontaments, el segon també al Palau i el tercer a la pista dels russos.

Si hi ha un jugador blaugrana que hagi destacat per sobre de la resta en aquest creuament de quarts, ha estat el nord-americà Brandon Davies. Un pivot no massa alt ni molt gros, però que és pur nervi i actitud. I que ha demostrat que ens els moments més complicats i decisius no li tremola la mà ni li pot la responsabilitat. I no ha estat únicament decisiu en atac, amb mitjanes de més de vint punts per partit, sinó que també aporta moltíssim en defensa amb un bon grapat de rebots, taps, i uns marcatges asfixiants per als rivals.

Sempre he pensat que calen jugadors com Davies en equips amb aspiracions a guanyar títols. Segurament no tenen la tècnica ni la classe d'algunes estrelles d'aquest esport, però la seva actitud, la seva lluita i la capacitat d'agafar la responsabilitat en els moments més difícils, els fa imprescindibles i únics.

Força Brandon!

El "temazo" del dimecres. Barricada - "Oveja Negra".

 

Aquests dies s'ha posat de moda entre alguns ciutadans amb idees totalitàries això d'enviar bales dins de cartes a polítics d'ideologia contraria a la seva. N'han rebut Pablo Iglesias de Podemos, la Ministra d'Economia Reyes Maroto, l'expresident Zapatero, i fins i tot (chorprecha!!) la líder del PP a Madrid, la ultraespanyolista i ultradretana Diaz Ayuso.

En fi, que sembla que aviat hi haurà més polítics amb sobres plens de bales que no pas sense. Tanmateix, una cosa és rebre una amenaça (que no li desitjo a ningú), i l'altre és que realment et fotin un tret com passa sovint als EEUU a afroamericans sobretot, o a innocents universitaris, o devots que es troben a missa...

Els navarresos Barricada treien aquest "temazo", inclós en l'àlbum Balas Blancas, l'any 1992.

Montserrat està de festa.

 

Rosa d'abril,

morena de la serra,

de Montserrat estel:

Il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel,

guieu-nos cap al cel.

Sèries: Your Honor.

 

Un altre sèrie nord-americana amb crims, delinqüents, bandes mafioses, jutges, policies bons i policies corruptes, i advocats. 10 capítols que podrien tenir continuïtat segons he llegit per internet, tot i que la història que s'explica en aquests 10 capítols té un desenllaç (que a mi personalment no em va acabar de convèncer). El protagonista principal és el pare d'un jove adolescent que és jutge de professió, i que veurà com la seva vida i els seus principis ètics i professionals es veuen alterats degut a un incident.

La veritat és que la sèrie enganxa força i té molt bon ritme. Potser hi ha alguns girs de guió una mica forçats, i algunes situacions que saps que en la realitat mai es donarien, però malgrat això, en conjunt, una bona sèrie d'aquelles que enganxen i que no s'eternitzen.

En Peyu al Centre Cultural.

 

Finalment, ahir, Diada de Sant Jordi vam poder tenir el Peyu al Centre Cultural de Terrassa amb la seva obra de "El Gallardo Español". L'espectacle s'havia programat inicialment per l'octubre de l'any passat, però degut a les restriccions de la Covid s'havia hagut d'ajornar. 

El recinte es va mig omplir, tot i que feia l'aspecte d'estar força ple. Hi havia butaques buides entre grups bombolla, però el cert és que la platea es veia força plena i potser sí que hi havia més butaques buides que plenes a la graderia superior.

L'espectacle va començar amb uns minuts de retard degut potser als controls d'accés, temperatura i gel de mans, i l'escrupolosa col·locació dels espectadors. I a partir d'aquí, gairebé dues hores d'espectacle amb moments per a tot. Pel riure, pel somriure, per la reflexió, per la tristor o fins i tot la ràbia. Un espectacle súper complet i molt ben treballat on destaquen les dots interpretatives d'en Peyu.

Sorprèn la capacitat del Peyu per interpretar diferents personatges i mantenir diàlegs de tres o quatre alhora jugant amb les gravacions i el directe. 

Si teniu l'oportunitat, aneu-lo a veure. Molt recomanable.

Per Sant Jordi, llibres i cadires.

 

Aquest Sant Jordi, per no faltar a la tradició, han caigut un parell de llibres. Un, "El fill dels xofer" de Jordi Amat, regal de la meva mare, i l'altre, "Quatre dies de gener" de Jordi Sierra, regal de part d'una castellera de Sant Feliu de LLobregat, la Vanessa, a qui no conec, en una campanya d'intercanvi de llibres i mocadors castellers entre castellers de diferents colles del món casteller, promoguda per la colla dels Castellers de Sant Feliu de LLobregat sota el lema #SantJordinoestoca.

Per acabar de completar les noves adquisicions per Sant Jordi, ahir em vaig autoregalar una cadira-tumbona amb la intenció de sortit en els mesos de calor a la terrassa, i llegir còmodament. Ahir la vaig estrenar mirant el Barça de futbol per la tele i em va satisfer força. A veure amb un llibre entre les mans.

Feliç Diada de Sant Jordi a tothom, i visca Catalunya!