Ahir diumenge vaig gaudir d'una de les festes més tradicionals d'aquestes èpoques carnavalesques als Països Catalans, la Festa de l'Ós que se celebra des de molt antic arreu d'Europa, i que a casa nostra s'ha conservat a les localitats de Prats de Molló, Arles de Tec, i Sant Llorenç de Cerdans, totes tres a la comarca nord-catalana del Vallespir.
La tradició s'arrela a rituals ancestrals sobre l'arribada de la primavera, l'època de l'aparellament, l'origen de l'home o el mite de la fecunditat.
A Prats de Molló, guarneixen d'ós a tres homes, amb un vestit de llana d'ovella i els embadurnen amb oli i sutge de la xemeneia perquè quedin ben negres, i aquests es dediquen a caçar tot aquell que se'ls creua pel camí des del seu alliberament a la falda del castell fins arribar als carrers del poble. Els óssos van acompanyats per un grup de cinc o sis caçadors que l'empaiten i que també li donen suport a l'hora d'aixecar-se del terra després de cada combat amb algun/a espectador/a, així com posar-li una mica de beguda (vi o el tradicional pastís francès) a la boca.
L'acte acaba cap a les 17 de la tarda quan un grup d'homes disfressats d'ós blanc capturen l'ós negre i l'esquilen fins que apareix l'home que hi havia dins, i acaben ballant una dansa plegats a la plaça.
Si mai hi voleu anar, tingueu preparada roba vella per si us atrapa l'ós i se us tira a sobre. I unes quantes tovalloletes humides per treure-us les taques de la cara.
El noi de ratlles va ser un dels tres óssos de la festa.
Ambient amb alguns dels protagonistes de la festa escalfant motors amb el tradicional pastís.
Sardanes per començar la jornada.
Inici de la festa al Castell. Vesteixen els óssos i s'unten amb l'oli i el sutge.
El grup de caçadors amb barretina ajudant el seu ós.
Un bon gruix de gent va gaudir de la festa. Uns 5.000 esperaven.
Un ós blanc ja ha caçat a l'ós negre per esquilar-lo.
El Barça s'ha proclamat vencedor de la copa a Granada després de vèncer en una final ajustada a l'etern rival per 59 a 64. El Barça ha arrencat força desconnectat, prova d'això són els 18 raquítics punts aconseguits en els primers dos quarts (29-18), fruit també de l'estratègia defensiva del rival.
El tercer i quart quarts la cosa ha canviat una mica i ha millorat força l'encert de cara a cistella, fins arribar amb un avantatge de fins a 8 punts a escassos dos minuts per al final del matx. El Madrid ha tingut l'oportunitat d'empatar el partit faltant uns 10 segons per al final, però el jugador madridista Gabriel Deck ha fallat una entrada que semblava aparentment fàcil.
Una copa més al sac, la segona seguida després de la victòria de la temporada anterior al Wizink Center de Madrid, sense públic. Aquest cop les grades eren ben plenes (tot i que l'aforament s'havia limitat al 75% per la Covid), amb una molt nombrosa presència d'aficionats culés. Potser els aficionats del Manresa i de la Penya que havien vist caure els seus respectius equips a les primeres de canvi van decidir revendre les entrades a seguidors culers...
Avui s'ha fet oficial el premi a la millor pel·lícula del festival de Berlin, en la seva 72a edició, que ha recaigut en "Alcarràs", una producció catalana dirigida per Carla Simón (la directora que es va donar a conèixer amb "Estiu 1993" l'any 2017) que retrata el món de la pagesia en aquest poble lleidatà. Una fita per al cinema català que espero marqui un abans i un després en el sector a casa nostra. Pocs s'han atrevit a fer cinema en la nostra llengua, per allò d'arribar al gran públic, i ara la Carla ha trencat esquemes i clixés. Espero amb candeletes l'estrena que hi ha prevista per al 29 d'abril. Aquesta no me la perdo.
Avui es compleix un any que el raper lleidetà Pablo Hasel va entrar a la presó segrestat per l'estat espanyol, amb una condemna de nou mesos, per enaltiment del terrorisme, sota la llei mordassa, i encara li van sumar un any i quatre mesos més per negar-se a pagar les multes de la sentència.
I els carrers no cremen, i els polítics viuen la mar de tranquils (també els d'aquí que li van girar l'esquena), i qui dia passa any empeny.
De vegades et preguntes com pot haver-hi tant imbècil pel món. Aquests darrers dies han aparegut a Terrassa algunes pintades (no se li poden dir grafits a aquestes merdes) en edificis emblemàtics i històrics de la ciutat. No entenc com pot haver gent tan curta com per anar a tacar un edifici així, i mira que no seré jo qui critiqui que les parets parlin per denunciar injustícies... però aquestes bretolades són de ser curt de gambals. De no tocar quarts ni hores. Vaja, un tros de quòniam de cap a peus.
Ahir dissabte vaig veure complert un dels anhels que tenia pendents de fa temps: anar a veure en directe un partit del torneig 6 Nacions de rugbi. Em vaig quedar amb les ganes fa un parell d'anys, quan ja tenia l'entrada i el vol per al mateix partit (França - Irlanda), però aquest any no se m'ha escapat, tot i que he de reconèixer que fins que no vaig ser dins de l'estadi no les vaig tenir totes (fins dues setmanes abans a França estava limitat l'aforament dels esdeveniments esportius, i per als francesos cal tenir la 3a dosi de record del vaccí per entrar a llocs públic a cobert).
De fet, el segon accés a l'estadi (el primer era un control molt lleuger del que duies a sobre) era el del passaport Covid, i en mostrar-lo em van dir que no era vàlid. Vaig haver de convèncer un responsable que havia enviat un correu a la federació francesa per preguntar si podria entrar amb només dues dosis, i em van contestar que no hi hauria problema. Finalment el noi em va venir a dir que si m'havien deixat entrar al país amb aquell passaport de doble pauta, també podia entrar a l'estadi.
Pel que fa al partit, vaig flipar del minut 0 fins al final. De fet, vaig entrar més d'una hora abans per evitar possibles contratemps d'última hora. Un dels moments estel·lars és la interpretació dels himnes nacionals de les seleccions en disputa. Déu n'hi do com es va corejar l'irlandès, ja que hi havia un bon grapat d'irlandesos a les grades, molt reconeixibles gràcies a la roba i complements de color verd i algunes banderes d'Irlanda. El cant de la Marsellesa va ser de pell de gallina, i fins i tot el veí del seient del costat em va estirar el braç per l'espatlla per cantar en comunió amb mi. Malauradament no em sé la Marsellesa, però alguna cosa sí que recordava i em vaig unir a les masses enfervorides.
França es va acabar imposant (30-24), en un partit frenètic que no es va decidir fins als minuts finals, gràcies a un assaig a tres minuts del final, i gràcies també a l'encert en els xuts a pals del jugador de l'Usap de Perpinyà Melvin Jaminet. Quin gran jugador. Caldrà tornar a Perpinyà per veure'l en acció.
El passat diumenge 6 de febrer es van complir 70 anys de l'entronació d'Elisabet II com a reina d'Anglaterra després de la mort sobtada del seu pare, el rei Jordi VI. Tot un rècord de longevitat al poder d'aquesta dona de 95 anys (a punt de fer els 96), que ha conegut i tractat un bon grapat de primers ministres del seu país, papes, presidents, monarques i demés, amb uns índexs d'acceptació popular força elevats. Tant sols alguns escàndols protagonitzats per la seva família li han suposat més d'un maldecap i un descens en la popularitat.
M'ha atret la figura d'aquesta dóna, força enigmàtica, arrel de mirar-me la sèrie "The Crown" que porta 4 temporades de deu episodis cada una, i que a finals d'aquest any traurà la cinquena temporada. En aquestes primeres quatre temporades es relaten esdeveniments històrics de caràcter intern o internacionals en els que, per un motiu o altre, la reina va haver d'intervenir d'alguna manera, així com també afers familiars que van sortir a la llum en el seu moment, o fins i tot, alguns que no es coneixien.
Diria que són els segons els que més mal han fet a la imatge de la corona i els que més patiment han causat a la reina. Tanmateix, continua al peu del canó 70 anys després d'assumir el regnat.
